el metro anava gairebé ple

Per Barcelona, si puc, sempre viatjo a peu, però si el viatge és llarg o el temps és escàs, agafo el metro per raons que no cal especificar. Abans, dret o assegut en el vagó, alguna vegada havia intentat llegir o escoltar música, però no havia reeixit i ara ja no ho intento, faig el que m'agrada més: badar i observar, no sabria dir en quin percentatge, suposo que depèn del dia i dels estímuls. Sovint miro sense veure i altres cops em fixo, no gaire, és veritat, en el que veig. Al metro, a falta de finestres amb paisatge exterior, la gent té tendència a entotsolar-se o a semblar capficada en els seus pensaments o en el seu buit mental; alguns, pocs, miren a dreta i esquerra, els seus ulls adquireixen mobilitat i canvis expressius; si hi ha nens o gossos -ara sembla que ja poden viatjar tots els gossos- el dinamisme corporal i els canvis facials tenen excusa, en els altres casos, cal anar amb compte: no s'ha de mirar fixament una persona, sobretot a la cara. A part de no fer res, una de les opcions més freqüents dels viatgers de metro, especialment dels joves, era anar escoltant música; aquesta tendència ha variat i ha estat substituïda en bona part per l'ús del mòbil en tres modalitats bàsiques diferents: els qui parlen a traves del telefon, els qui juguen amb alguna aplicació, sovint molt mecànica, i, majoritàriament, els qui envien i reben whatsapps. La gent, al metro, s'ha tornat creativa i mou els dits a velocitats de vertigen confegint una literatura que imagino variadíssima i processant amb els seus cervells cada cop més evolucionats -també imagino- la literatura entrant que pot anar acompanyada de material gràfic. M'emociona veure com el món abans erm dels soterranis ciutadans es va convertint en un món de comunicació, d'interacció, de cultura.

Aquesta nit, veient una noia a la meua dreta que llegia un llibre -en paper!-, pensava: pobra, què deu trobar en unes pàgines que expliquen històries dels altres o coses encara menys interessants; i tan jove com és! Esclar  que jo encara pitjor: ni whatsapp ni llibre ni música, ni tan sols un trist quadern de sudokus, només badar o mirar què fan els altres i, molt de tant en tant alguna foto, per fer veure que també sóc tecnològic.

 

el preu de la comunicació

Cada matinada comprovo que m'entren a veure des de Califòrnia: Menlo Park i Palo Alto. Segons consta, em rastregen des de Facebook: This visit was generated by the activity of a web crawler on your site. No sé quin interès poden tenir a resseguir el bloc.

En un moment determinat vaig tenir curiositat per Facebook i m'hi vaig apuntar. Vaig anar trobant amics i coneguts no vistos des de temps immemorial i vaig fer amics que eren amics d'amics d'amics ... Durant un temps em va semblar divertit interactuar, però finalment vaig esborrar-me. Tenia tants amics i amics d'amics, de coneguts, de saludats i de passavolants, que allò era un guirigall inacabable i inintel·ligible que superava la meua capacitat de concentració i de cortesia. Vaig tornar a apuntar-me per raons específiques que ara no vénen al cas i continuo a la xarxa, més com un soci amb carnet que com un participant convençut. Deixaré de pertànyer en un futur proper a una de les comunitats virtuals més extenses del nostre món? No ho sé, segurament. Entre altres motius perquè no tinc res a dir, perquè em sap greu no correspondre a les invitacions que rebo, perquè em molesta que m'enviïn correus que no diuen ben bé res, perquè la publicitat em disgusta, perquè la sensació de control -i una mica d'assetjament- augmenta, etc.

Ahir apareixia la notícia que Facebook ha comprat WhatsApp, per una xifra que no dic que em sembli escandalosa perquè no entenc res, sóc un ignorant incapaç d'esbrinar l'interès a adquirir per milers de milions un sistema de missatgeria que, de moment, no conté publicitat. De les paraules que va dir Zuckerberg, el creador de Facebook, amb motiu de la compra, em quedo amb aquesta frase: “aquesta nova aliança permetrà un món més obert i connectat”. Curiosa paradoxa en què la connexió es pot convertir en desconnexió i l'obertura en tancament; i l'individu, divers i únic, aparentment més lliure, amb més capacitat de tria, cada dia més controlat, més manipulat, més etiquetat, més vianant d'un camí uniforme amb petits viaranys d'escapament difícils de transitar.

A la versió digital del diari on vaig llegir la notícia, hi havia uns quants comentaristes, excessivament desconfiats, que deien que canviarien d'aplicació de missatgeria. Alguns parlaven de Telegram, una app molt semblant a WhatsApp, pràcticament clònica, gratuïta. De seguida, però, vaig llegir dubtes: d'on han tret els russos els diners per muntar l'aplicació? Quines intencions tenen? Realment es conserva la privacitat? Com que és inútil intentar respondre, simplement per diversió, he carregat Telegram al mòbil. És molt elemental, senzill, envia els missatges encriptats i, a més, té una opció molt divertida que estimula el nostre esperit aventurer, de protagonistes de pel·li d'agents secrets: pots enviar missatges i concretar el temps que trigaran a autodestruir-se una vegada els hagi llegit el destinatari. L'únic problema pràctic que he trobat, és que entre els meus contactes només hi ha una persona que també té l'aplicació i no és qüestió d'e trametre-li cada dos per tres textos que es destrueixen al cap d'un minut simplement per practicar. O potser aquesta és la gràcia.

paraules al vent

Vaig durant un moment gairebé al mateix pas d'una noia que parla a través del mòbil. Es veu que algú li ha dit que és ben igual que una altra persona i ara ella se'n fa creus d'aquesta opinió i comenta al seu interlocutor-a que ni de bon tros, i va enumerant amb detalls, que la distància ja no em deixa sentir, les diferències, i insisteix en la sorpresa de la confusió: “Com pot ser que pensi això de mi!”. Més endavant una altra conversa que no podia esperar, i una altra, i una altra...Per l'aire es creuen milers de paraules que algun dia acabaran interferint-se per començar un joc caòtic de proporcions i variacions inimaginables.


