una certa mirada

Entro de tant en tant a la Sala Parès -la més antiga del país?- no importa el que exposin . Avui, mentre estàvem mirant els quadres de la sala 1, se'ns ha acostat un cambrer -ja sabeu, mitjana edat, jaqueta blanca, folgada però curta- i ens ha ofert unes copes de cava que hem declinat perquè no som de beure entre hores. Com que no era dia d'inauguració, el gest ens ha sorprès, però potser es tracta d'una gentilesa nova que tindrà seguidors... No, no era això.

A la Parés hi ha una exposició de Neus Martín Royo formada per poc més de quaranta pintures que presenten establiments o llocs, antics o no tant, coneguts, emblemàtics -ai, aquest adjectiu!- d'una Barcelona que aguanta com pot la uniformitat comercial que es va estenen allà on veu negoci. La pintora, segons els seus gustos, les seus passejades, la seua sensibilitat, ha anat pintant durant dos anys els llocs que volia fixar, sigui un bar, una botiga o el Liceu. En alguns casos, al costat dels quadres, hi ha un text de Rafael Vallbona, el que en costumisme anomenaríem una escena: Només busco algú amb qui compartir un cafè... Els quadres, gairebé sempre frontals, amb pocs punts de fuga i de gran efectivitat a una certa distància, sóc contundents, com els colors que, segons diuen, recorden els de Hopper (em temo que la mostra de més avall no és ben  bé representativa del que dic). Reconec molts dels llocs i imagino sentiments propers o paral·lels als de la pintora. En sortir, li dic al galerista que aquesta hauria de ser una exposició permanent; ell somriu, però sap de què li parlo.

Ah, sí! Si avui servien cava és perquè havien convocat els propietaris o representants dels llocs pintats -em temo que alguns han fet campana- i galerista, pintora i escriptor han pronunciat unes paraules segons la seua funció en l'exposició. Jo, una mica distret, només he estat capaç de reconèixer l'inconfusible propietari de Múrria i no m'he atrevit a investigar les altres identitats després dels aplaudiments als parlaments. Per un moment he tingut una sensació de tristor, de ser testimoni accidental d'un petit nucli de resistents d'una Barcelona... Com ha dit l'escriptor, d'una Barcelona que substitueix els subjectes pels objectes. Exagero, però ja m'enteneu. I, si no, feu-vos una volta per la Parés.

tot a punt

Ja tenim els llums de Nadal encesos als carrers -als carrers que en tenen-, la pista de gel a la plaça de Catalunya és més gran que els altres anys, a les portes d'algunes botigues s'han establert uns senyors vestits de vermell que toquen una campaneta i regalen caramels, la joieria Tous ha anat distribuint avets il·luminats en punts estratègics, els cinemes comencen a projectar pel·lícules aptes per a tots els públics..., avui fins i tot ha nevat arran de costa... Ja tenim l'esperit de Nadal a tota vela. Ara només cal que els negocis rutllin com cal en aquestes dates tan assenyalades.

No sé si la passejada pel carrer de Petritxol m'ha encomanat l'esperit que s'espera o és que en aquest carrer, curt, encara sense canvis notables i sempre tan dolç, tothora és una mica Nadal. El cert és que he entrat a la inefable llibreria Quera per pur plaer i n'he sortit amb el Calendari dels Pagesos (l'any 2014, des de Catalunya, no podrem veure cap eclipsi, ni de Sol ni de Lluna -cap notícia del cometa Ison-). Després, he visitat la Sala Parés, que a l'espai més gran té uns exposició de Ramon Moscardó (mai no acabo de saber qui és qui dels dos bessons). Els quadres de Moscardó tenen un no sé què de naïf, de proper i de bonhomia que els fa adequats per a aquestes dates. Més de la meitat ja els han venuts. Vaig pensar que si no fos perquè no serà, no m'importaria sortir al balcó a veure cada nit una panoràmica de Barcelona com la d'aquesta pintura, encara que no tingués els llums de Nadal.

objetos inanimados

Volia parlar de detalls i colors, de textures i imatges, però em complicaria la vida i no em sortirien les paraules precises. Gonzalo Goytisolo (obviaré, antecedents familiars que no m’expliquen res), després de presentar en les seves darreres exposicions de la Sala Parés els cels oberts –a voltes inquietants i simbòlics- de Barcelona, després de deixar anar la seva mirada als exteriors, passa ara als interiors, als bodegons, a allò que alguns anomenen natures mortes i que a mi em semblen sovint elements ben vius en la mesura que fan un exercici d’introspecció que dóna la mateixa tria i el seu tractament: per què això i no allò? Quina relació té el sillón (sic) –es titula Arcàdia- fet al carbonet i exposat fora de la mateixa sala de l’exposició i que, segons es diu, era de la mare del pintor, amb la cadira aïllada –La ley del desierto-, centrada, també de vímet, de l’interior de la sala? Què hi ha darrere de les màscares que distancien? Per què tria sobretot fruites? Emmarquen els marcs o formen part de l’obra? I la tria dels objectes trobats?

Hi ha un moment en què un es pot deixar portar per tantes preguntes que el poden allunyar de l’obra... Són importants aquestes preguntes que intenten descobrir el que hi ha més enllà dels ulls? Es pot trobar en alguna frase de la cançó que encapçala el catàleg, i que m’he atrevit a mal traduir, la clau del canvi de perspectiva de Gonzalo Goytisolo?

Planyo els objectes inanimats,
perquè no poden moure’s. Des de volves de pols a petjapapers,
o un bitllet encapsulat en resina,
Papa Noels de plàstic en perpètues tempestes subaquàtiques de neu,
Escultures que semblen moure’s però no ho fan: ho lamento per tots.

¿Què pensen, quan arriben a un lloc,
sospiren decebuts i quan se’n van , passen pena?
¿Se sent tan bé un sofà en un o altre racó,
I què opina la cambra sobre el tema?

(cor) Planyo els objectes inanimats
planyo els objectes inanimats
planyo els objectes inanimats
els planyo tots

La física no és justa. ¿És un arbre fet cavallet balancí una ambició satisfeta,
I sent gelosia la serradura? Em preocupen aquestes coses.
Els grans de pebre es queden quiets fins que contaminen el gelat, al cap de
tres setmanes.
És l’or de Fort Knox or feliç? M’importen aquestes coses.

Algunes coses més val deixar-les estar:
Els grans d’arena prefereixen la seva pròpia companyia, però els imants tenen dues cares.
No hi ha tria per al sucre, quina podria haver-ne més
que ofegar en cafè o i ofegar en te les frustracions d’ésser inanimat.
Potser és millor així: a menys parts mòbils, menor possibilitat d’error.
Em pregunto per aquestes coses.

(cor)

Godley & Creme “I Pity Inanimate Objects”, FREEZE FRAME, Polydor records, 1979

No divagaré més. Feu-vos una volta per la Sala Parés, que ja no us queda gaire temps. Els qui encara no coneixeu la magnífica obra de Goytisolo i en voleu alguns antecedents (o les obres d'aquesta exposició), mireu-vos el seu web. Per cert, la deformació militant em porta a una altra pregunta sense resposta ni aspiració a tenir-la: per què uns quadres titulats en castellà i d’altres en català? Per què al web, a més del castellà i l’anglès, no hi ha l’opció catalana? És clar que tampoc no és que això tingui cap incidència sobre la qualitat de les pintures.