una certa mirada

Entro de tant en tant a la Sala Parès -la més antiga del país?- no importa el que exposin . Avui, mentre estàvem mirant els quadres de la sala 1, se'ns ha acostat un cambrer -ja sabeu, mitjana edat, jaqueta blanca, folgada però curta- i ens ha ofert unes copes de cava que hem declinat perquè no som de beure entre hores. Com que no era dia d'inauguració, el gest ens ha sorprès, però potser es tracta d'una gentilesa nova que tindrà seguidors... No, no era això.

A la Parés hi ha una exposició de Neus Martín Royo formada per poc més de quaranta pintures que presenten establiments o llocs, antics o no tant, coneguts, emblemàtics -ai, aquest adjectiu!- d'una Barcelona que aguanta com pot la uniformitat comercial que es va estenen allà on veu negoci. La pintora, segons els seus gustos, les seus passejades, la seua sensibilitat, ha anat pintant durant dos anys els llocs que volia fixar, sigui un bar, una botiga o el Liceu. En alguns casos, al costat dels quadres, hi ha un text de Rafael Vallbona, el que en costumisme anomenaríem una escena: Només busco algú amb qui compartir un cafè... Els quadres, gairebé sempre frontals, amb pocs punts de fuga i de gran efectivitat a una certa distància, sóc contundents, com els colors que, segons diuen, recorden els de Hopper (em temo que la mostra de més avall no és ben  bé representativa del que dic). Reconec molts dels llocs i imagino sentiments propers o paral·lels als de la pintora. En sortir, li dic al galerista que aquesta hauria de ser una exposició permanent; ell somriu, però sap de què li parlo.

Ah, sí! Si avui servien cava és perquè havien convocat els propietaris o representants dels llocs pintats -em temo que alguns han fet campana- i galerista, pintora i escriptor han pronunciat unes paraules segons la seua funció en l'exposició. Jo, una mica distret, només he estat capaç de reconèixer l'inconfusible propietari de Múrria i no m'he atrevit a investigar les altres identitats després dels aplaudiments als parlaments. Per un moment he tingut una sensació de tristor, de ser testimoni accidental d'un petit nucli de resistents d'una Barcelona... Com ha dit l'escriptor, d'una Barcelona que substitueix els subjectes pels objectes. Exagero, però ja m'enteneu. I, si no, feu-vos una volta per la Parés.