lectures (1) i imatges d'estiu: japonesisme

Estic segur qua la majoria de vosaltres ja teniu triades les lectures d'estiu, de manera que és inútil que us faci cap suggeriment. Si, a més, la proposta és llegir contes i poemes de fa molts segles, dedueixo que encara em fareu menys cas. Afegeixo que l'autor -o autors- és japonès i sé que complico la tria. I si dic que no tinc clar que aquest llibre es pugui trobar a la vostra llibreria habitual, potser ja no caldria haver començat a escriure. Us pot fer repensar que us asseguri que són històries d'amor i desamor, estimats lectors?

Continuo escrivint perquè aneu a saber si algú té ganes, entremig dels totxos que s'emportarà aquestes vacances, de descansar amb lectures curtes, independents -fàcils o complexes segons la voluntat que hi posi o l'ànim que tingui-. Contes i poemes que poden recordar la temàtica d'algunes composicions dels trobadors o fins i tot del Llibre d'Amic i Amat, però en més mundà, aparentment més directes. Un conte amb els seus poemes corresponents i a deixar-se emportar pel soroll de les ones, per la contemplació dels núvols, per l'olor de la vegetació que us envolta, per la imatge que veieu des de la vostra finestra mentre es pon el sol, per la lluna argentada (quin adjectiu tan repetit!) que sense adonar-vos-en ha avançat tres polzades en el cel; si sou, inquiets, tres minuts per contes i llestos... Què sé jo per què llegiu?

En lloc de resumir com funciona el llibre, us copio la contraportada, que em sembla prou il·lustrativa:

Quan, al segle X, es produí la recuperació de la tradició poètica autòctona a la cort japonesa, que durant segles havia privilegiat la llengua xinesa en l'ús públic, Ariwara Narihira (825-880) fou un dels poetes de referència per als nous autors. Narihira havia bandejat la carrera oficial per concentrar-se en el conreu de la tanka, que renovà combinant-ne la senssibilitta original amb la sofisticada retòrica de la poesia xinesa. L'extraordinària qualitat dels seus poemes, juntament amb la llegenda de les seves aventures eròtiques -es dia, fins i tot, que havia tingut un afer amb la sacerdotessa d'Ise- el convertiren, per a les generacions posteriors, en un model de poeta, amant i cortesà.
Aquesta imatge llegendària és la que recull Contes d'Ise, obra fundacional de la prosa en llengua japonesa conferida per un o diversos autors anònims a partir de poemes de Narihira i d'altres poetes. Enclavada en el gènere denominat uta monogatari -contes amb poemes-, cada conte explica les circumstàncies, sovint fictícies, de la redacció d'un o més poemes, i l'obra es pot llegir, en conseqüència, com una mena de manual del bon poeta, tant per l'exemplaritat dels poemes com per la seva adequació al moment en què sorgeixen.

Contes d'Ise. Universitat Autònoma de Barcelona. Publicacions de l'Abadia de Montserrat. 2005. Traducció, i tota la resta, de Jordi Mas López.

A continuació teniu un fragment del conté novè (n'hi ha de curtíssims). L'he triat únicament perquè va inspirar un ukiyo-e dels que podeu veure a la Pedrera i que també us mostro. Llàstima que el poema (el copio en dues versions diferents) potser no acabi de ser prou fidel a l'original, però ja sabeu que la traducció poètica, sobretot des d'algunes llengües i sensibilitats és un risc inevitable.

El viatge cap a l'est

Una vegada, un home decidí abandonar la capital perquè li semblava que no tenia cap sentit quedar-s'hi. Amb un o dos vells amics es dirigí cap a l'est, cercant una província on establir-se. Com que cap d'ells no coneixia el camí, s'estraviaren i arribaren en un indret anomenat Yatsuhashi, a la província de Mikawa. El nom de Yatsuhashi -”vuit ponts”- ve del fet que en aquell punt el riu se separa en vuit braços, cadascun dels quals és travesat per un pont. Els viatgers s'aturarn a menjar l'arròs sec que duien sota un arbre que s'alçava prop d'aquesta zona pantanosa. En veure l'esplèndida florida d'iris que creixien en aquells aiguamolls, un dels acompanyants proposà de compondre un poema sobre el tema dels sentiments del viatger en el qual cada vers comencés amb una de les síl·labes del mot kakitsubata -”iris”-

Com un bon vestit
que et sents teu de tan dur-lo
estimo la dona.
Aquest viatge tan llarg
em fa enyorar-la.

Com bella roba
gastada de tan dur-la
amo l'esposa.
És per això que trobo
tan llarg aquest viatge.
...

