opcions

He escoltat a traves de la tele que un jutjat demana (o demanarà?) al Barça que expliqui uns detalls del contracte de de Neymar. He entès ben poca cosa de les explicacions sobre el cas, tant del periodista com del president del club que, evidentment, tenia més interès a parlar de la remodelació de l'estadi.

El mateix presentador del canal de “LV” ha entrevistat el diputat Cañas (dale, Cañas, que es de goma!) sobre una investigació del TSJC en relació amb una demandaeconòmica d'Hisenda amb motiu d'uns diners d'una empresa en què participava el polític. No he entès absolutament res dels detalls del cas.

Després de pensar un moment sobre les dues informacions, he pensat el següent:

1. Les dades exposades eren insuficients per entendre amb precisió de què anava la cosa.

2. Les explicacions de l'entrevistador i les respostes dels entrevistats eren insuficients o be deficients.

3. La meua incompetència en temes econòmics potser no té solució.

4. És una vergonya que la majoria d'alumnes del país sigui tan incompetent com jo en temes econòmics després d'acabar l'ensenyament obligatori, i el postobligatori; i la llei Wert, esclar, no millorarà el nivell. Com és que es permet aquest nivell d'incompetència en acabar els estudis? Tinc les respostes.

No ho puc transcriure literalment, però penso que no em corregiran si copio el que m'ha fet molta gràcia després d'haver abat les informacions de més amunt, en el torn dels contertulians:

Ramon Espasa: Hi ha molta més gent bona que defraudadors...

Montse Nebreda: Sí? Que es vulguin dedicar a la política...?

 

 

P. S.:

Com que era fosc, m'ha estat impossible valorar l'escultura que han dedicat a Espriu als “Jardinets”. He coincidit amb una senyora una mica més gran, ella a la dreta i jo a l'esquerra, tots dos ben acotxats, en la lectura de la placa amb versos del poeta on els gossos es pixaran cada dia.

Sandro Rosell? Sisplau!

Mentre escric aquest apunt, Sandro Rosell, el candidat més votat en la història dels presidenciables del Barça, està a punt de fer una declaració institucional, o potser ja l’està fent. Mentrestant, jo estic escrivint –avui, diumenge, que és el meu pitjor dia en època laboral, i segons com en l’altra- un fragment del discurs de Rusiñol en l’anomenada 3a festa modernista:

Venim aquí fugint de la ciutat, per trobar-nos tots junts i junts cantar lo que ens surti del fons del sentiment, per treure'ns el fred que corre per les venes de tothom aixoplugant-nos sota la bandera de l'art; per banyar-nos i embriagar-nos de sol, de sol i llum que ens assequi per un moment la tristesa de la boira. Venim perquè necessitem expolsar-nos de sobre tanta farsa egoista, tanta sensatesa fingida, tanta farda de sentit comú, tanta serietat fingida o riure estúpid com ha imposat el menestral enriquit per una banda i per altra la democràcia, an aquesta terra nostra que, per por d'ésser boja, se'ns va tornant ensopida...

Tinc la sensació, com en moltes altres ocasions, que avui sóc modernista, potser una mica més modernista, i no sé si això és bo o dolent. Avui, sense pensar-m’ho més i sense intentar justificar el discurs, dono les gràcies als qui ens hem trobat en aquest cau obert a tothom i encara poc freqüentat dels blocs per parlar i acompanyar Jesús Moncada. Quin goig! Demà... Disculpeu que no continuï, però és que encara he de preparar algunes coses per demà.

Deixeu-me que us saludi, amics i amigues, per permetre’m el plaer de viatjar amb vosaltres, encara que hagi estat en silenci, i, sobretot, amb Jesús:

Jesús, Júlia, Xavier, Allau, Pilar, Kika, Francesc, Rita, Elvira, Quim, Gabriel, Carme, Puigmalet; més Puigmalet, Víctor, Eulàlia i Lluís (i més Lluís),  SM, Ricard, Ferran, Roser, Llibreter, Carles, McAbeu, Cèlia, Rafel, Gamoia, Ginjol, Anton, Jacme, Iruna (que s'avança al dia), Zel, Penjoll, Kweilan, Pau, Mon, Xavier, Neus, Ignasi, Francesc, Girbén, Emidgi, Veí, Joana, Arare, Teresa, Tondo , Massip ...

I si em deixo noms, no m’ho tingueu en compte, digueu-m’ho, que també m’agradarà pujar en la vostra barca, n’estic segur.

Ah, sí, Sandro Rosell. No s’hi pot fer res: és el que hi ha.