9.9.10

ell, jo, ella, mi

De petit vaig intentar llegir un conte que començava així: “Quan tenia sis anys, una vegada vaig veure un dibuix magnífic en un llibre sobre la selva verge que es deia Històries viscudes”: El conte era El petit príncep i, més enllà d’aquesta frase, vaig ser incapaç de continuar. Als deu anys, en un segon intent, també vaig quedar encallat just on el narrador parla del procés de digestió de les boes.

Abans de baixar per l’escala mecànica de la primera planta del Corte Inglés em vaig fixar en l’estesa de llibres que omplien la taula en petites piles. En vaig agafar un i el vaig obrir a l’atzar. Vaig pensar en les novel·les –sobretot novel·les- que no havia acabat i els propòsits, sovint amb motivacions diferents, de continuar la lectura, poques vegades amb èxit. Com que no tenia temps de llegir tota la narració allà mateix, vaig passar per caixa.

Només em queden uns paràgrafs d’“Hauries hagut d’insistir”, el darrer conte. No sé per què, o potser no ve al cas, després de L’instint i Sentimental no vaig llegir cap altre llibre de Sergi Pàmies, però sí els seus articles; fins ara. La bicicleta estàtica, em sembla un llibre en què es troba tot allò a què podria aspirar un narrador des del punt de vista tècnic, l’estil m’agrada, les històries m’interessen, però no he pogut sostreure’m del cap la idea que l’autor -no el narrador, ni el lector quan se li demana la seva complicitat- es troba ben present en alguns contes; és a dir, que a mesura que anava llegint anava veient cares conegudes. I aquesta acceptació, aquesta desesperança, aquesta tristor..., malgrat els moments d’humor, d’ironia... I jo que em sento proper.

La Joana, que em llegeix de tant en tant, diu que cada vegada sóc més autobiogràfic, que cada vegada parlo més de mi i no des de mi. Té raó, i no sé el motiu d’aquest gir. Avui, però, la desmenteixo: cito un llibre que segurament llegireu i parlo d'un altre.

12 comentaris:

Arare ha dit...

jo pensava llegir-lo, vaig sentir en Pàmies que en parlava a Rac1 i em va fer peça.

El problema és que a la que comença la tardor em falten hores, per llegir. No és pas el mateix que a l'estiu, així doncs, la pila de sobre la tauleta de nit es va fent aaaaaaaltaaaaaaa...

kika ha dit...

i també parles de tu, i què? que no està bé si et ve de gust?
no he llegit res del sergi pamies i em fa molta mandra, i no sé perquè. potser hauria de fer un esforç ara que ho dius...

Pais secret ha dit...

Escriure sobre un mateix a vegades és una necessitat, va bé. I des d´un mateix...com es deu fer això?

( ei, un secret: jo mai he pogut amb el Petit Príncep, ni de petita ni de gran, també em quedava encallada amb la boa, l´elefant i el barret. Ara em fa mandra)

C. ha dit...

Jo el Petit Princep l'escoltava de ben petit amb un enregistrament magnetofònic, una Basf C-90 i un reproductor de l'any de la picor. En comptes de passar pàgina, feia fast-forward! Curiosament ahir un conegut em va demanar una mostra grafològica i vaig copiar-li un fragment d'aquest llibre (i si surt que sóc un psicòpata, glups? :)

F.Puigcarbó ha dit...

deu ser cosa de l'edat, a mi em passa amb els poemes que cada vegada em surten mes personals, i mira que és dificil aixó en un home.
Ara que no ens llegeix ningú: el Petit príncep és un pal.-

C. ha dit...

A casa sempre diuen que el Petit Príncep és un llibre per a nens. ës clar que el fons no l'entens fins que ets adult. Jo trobo que té un no sé què. És força poètic. Els dibuixos, del mateix autor, també ajuden.

gatot ha dit...

doncs a mi em va agradar i el torno a llegir de tant en tant...

i a vegades castigo els gatets a escoltar-me llegint-lo...!

(la noia de la capçalera em recorda a algú)

gatot ha dit...

(aisss... em referia a el petit príncep, no a en pàmies... només em faltaria castigar els gatets amb en pàmies!)

Clidice ha dit...

el Petit Príncep me'l llegia el pare i després l'he llegit jo per a mi, i per als meus fills, que ara el llegeixen per a ells. m'agrada molt mirar pels foradets de la caixa i veure el xai i em fan molta basarda els baobabs, que són arbres gairebé extraterrestres, de tan poc arbres com semblen, amb una aparença tan carnosa, i més sabent que poden malmetre el planeta del Petit Príncep :)

i en Pàmies sempre m'ha semblat un escriptor molt correcte, no pas per tirar cohets, però no és gens desagradable llegir-lo.

i potser no parlem sempre de nosaltres quan parlem? quin altre referent podem tenir?

pere ha dit...

Què t'he de dir, Arare? Em trobo com tu. "La bicicleta", de tota manera, és un llibre en lletra per llegir sense ulleres i de poques pàgines. Això sí, no és gaire estimulant per als qui encara tenim il·lusions, ni que sigui d'anar per casa.


D'acord, kika, puc parlar de mi, però em sembla tan limitat... No sé, no sé.
Ep, Pàmies és bo, però això no vol dir que t'agradi dscobrir-lo. T'aviso.

Segur que sí, A., però si t'he de dir la veritat el que m'agrada més és parlar des de mi, és a dir, deixar anar la meva mirada per allò que m'envolta, com en les capçaleres, que també són meves.
(secret per secret: algun dia llegiré, potser, el petit príncep)


Ostres, C., això sí que és la prehistòria tecnològica (per a mi no tant).
Decididamnet, la mostra grafològica com a mínim deu ser estratosfèrica.
Sobre la meva lectura del petit príncep, ja veus que no et podré dir res fins que maduri una mica més, que ara encara el llegiria amb ulls de nen :-)

Possiblement, Francesc, el pudor de fer lírica, o no tant, sobre nosaltres mateixos i de deixar-nos anar és una de les nostres carències; algun dia ho aconseguirem.
Prenc nota sobre la teva opinió principesca.

I que diuen els gatets de la teva lectura, gatot?
No! Mantent-te ferm. Res de Pàmies als gatets, t'egarraparien si els quedessin forces.
(és clar que la noia et recorda algú, només faltaria, com totes les noies que corren sense aturar-se :-)

Ho veus, Clidice, tota lectura, a paartt de l'atzar, ve donada per unes circumstàncies plaents. M'hagués agradat que hagués estat com en el teu cas.
Pàmies és bo, a vegades molt bo, però a vegades provoca desànim el seu estaticisme.
No, no, parlem també dels referents externs, evidentment des de la nostra visió i comprensió; encara que la tria digui molt o poc de nosaltres mateixos.

gatot ha dit...

els gatets no em demanen "un llibre"... em demanen que els hi llegeixi un capítol; de què? depèn...

ara llegim "un petó de mandarina".

(la noia que corria per la platja, em recordava una noia que corre tant lliure com vol, i que s'atura quan vol, també)

:)

una llepadeta a la punta del nas, pere

pere ha dit...

un petó de mandarina... qui pugués...!