de mides i mesures

Diuen que Llull va escriure més de 300 llibres, alguns força gruixuts. No sé si ell o els seus editors (qui els hi editava?) van fer gaire negoci amb tantes pàgines. A casa tinc uns quants llibres de Llull, però no em queda clar qui percep els dret s d'autor. Agafo un llibre seu a l'atzar i veig que hi ha tres copyright: el de l'editorial, el de l'autora de la introducció i l'editorial belga sobre el text llatí. I els hereus de Llull, que no cobren res? Qui són els hereus de Llull? Se tan poca cosa sobre tot plegat que més val que no continuï. L'únic que em queda clar és que no puc copiar les pàgines del llibre de Llull que vaig comprar perquè algú em pot demandar, a mi, que moralment em sento molt proper a Llull en alguns aspectes i de tant en tant mostro l'admiració que li tinc.


Recordeu la novel·la de Ray Bradbury, que més tard Truffaut va portar al cinema, titulada Fahrenheit 451? Descriu un món en què el govern decideix que el llibres s'han de cremar perquè, entre altres coses, provoquen la infelicitat i que els homes es distreguin massa i tinguin poca cura de la seva feina. Recordeu els homes-llibre que tenien per missió memoritzar una obra per poder transmetre'-la quan fos convenient i per tornar-la a editar quan arribessin temps millors? Penseu que els homes-llibre haurien de tenir un copyright i que se'ls hauria de reconèixer el seu paper de transmissors? Quins percentatge sobre els guanys totals haurien de tenir arribats els temps de claror? Algun home-llibre hauria de tenir dret a recitar fragments de l'obra memoritzada per una altre home-llibre? Se m'acut un conte sobre el tema, però suposo que abans hauria de consultar amb Bradbury.

Recordeu les vegades que heu deixat un llibre a algú, perquè us l'ha demanat o perquè vosaltres pensàveu que li agradaria llegir-lo? I la ràbia que us fa que no us l'hagi tornat? És clar que potser vosaltres en teniu uns quants que algun dia us van prestar i que ara descansen, potser ignorats, en qui sap quin prestatge de casa vostra. Us va semblar moralment condemnatori el fet de deixar el llibre? I que us el deixessin? Penseu que hi ha algun escriptor, dels que es guanya la vida, més o menys, amb les seues ficcions que mai no hagi deixat un llibre no escrit per ella a algun amic o conegut? O que no li hagin deixat algun llibre?

Ahir em vaig trobar un company que entra algunes vegades en el meu bloc que em va dir que ara que tinc temps podria dedicar-me a escriure. La meu resposta immediata i poc meditada va consistir a recordar-li que jo ja escrivia gairebé cada dia, però ell es referia a coses de més envergadura, potser alguna novel·la, alguna cosa consistent. Li vaig aclarir que honradament -com em disgusta fer servir la paraula honra o que la facin servir- pensava que no tenia la capacitat ni la paciència per fer res que tingués cap interès, ni tan sols la imaginació o la concentració per fer un conte. Avui en deixo una prova aquí: tres paràgraf que em podrien servir per filar uns història sense cap més resultat que una prosa dispersa. I això que ja se m'havia acudit un títol revisable: El que importa és la quantitat. Que una cosa es deixar un llibre, o un disc o una pel·lícula a un amic i una altra es penjar l'obra a Internet amb l'excusa que tots som germans, que ja ho deien no se sap quins versets de la Bíblia, un altre llibre que no para d'editar-se i que, segons em consta, no produeix drets d'autor als hereus de qui el van escriure.

Com que avui es diumenge, i per alegrar una mica els post, se m'ha acudit que podria afegir una mica de música -es pot escoltar mentre es llegeix. Ahir em vaig baixar 55 CD d'Strauss, un total de 7,77 GB que encara he d'ordenar. La seua música -no crec que sigui a partir de les pel·lícules de Sissí o de 2001-, sovint reiterativa, sempre m'ha semblat una barreja perfecta de terra i cel; cel en el sentit còsmic, d'imaginar-se les voltes harmòniques i eternes dels puntets de llum del firmament sempre en perill de col·lisió -ara m'acosto, ara m'allunyo... ai!- que deuen il·luminar planetes menys galdosos que el nostre, que a mi, no ho nego, ja m'està bé. Trio a l'atzar:

vals i fragment

(Als que celebrareu l’entrada d’any en família, als que sortireu amb els amics, als que us trobareu sols, als que voldríeu ser tres i només sereu dos, als que imagineu combinacions possibles o impossibles, als que no celebreu res perquè no mesureu el temps com els altres... Va bé una mica de música? Llegir el que hi ha a continuació és completament innecessari, tot i que ha estat escrit escoltant aquesta música, o precisament per això, però si voleu seguir els passos...)




Des de casa de la mare vaig caminant fins a la rambla de Catalunya. Estic especialment de bon humor, però dissimulo i no inicio cap pas d’una dansa que no sé. Sóc imbècil o potser imbecil? I què?

Entro a Muji a complir amb una encàrrec del rei ros. Com que l’encàrrec té una certa dificultat, li demano a la noia japonesa –i si fos xinesa?- que em faci una demostració. Ho entenc, i crec que el rei ros i la destinatària final quedaran satisfets.

Vaig baixant i, encara inusualment optimista, m’endinso a la llibreria Bertrand. Romancejo sense propòsits ni rumb fins que em fa gràcia un llibre que no té el preu marcat. La noia –aquesta del país- m’explica que en aquest precís moment no el puc comprar, que abans m’he de fer soci del Cercle de Lectors, que donar-me d’alta no em costarà res, que únicament em caldrà comprar set o vuit llibres a l’any i que els avantatges seran importants. “Què són set o vuit llibres?” A més, ara publiquen força en català, i me n'ensenya exemples. Com que he desat la meva misantropia a la butxaca esquerra de darrere dels pantalons, xerrem una estona de llibres, dels seus llibres, repartits en diverses cases, de les olors del paper, dels tactes, tot contraposant-los a la fredor dels readers, que em serveixen per provocar-la, només una mica. No em faig soci, no em compro el llibre que val tres euros més en una edició “lliure”: “M’ho pensaré”. Els altaveus deixen anar les ones del Danubi blau. Vaig sortint a poc a poc, fent veure que miro llibres, però seguint amb els peus el ritme que marca la música. Vaig movent el cap, espero que imperceptiblement. Davant de les caixes, la música sona força tènue i m’aturo perquè no vull perdre-me-la: volto, volto i no veig. M’acosto fins a la secció dels llibres en català on ja gairebé no sento el vals. Faig rodar una columna de llibres que roda, i rodo, ara a la dreta, ara a l’esquerra, tot clandestinament. La música és més imaginària que real i m’he d’ajudar amb un taral·lejar baixet, baixet, que continuo ja al carrer.

M’aturo davant d’un aparador i em pregunto si el rei ros no es deu haver equivocat, si no es referia a un Patek Philippe o a un Chaumet. De sobte, com si fos un senyal, va pujant de to la Redetski March. No sé d’on surt, però camino amb tot el pas marcial que em permet la gernació amb qui em creuo i les meves aptituds, fins que sóc conscient que és el meu mòbil, habilitat pel cap d’any, que insisteix en la marxa d’Strauss. Deixo que m’acompanyi una estona més abans de respondre.

Aviat em tocarà intentar complir amb els encàrrecs del rei blanc... I encara em quedarà el negre.

Un, dos, tres, un, dos, tres, quatre... I les músiques que continuen i es barregen.