les ones

Vaig mirar per la televisió de manera intermitent la pel·lícula Contact, protagonitzada per Jodie Foster. No recordava l'alegria de la protagonista quan de petita, a través de la seua emissora de radioaficionada, busca algú que en aquell moment estigués compartint la mateixa ona. Al cap d'uns quants intents li respon una veu. L'alegria, l'emoció, de la nena és intensa. Més tard, en un mapa, traça una línia que uneix el lloc des d'on ella parlava fins al punt on li havien respost. Al mapa hi havia poques línies i aquesta -fins a Pennsilvània?- era la més llarga. A partir d'aquí, converses elementals (quin temps fa? Etc.) que després es podien convertir en més personals. La màgia, el miracle, però, era simplement el fet d'haver pogut contactar a través de les ones hertzianes.

Ara, tot aquell sistema sembla enormement primitiu. A través de l'ordinador o als nostres mòbils trobem el temps que fa a qualsevol part del món, fins i tot les previsions climàtiques. A traves dels ordinadors o els mòbils -o aparells semblants- ens podem interrelacionar amb pràcticament tothom de -pràcticament- qualsevol part del planeta, fins i tot ens podem veure mentre parlem. Podem estar tot el dia intercomunicats i variar d'interlocutor immediatament després de contactar amb l'anterior. Podem tenir converses en grup. Els canals de comunicació resten permanentment oberts, àvids de ser utilitzats. Quanta gent que ha acabat desapareixent de la vida real per convertir.-se en éssers virtuals s'ha menjat aquest sistema de noves relacions? Les dades que tenim són vagues, inconcretes, canviants. El temps, respecte l'escena que he descrit al principi, s'ha accelerat, la saturació de contactes és aclaparadora, la màgia, si existeix, és més difícil de definir, l'ansietat de l'espera s'ha convertit en l'ansietat de l'acumulació.

El processos de comunicació actual, que encara seran molt més sofisticats, ja no són cap novetat, ja són sistemes per als qui no tenen iniciativa, per als conformistes, per a la massa. Els més avançats, els inconformistes, els heterodoxos, tornen a buscar el miracle del misteri de les ones: envien missatges a l'espai interestel·lar esperant una resposta d'intel·ligències extraterrestres. Quin desengany si resulta que aquests éssers de l'espai, físicament ben estranys, també estant inscrits i abduïts per centenars de xarxes socials superperfeccionades i es passen el dia (de 182 hores) pujant holografies i frases hiperenginyoses de només dos caràcters alfanumèrics... Potser llavors hi haurà qui buscarà a les seues ones interior -qui sap què trobarà- i tot recomençarà?

el preu de la comunicació

Cada matinada comprovo que m'entren a veure des de Califòrnia: Menlo Park i Palo Alto. Segons consta, em rastregen des de Facebook: This visit was generated by the activity of a web crawler on your site. No sé quin interès poden tenir a resseguir el bloc.

En un moment determinat vaig tenir curiositat per Facebook i m'hi vaig apuntar. Vaig anar trobant amics i coneguts no vistos des de temps immemorial i vaig fer amics que eren amics d'amics d'amics ... Durant un temps em va semblar divertit interactuar, però finalment vaig esborrar-me. Tenia tants amics i amics d'amics, de coneguts, de saludats i de passavolants, que allò era un guirigall inacabable i inintel·ligible que superava la meua capacitat de concentració i de cortesia. Vaig tornar a apuntar-me per raons específiques que ara no vénen al cas i continuo a la xarxa, més com un soci amb carnet que com un participant convençut. Deixaré de pertànyer en un futur proper a una de les comunitats virtuals més extenses del nostre món? No ho sé, segurament. Entre altres motius perquè no tinc res a dir, perquè em sap greu no correspondre a les invitacions que rebo, perquè em molesta que m'enviïn correus que no diuen ben bé res, perquè la publicitat em disgusta, perquè la sensació de control -i una mica d'assetjament- augmenta, etc.

Ahir apareixia la notícia que Facebook ha comprat WhatsApp, per una xifra que no dic que em sembli escandalosa perquè no entenc res, sóc un ignorant incapaç d'esbrinar l'interès a adquirir per milers de milions un sistema de missatgeria que, de moment, no conté publicitat. De les paraules que va dir Zuckerberg, el creador de Facebook, amb motiu de la compra, em quedo amb aquesta frase: “aquesta nova aliança permetrà un món més obert i connectat”. Curiosa paradoxa en què la connexió es pot convertir en desconnexió i l'obertura en tancament; i l'individu, divers i únic, aparentment més lliure, amb més capacitat de tria, cada dia més controlat, més manipulat, més etiquetat, més vianant d'un camí uniforme amb petits viaranys d'escapament difícils de transitar.

A la versió digital del diari on vaig llegir la notícia, hi havia uns quants comentaristes, excessivament desconfiats, que deien que canviarien d'aplicació de missatgeria. Alguns parlaven de Telegram, una app molt semblant a WhatsApp, pràcticament clònica, gratuïta. De seguida, però, vaig llegir dubtes: d'on han tret els russos els diners per muntar l'aplicació? Quines intencions tenen? Realment es conserva la privacitat? Com que és inútil intentar respondre, simplement per diversió, he carregat Telegram al mòbil. És molt elemental, senzill, envia els missatges encriptats i, a més, té una opció molt divertida que estimula el nostre esperit aventurer, de protagonistes de pel·li d'agents secrets: pots enviar missatges i concretar el temps que trigaran a autodestruir-se una vegada els hagi llegit el destinatari. L'únic problema pràctic que he trobat, és que entre els meus contactes només hi ha una persona que també té l'aplicació i no és qüestió d'e trametre-li cada dos per tres textos que es destrueixen al cap d'un minut simplement per practicar. O potser aquesta és la gràcia.