el preu de la comunicació

Cada matinada comprovo que m'entren a veure des de Califòrnia: Menlo Park i Palo Alto. Segons consta, em rastregen des de Facebook: This visit was generated by the activity of a web crawler on your site. No sé quin interès poden tenir a resseguir el bloc.

En un moment determinat vaig tenir curiositat per Facebook i m'hi vaig apuntar. Vaig anar trobant amics i coneguts no vistos des de temps immemorial i vaig fer amics que eren amics d'amics d'amics ... Durant un temps em va semblar divertit interactuar, però finalment vaig esborrar-me. Tenia tants amics i amics d'amics, de coneguts, de saludats i de passavolants, que allò era un guirigall inacabable i inintel·ligible que superava la meua capacitat de concentració i de cortesia. Vaig tornar a apuntar-me per raons específiques que ara no vénen al cas i continuo a la xarxa, més com un soci amb carnet que com un participant convençut. Deixaré de pertànyer en un futur proper a una de les comunitats virtuals més extenses del nostre món? No ho sé, segurament. Entre altres motius perquè no tinc res a dir, perquè em sap greu no correspondre a les invitacions que rebo, perquè em molesta que m'enviïn correus que no diuen ben bé res, perquè la publicitat em disgusta, perquè la sensació de control -i una mica d'assetjament- augmenta, etc.

Ahir apareixia la notícia que Facebook ha comprat WhatsApp, per una xifra que no dic que em sembli escandalosa perquè no entenc res, sóc un ignorant incapaç d'esbrinar l'interès a adquirir per milers de milions un sistema de missatgeria que, de moment, no conté publicitat. De les paraules que va dir Zuckerberg, el creador de Facebook, amb motiu de la compra, em quedo amb aquesta frase: “aquesta nova aliança permetrà un món més obert i connectat”. Curiosa paradoxa en què la connexió es pot convertir en desconnexió i l'obertura en tancament; i l'individu, divers i únic, aparentment més lliure, amb més capacitat de tria, cada dia més controlat, més manipulat, més etiquetat, més vianant d'un camí uniforme amb petits viaranys d'escapament difícils de transitar.

A la versió digital del diari on vaig llegir la notícia, hi havia uns quants comentaristes, excessivament desconfiats, que deien que canviarien d'aplicació de missatgeria. Alguns parlaven de Telegram, una app molt semblant a WhatsApp, pràcticament clònica, gratuïta. De seguida, però, vaig llegir dubtes: d'on han tret els russos els diners per muntar l'aplicació? Quines intencions tenen? Realment es conserva la privacitat? Com que és inútil intentar respondre, simplement per diversió, he carregat Telegram al mòbil. És molt elemental, senzill, envia els missatges encriptats i, a més, té una opció molt divertida que estimula el nostre esperit aventurer, de protagonistes de pel·li d'agents secrets: pots enviar missatges i concretar el temps que trigaran a autodestruir-se una vegada els hagi llegit el destinatari. L'únic problema pràctic que he trobat, és que entre els meus contactes només hi ha una persona que també té l'aplicació i no és qüestió d'e trametre-li cada dos per tres textos que es destrueixen al cap d'un minut simplement per practicar. O potser aquesta és la gràcia.

els referents: ai, catalans!

L’aplicació Aicatalà! permet, mitjançant una brúixola, mostrar-te en cada moment l’orientació on es troben els sis símbols principals del catalanisme. Quants cops no has volgut resar-li un avemaria a la Moreneta i no sabies cap a on dirigir els teus precs per manca d’orientació? Quants cops no has pensat fer-li una promesa al Pi de les Tres Branques i te n’has desdit perquè no sabies si havies de mirar al nord o al sud? Gràcies a l’aplicació Ai català! no tornaràs a tenir aquest problema i et convertiràs en el centre d’atenció de qualsevol trobada patriòtica.

A més a més de la Moreneta i el Pi de les Tres Branques, l’aplicació Ai català! et dona l’orientació del Camp Nou, de la Fàbrica de Galetes Trias i de les tombes de Guifré el Pilós i de Jaume I. Així doncs, Ai català! dóna resposta a la necessitat amb la que s’han trobat tants catalans i catalanes a casa estant o viatjant arreu del món, la de saber en quina direcció estan els seus referents, i així, d’aquesta manera, les noves tecnologies venen a omplir un buit que tenien aquelles persones que han fet de la identitat catalana la seva raó de ser. Amb Ai català! ja no podràs dir “Carai, no sé cap on està el Camp Nou!”

Quan un llegeix la publicitat d'aquesta aplicació de mòbil, segurament el primer que se li acut és que es tracta d'una facècia, i segur que ho és, però no més que bona part del material oral o escrit que llegim cada dia als mitjans públics i privats o escoltem a les converses quotidianes. En tot cas, la broma de l'app no va més enllà de la gratuïtat divertida, mentre que el material pretesament seriós de característiques similars, fins i tot el que es presenta sota l'aparença de la ironia, és una mostra d'un país que o bé s'ha begut l'enteniment o es troba en procés de descomposició o bé necessita unes setmanes de reflexió en silenci per començar a parlar, no importa si amb seny o amb rauxa, de qui és i què vol ser. I no valen avemaries -potser el Virolai?-, ni pins de les tres branques sense fulles, ni tombes d'antics reis, ni catedrals del futbol amb cultes ancestrals amb sacerdots lacònics. De les fàbriques de galetes no m'atreveixo a dir res, que no és temps de jugar amb el pa de cada dia, l'únic referent que és inqüestionable en els moments de reflexió més íntima.

 

 

P. E. Per cert, l'app s'ha d'actualitzar, no funciona amb el nou sistema operatiu.