aquest diumenge, la reinterpretació de la copla

Tots els que érem vius en època de Franco, i encara després, coneixem ben bé la copla, primer a través de la ràdio i després de la televisió. Que ens agradés o no, depèn de cadascú, i com que jo ja n'he parlat, ara no afegiré res. La cobla que coneixíem era potent, d'una apassionament intens, d'una força tremenda, tant si parlava d'amors com de desamors, tant si era tràgica, amb nostàlgia o sense, com si hi havia, algunes vegades, un punt d'humor o d'esperança. En definitiva, una cosa contundent.

Fa ben poc vaig escoltar una nova veu que cantava material antic i vaig veure clar que la copla és pot reinterpretar, pot adequar-se als nous temps. Al cap de poc, vaig llegir al diari dos articles que parlaven de les cançons velles i de la nova cantant (com arriben les noves veus a les velles cançons?). Karles Torras, després d'anar al Petit Palau, deia: Sin prejuicios ni tremendismos, con una dicción clara y un punto justo de emoción contenida [...]s e quedó sola en escena para llevar a lo más alto al clásico Pena, penita, pena con una interpretación contenida y ajustada a lo esencial que provocó una estruendosa ovación. [...] tuvo un gran éxito en la presentación de su disco de coplas, género que ha encontrado en ella a una auténtica renovadora capaz de reactualizar sus músicas y poner en valor la vigencia de una letras e historias poéticas inmortales.

Poc després, a la seua columna, Sergi Pàmies, elaborava una visió sociològica que em sembla molt encertada: canta amb una intensitat de xiuxiueig que busca més el suggeriment que la grandiloqüència. És una aproximació agosarada perquè altera les essències fundacionals d'un dels grans gèneres de la música espanyola. Igual que l'univers, l'espai de les versions musicals s'expandeix exponencialment. [...] Per alguns, és una apropiació indeguda del patrimoni, una heretgia i una provocació. De vegades, però, es produeixen reaccions químiques d'una creativitat estimulant i enriquidora. [...]Educats amb altres influències i atrets per gèneres oposats als de la copla, molts artistes actuals tenen la inquietud de capbussar-se en territoris que, sense ser-los del tot propis, tampoc els són aliens. [...] Ay pena, penita, pena presentades amb arranjaments psicodèlics o autoparòdics i escoltar-les passades pel sedàs d'una veu que, amb una irreverència que contrasta amb la dolçor gairebé infantil de la veu, combat l'èmfasi melodramàtic dels originals. [...] Sense complexos, i amb un respecte que farà trontollar les idolatries immobilistes, aporta una interpretació moderna, que no en traeix l'essència i que supera les dissonàncies creades pel pas del temps i per l'evolució de les sensibilitats. I, al final, acabes intuint que darrere de l'interès per cobles i boleros (que a primera vista pot semblar contradictori amb la feina habitual d'artistes mal etiquetats com a moderns) hi ha raons sentimentals profundes i una naturalitat i una inquietud que, fins i tot quan en discrepem o provoquen perplexitat, ha de ser reconeguda i aplaudida amb entusiasme perquè té a veure amb un concepte tan passat de moda com la llibertat.

Bé, per si algú no ha escoltat Maria Rodés, aquí deixo la seua “pena”, després de recordar com la interpretaven, amb lleugeres variants, des de l'ortodòxia: