Volia parlar de detalls i colors, de textures i imatges, però em complicaria la vida i no em sortirien les paraules precises. Gonzalo Goytisolo (obviaré, antecedents familiars que no m’expliquen res), després de presentar en les seves darreres exposicions de la Sala Parés els cels oberts –a voltes inquietants i simbòlics- de Barcelona, després de deixar anar la seva mirada als exteriors, passa ara als interiors, als bodegons, a allò que alguns anomenen natures mortes i que a mi em semblen sovint elements ben vius en la mesura que fan un exercici d’introspecció que dóna la mateixa tria i el seu tractament: per què això i no allò? Quina relació té el sillón (sic) –es titula Arcàdia- fet al carbonet i exposat fora de la mateixa sala de l’exposició i que, segons es diu, era de la mare del pintor, amb la cadira aïllada –La ley del desierto-, centrada, també de vímet, de l’interior de la sala? Què hi ha darrere de les màscares que distancien? Per què tria sobretot fruites? Emmarquen els marcs o formen part de l’obra? I la tria dels objectes trobats?
Hi ha un moment en què un es pot deixar portar per tantes preguntes que el poden allunyar de l’obra... Són importants aquestes preguntes que intenten descobrir el que hi ha més enllà dels ulls? Es pot trobar en alguna frase de la cançó que encapçala el catàleg, i que m’he atrevit a mal traduir, la clau del canvi de perspectiva de Gonzalo Goytisolo?
Planyo els objectes inanimats,
perquè no poden moure’s. Des de volves de pols a petjapapers,
o un bitllet encapsulat en resina,
Papa Noels de plàstic en perpètues tempestes subaquàtiques de neu,
Escultures que semblen moure’s però no ho fan: ho lamento per tots.
¿Què pensen, quan arriben a un lloc,
sospiren decebuts i quan se’n van , passen pena?
¿Se sent tan bé un sofà en un o altre racó,
I què opina la cambra sobre el tema?
(cor) Planyo els objectes inanimats
planyo els objectes inanimats
planyo els objectes inanimats
els planyo tots
La física no és justa. ¿És un arbre fet cavallet balancí una ambició satisfeta,
I sent gelosia la serradura? Em preocupen aquestes coses.
Els grans de pebre es queden quiets fins que contaminen el gelat, al cap de
tres setmanes.
És l’or de Fort Knox or feliç? M’importen aquestes coses.
Algunes coses més val deixar-les estar:
Els grans d’arena prefereixen la seva pròpia companyia, però els imants tenen dues cares.
No hi ha tria per al sucre, quina podria haver-ne més
que ofegar en cafè o i ofegar en te les frustracions d’ésser inanimat.
Potser és millor així: a menys parts mòbils, menor possibilitat d’error.
Em pregunto per aquestes coses.
(cor)
Godley & Creme “I Pity Inanimate Objects”, FREEZE FRAME, Polydor records, 1979
No divagaré més. Feu-vos una volta per la Sala Parés, que ja no us queda gaire temps. Els qui encara no coneixeu la magnífica obra de Goytisolo i en voleu alguns antecedents (o les obres d'aquesta exposició), mireu-vos el seu web. Per cert, la deformació militant em porta a una altra pregunta sense resposta ni aspiració a tenir-la: per què uns quadres titulats en castellà i d’altres en català? Per què al web, a més del castellà i l’anglès, no hi ha l’opció catalana? És clar que tampoc no és que això tingui cap incidència sobre la qualitat de les pintures.
Hi ha un moment en què un es pot deixar portar per tantes preguntes que el poden allunyar de l’obra... Són importants aquestes preguntes que intenten descobrir el que hi ha més enllà dels ulls? Es pot trobar en alguna frase de la cançó que encapçala el catàleg, i que m’he atrevit a mal traduir, la clau del canvi de perspectiva de Gonzalo Goytisolo?
Planyo els objectes inanimats,
perquè no poden moure’s. Des de volves de pols a petjapapers,
o un bitllet encapsulat en resina,
Papa Noels de plàstic en perpètues tempestes subaquàtiques de neu,
Escultures que semblen moure’s però no ho fan: ho lamento per tots.
¿Què pensen, quan arriben a un lloc,
sospiren decebuts i quan se’n van , passen pena?
¿Se sent tan bé un sofà en un o altre racó,
I què opina la cambra sobre el tema?
(cor) Planyo els objectes inanimats
planyo els objectes inanimats
planyo els objectes inanimats
els planyo tots
La física no és justa. ¿És un arbre fet cavallet balancí una ambició satisfeta,
I sent gelosia la serradura? Em preocupen aquestes coses.
Els grans de pebre es queden quiets fins que contaminen el gelat, al cap de
tres setmanes.
És l’or de Fort Knox or feliç? M’importen aquestes coses.
Algunes coses més val deixar-les estar:
Els grans d’arena prefereixen la seva pròpia companyia, però els imants tenen dues cares.
No hi ha tria per al sucre, quina podria haver-ne més
que ofegar en cafè o i ofegar en te les frustracions d’ésser inanimat.
Potser és millor així: a menys parts mòbils, menor possibilitat d’error.
Em pregunto per aquestes coses.
(cor)
Godley & Creme “I Pity Inanimate Objects”, FREEZE FRAME, Polydor records, 1979
No divagaré més. Feu-vos una volta per la Sala Parés, que ja no us queda gaire temps. Els qui encara no coneixeu la magnífica obra de Goytisolo i en voleu alguns antecedents (o les obres d'aquesta exposició), mireu-vos el seu web. Per cert, la deformació militant em porta a una altra pregunta sense resposta ni aspiració a tenir-la: per què uns quadres titulats en castellà i d’altres en català? Per què al web, a més del castellà i l’anglès, no hi ha l’opció catalana? És clar que tampoc no és que això tingui cap incidència sobre la qualitat de les pintures.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada