30.10.09

músiques velles o antigues?

La música, com gairebé tot, té unes connotacions subjectives que depenen dels moment en què es va escoltar i de les repeticions al llarg de la vida. No sé quina va ser la primera vegada que vaig escoltar "La Violetera" ni qui la cantava, possiblement va ser mentre en Paco, en els estius llarguíssims i plaents del mas mig dormia a l’ombra d’una figuera –brunzit d’abelles- mentre el sol començava a perdre la seva verticalitat i ell a penes sentia la ràdio que sempre l’acompanyava. Qui devia cantar la cançó: Raquel Meller o Sara Montiel? Suposo que la Sara, perquè la Raquel en aquella època l’havien oblidada força als mitjans de comunicació. No recordo quan vaig veure per primera vegada la pel·lícula de la Sara Montiel ni on, suposo que va ser al cine del poble en una d’aquelles tardes sovint tristes, abans que el meu amic Josep es convertís en el projectista. De tota manera, la meva violetera preferida, sense lletra, només amb música, és més nova que la de la Raquel i més vella que la de la Sara, és la de Chaplin, Llums de la ciutat (City Lights). Recordeu l’escena en què es coneixen els dos protagonistes? Jo la trobo encara força emotiva, d’una gran efectivitat, que no trenca el contrapunt dels gags de Charlot.




He rememorat tot això llegint un article del llibre de la festa major de Torroella de l’any 1991 en què l’autor, Pere Castells, parla de Xavier Cugat i explica com va ser ell qui va suggerir la melodia a Chaplin o com Chaplin, en sentir "La Violetera" en el violí de Cugat va decidir que aquella música era l’apropiada per a l’escena. Com va anar la cosa no se sabrà mai, perquè el cert és que en els títols de crèdits de la pel·lícula figura ell com a autor de la música, encara que també s’esmenta la cançó i el seu autor José Padilla, autor també de “Valencia”. He llegit que el mestre Padilla va pledejar amb Chaplin i que aquest darrer va dir que li va sorgir la melodia mentre anava xiulant a la dutxa. Que bo, Charlot, encara que perdés el plet! Hi ha qui diu que tota aquesta història ve del fet que la Meller no va voler protagonitzar la seva pel·lícula; potser sí, però, deixeu-me ser melodramàtic i plagiari, tot es perd en la nit dels temps.

En fi, que com sempre una cosa porta a l’altra, i encara a una altra que, en aquest cas seria escoltar la mítica Mistinguett cantant dos èxits del mestre Padilla: "Valencia" (València?) (un s'imagina la Rita i cia amb les cames a l'aire) i "Ça, c’est Paris" (amb alguna nota valenciana), tots dos una mica anteriors a la meva època.




6 comentaris:

Júlia ha dit...

No va ser aquesta, crec, la peli que Charlot volia fer amb Meller, de fet no és que Meller no vulgués, en aquella època tenia molts més contractes i en Charlot no era tan conegut com ara.

Una gran història, la de la Meller. I també la d'en Charlot. Sobre la Mistinguette, va fer història, i va tenir grans amors amb Chevalier, que després va ser col·laboracionista però a qui van perdonar perquè a França són així.

Em fascina tota aquella època.

La Violetera la vaig sentir cantar, abans que a ningú, a la meva mare, i després a la Montiel que va recuperar el cuplé a la seva manera i amb un èxit impressionant i que encara em sorprèn, totes les nenes del cole cantàvem cuplets, en el 58.

Per cert, no sempre sortia tan tapadeta.

Clidice ha dit...

Curiós viatge que acabo de fer per terres del tot desconegudes per mi. Gràcies :)

iruna ha dit...

pere...

lo primer vídeo que has posat... recordava haver-lo portat als camins, però no amb esta música sinó amb una cançó del franco battiato, "il cielo in una stanza"... va ser el dia de sant jordi de l'any passat, quan l'aicard va regalar-li una rosa roja feta a mà a l'èrica, qui era allavons la seua nòvia.

l'escena de la pel·lícula és preciosa. me va emocionar molt.

d'això que ha dit la júlia, que la primera persona a qui va sentir cantar la violetera va ser sa mare... m'ha fet recordar una veu que jo sentia des del pati de llums on vivíem abans... una dona a qui mai vaig vore (o que si alguna vegada l'he vista, no he sapigut que era aquella veu) cantava d'una manera... amb esta entonació tan diferent i especial, més aguda. m'agradava escoltar-la i imaginava que devia ser una dona gran mentre rentava roba o l'estenia o trafegava per la terrassa o per la cuina... i sempre m'al·lucinava aquella veu, com "antiga" :)

una abraçada, pere

Sani Girona Roig ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
Sani Girona Roig ha dit...

Que fins que esteu, La Júlia i tu, tu i laJúlia ... amb aquest "toc retro" de Meller i Charlot que tant s'escau per aquestes dates, amb castanyes, panellets, moscatell i cava, fulles seques i crisantems...

M'apunto a la vostres melodies tardorals –no us hi enfadeu pas si no esteu d’acord amb el terme- deixant-vos un enllaç a una cançó preciosa per al meu gust- Smile

Això, somriguem , atès que l’ambient social ambient no dona per riure gaire. Més val somriure que plorar ;-)

pere ha dit...

És molt possible que fos una altra, Júlia, tu ets l'experta :-) El cert és que no hi va haver peli, llàstima.
En Charlot, sempre l'hem tingut present, però en canvi la Meller (t'havia dit que la meva mare és diu de nom i primer cognom -li ve de l'Aragó- com ella? Sempre li fem broma)va tenir uns anys molt difícils i no sé si ara se la valora prou, en això els francesos (cas Mistinguett) en porten molt avantatge, ja se sap.
Sobre aquella època, m'agrada llegir les teves reconstruccions i les teves evocacions de joveneta (quan ens veiem et demanaré alguna cançó ;-)

Només lectures i evocacions, Clidice, en aquest ordre. Però estan bé, no?

Ostres, iruna, no me'n recordo; la memòria immediata cada cop em falla més, hi tornaré a passar.
Sí que és una escena emotiva, en Charlot tenia aquest do.
M'agrada aquesta història de la teva experiència de la quatidianitat que arriba a convertir-se en un punt de referència que l'altra persona mai no sabrà. Quants encontres dels quals només un dels dos n'és conscient!
Una abraçada, iruna!

Bé, bé, Sani! No acabava de saber perquè havia escrit això i segurament té a veure amb aquest ambient tardoral que no acaba d'esclatar. Ara (potser demà), passaré per la cançó que suggerixes.
L'ambient social no fa plorar, fa ràbia i tantes altres coses que adrenalinen el cos que espero un moment de calma per parlar-ne, o no. De nit, a casa, dia passat, un somriure, sí.