A la porta d'una botiga de Vodafone agafo la seua revista del mes de gener, sense cap intenció més que la de saber l'actualitat del tema. A casa, vaig passant les pàgines. Em sembla un galimaties la quantitat inútil d'informació que hi ha, inclosa la lletra petitíssima. A la fi arribo a entendre que el que és important, és a dir, les tarifes, es divideixen en tres grups que indicaran tres tipus de clients amb unes quantes variants: els qui prefereixen parlar, els qui, a més de parlar, volen navegar i, finalment, els qui sobretot s'enviaran missatges.

Penso quina de les tres categories em correspon i arribo a la conclusió que, ben bé, ben bé, cap de les tres. També és cert que la meua tarifa plana de tres euros més iva no em permet gaires alegries: únicament 300 minuts de conversa mensual (200 amb aparells del meu operador -he de dir operadora?) i una connexió a internet tan pobra que em fa vergonya d'especificar-la. El telèfon, mòbil o fix, em serveix excepcionalment -faig servir l'adverbi ben conscientment- per mantenir una conversa relativament llarga, però la majoria de vegades és un instrument de contacte: “Quedem a tal lloc a tal hora?”, “Escolti, que em van dir que el llibre m'arribaria la setmana passada...” “Feliç aniversari!(aquí la conversa es pot allargar una mica més)...

De tota manera, des que tinc un smartphone, és a dir, un telèfon intel·ligent (?), m'estic molta més estona pendent de l'aparell, amb les múltiples aplicacions que hi vaig afegint i eliminant, algunes de les quals són, o poden ser, realment pràctiques i econòmicament iniqües, per exemple els sistemes de missatgeria que no ocasionen cap despesa o penalització sempre que es facin servir a través de wifi. Ja sé que tothom pensa en WhatsApp, que és el sistema alternatiu als SMS tradicionals més estès, però n'hi ha d'altres. No fa gaire temps que deu funcionar una aplicació amb prestacions molt similars, Chad2Win, que fins i tot copia el verd de la icona però en lloc d'un telèfon a la part central, ha optat pel símbol del dòlar. Teòricament, amb cada missatge que reps t'inclouen un banner publicitari que et suposa el guany d'alguns cèntims, amb una quantitat mensual limitada (informació aquí). De moment, cap dels meus contactes, tret de la Joana, té operativa l'aplicació, però ja he començat el proselitisme amb els meus nebots -usuaris de la tercera categoria esmentada més amunt- , sempre amb necessitats econòmiques, que m'han respost: “la cosa pinta bé”. Ja ho veurem. En realitat el meu interès és en benefici seu: estic disposat a mirar-me les publicitats més infectes si això els proporciona uns calerons extra que contribueixin a pagar els seus vicis i les seues virtuts.

Fortuna iuvat audaces (2)

Fa poc que he estrenat un mòbil d'aquells que permeten no només parlar per telèfon sinó també estar connectat a internet. Com que la meua misèrrima tarifa plana és únicament de tres euros, les connexions no em donen gaires alegries, així que m'he baixat l'aplicació WhattsApp que em proporciona la possibilitat d'enviar missatges sense pagar (gaire). Per poder comunicar-me amb algú, cal que l'altra persona tingui la mateixa aplicació. Una vegada carregada al mòbil, la mateixa aplicació s'encarrega de buscar entre tots els contactes telefònics els qui tenen el programa i automàticament indica el lema que cada persona ha decidit. En la majoria dels casos, que suposo que són aquells que no tenen un interès especial en l'aplicació, al costat del nom diu Hey there! I am using WhatsApp. Els qui deuen fer servir més aquest canal de comunicació han triat un lema propi. El que m'ha agradat més, i m'ha sorprès, és el de la meua neboda petita, la que em diu padrí encara que només ho sóc de la seua germana gran: Fortuna iuvat audaces.


El lema, tret de Virgili, hauria de ser Audentes fortuna iuvat, però el canvi no té cap importància perquè si fa no fa..., i la meua neboda, i fillola adoptiva, encara no fa llatí seriosament; en canvi tria un lema d'un optimisme que trobo totalment d'acord amb la seua personalitat i les seus experiències d'estudiant d'ESO, que connecta amb idoneïtat els clàssics amb la canviant realitat actual, que podria ser perfectament el lema d'un partit polític modern davant les incerteses del futur més immediat i que si cap partit no ha adoptat és perquè no domina el llatí, cosa que no té cap importància, o perquè la seua audàcia es veu coartada per la limitació que suposa la cerca de vots. I si és per falta d'imaginació o per por, molt pitjor.