Cada matinada comprovo
que m'entren a veure des de Califòrnia: Menlo Park i Palo Alto.
Segons consta, em rastregen des de Facebook: This visit was generated
by the activity of a web crawler on your site. No sé quin interès
poden tenir a resseguir el bloc.
En un moment determinat vaig tenir curiositat per Facebook i m'hi vaig apuntar. Vaig anar trobant amics i coneguts no vistos des de temps immemorial i vaig fer amics que eren amics d'amics d'amics ... Durant un temps em va semblar divertit interactuar, però finalment vaig esborrar-me. Tenia tants amics i amics d'amics, de coneguts, de saludats i de passavolants, que allò era un guirigall inacabable i inintel·ligible que superava la meua capacitat de concentració i de cortesia. Vaig tornar a apuntar-me per raons específiques que ara no vénen al cas i continuo a la xarxa, més com un soci amb carnet que com un participant convençut. Deixaré de pertànyer en un futur proper a una de les comunitats virtuals més extenses del nostre món? No ho sé, segurament. Entre altres motius perquè no tinc res a dir, perquè em sap greu no correspondre a les invitacions que rebo, perquè em molesta que m'enviïn correus que no diuen ben bé res, perquè la publicitat em disgusta, perquè la sensació de control -i una mica d'assetjament- augmenta, etc.
Ahir apareixia la notícia que Facebook ha comprat WhatsApp, per una xifra que no dic que em sembli escandalosa perquè no entenc res, sóc un ignorant incapaç d'esbrinar l'interès a adquirir per milers de milions un sistema de missatgeria que, de moment, no conté publicitat. De les paraules que va dir Zuckerberg, el creador de Facebook, amb motiu de la compra, em quedo amb aquesta frase: “aquesta nova aliança permetrà un món més obert i connectat”. Curiosa paradoxa en què la connexió es pot convertir en desconnexió i l'obertura en tancament; i l'individu, divers i únic, aparentment més lliure, amb més capacitat de tria, cada dia més controlat, més manipulat, més etiquetat, més vianant d'un camí uniforme amb petits viaranys d'escapament difícils de transitar.
A la versió digital del diari on vaig llegir la notícia, hi havia uns quants comentaristes, excessivament desconfiats, que deien que canviarien d'aplicació de missatgeria. Alguns parlaven de Telegram, una app molt semblant a WhatsApp, pràcticament clònica, gratuïta. De seguida, però, vaig llegir dubtes: d'on han tret els russos els diners per muntar l'aplicació? Quines intencions tenen? Realment es conserva la privacitat? Com que és inútil intentar respondre, simplement per diversió, he carregat Telegram al mòbil. És molt elemental, senzill, envia els missatges encriptats i, a més, té una opció molt divertida que estimula el nostre esperit aventurer, de protagonistes de pel·li d'agents secrets: pots enviar missatges i concretar el temps que trigaran a autodestruir-se una vegada els hagi llegit el destinatari. L'únic problema pràctic que he trobat, és que entre els meus contactes només hi ha una persona que també té l'aplicació i no és qüestió d'e trametre-li cada dos per tres textos que es destrueixen al cap d'un minut simplement per practicar. O potser aquesta és la gràcia.