I continuant amb aquesta petita invasió poc subtil, us recordo que a les Drassanes s'inaugurarà el 18 d'aquest mes l'exposició Heart Art in BARCELONA, però aquesta ja és una història moderna.

No, no em paga el consolat japonés però...

edoisme

Vaig anar el dia de la inauguració -cap detall líquid o sòlid- i vaig pensar: explicaràs en detall les teves impressions. Passat el temps, però, sé que cal ajustar-se a les convencions dels posts que ja transgredeixo amb aquestes línies innecessàries.

Podria dir: Aneu a veure-la, és una delícia. I no caldria afegir res més. I la brevetat de les meves paraules s'ajustaria a la intenció dels dibuixos, que no a les meves sensacions.

També puc copiar el que deia Asai Ryoi (1612?-1691) a Contes del món efímer: ... viure tan sols el moment present, lliurar-se en cos i ànima a la contemplació de la lluna, de la neu, de la flor del cirerer i de la fulla de l'auró [...] no deixar-se aclaparar per la pobresa i no deixar que se't reflecteixi a la cara, sinó deixar-se portar com una carabassa que sura pel riu, d'això se'n diu ukiyo. I si afegim una e, l'ukiyo-e és la imatge, la plasmació en un dibuix , una estampa, un gravat, del que diu l'escriptor. Breument: és la imatge d'un món efímer, de la vida tal com passa per davant dels ulls.

Si volem ser tècnics, recordarem que en aquestes imatges intervenien com a mínim quatre persones: l'editor, que coordinava la feina, l'artista, que realitzava el dibuix, el gravador, que treballava la fusta de cirerer, l'impressor, que feia el tiratge.

En resum, que a la Pedrera es poden veure una quantitat important d'aquestes imatges -moltes i amb poca llum- creades durant el període Edo , des del segle XVII al XIX. Edo, més endavant anomenada Tokyo, tenia ja al segle XVII un milió d'habitants. I en aquella ciutat efervescent i en continu progrés, que s'anava allunyant dels ideals i del món feudal, va sorgir l'ukiyo-e: teatre, sumo belleses femenines, erotisme..., per arribar, finalment, a la plasmació del paisatge.

No me'n puc sortir en poc espai. Com puc resumir les tècniques, els traços, els motius, la ironia, la filosofia hedonista, la semblança -malgrat la distància- a actituds europees, la influència, a partir del XIX, sobre pintors occidentals i corrents artístics, com el japonesisme i l'art nouveau, és a dir, el que aquí anomenem modernisme.

Em limito -no sabeu quant!-, i com a mostra de l'exposició us trio una estampa (un ukiyo-e) eròtica -difícil reproducció- d'una escena de gelosia d'una certa ingenuïtat (ja us ho deia: una delícia): la de la dona que veu el seu amant fent entremaliadures (?) amb una criada i està a punt de tirar-li una bola de neu per refredar la relació. Observeu els detalls, fixeu-vos com les cares de les dues dones són pràcticament calcades: sembla que expressin la mateixa emoció -quina?-, mireu els detalls dels vestits, el penis important -com en totes les estampes d'aquest tipus, i no les insignificàncies grecollatines- de l'amant, i tantes altres coses...

Aneu amb temps, passeu a poc a poc -hi ha aire condicionat a la temperatura ideal-. Si sabeu japonès o porteu un guia, millor, perquè sovint l'ukiyo-e inclou inscripcions o diàlegs, com és el cas del gat de la imatge, amb cascavell al coll i llom arquejat, que es queixa de l'arribada dels dos amants (no incloc els amants ni el seu parlament): Ai, aquests dos m'han torbat el son tan tranquil que feia. Mèu, mèu.

En fi, si no n'heu tingut prou -jo crec que en diré alguna cosa més-, una mica més avall, a Jaimes, una de les poques llibreries on tenen força literatura francesa, podeu fullejar L'estampe japonaise, de Nelly Delay, si no l'han venut...

I encara més avall -em salto la Casa del Llibre-, a la Catalònia, els col·leccionistes de firmes (signatures, dieu?) potser voldreu comprar la darrera novel·la de Zafón, que ja porta incorporada -només en la versió catalana- una dedicatòria no personalitzada. Però això ja és una altra història que dubto que tingui continuïtat aquí.

revetlla

BERBENA, del ll. VERBENA ‘cada un dels rams de berbena, llorer, olivera o murtra que duien ritualment els sacerdots pagans en llurs sacrificis’ . 1a doc.: S XIV, Manescalia de Klagenfurt.
La grafia berbena amb assimilació de la V- inicial llatina a la –B- recolzada interna es troba en el toscà berbena, i fou la usada en castellà, en els docs. més antics (1399, 1490; despre´s s’imità la grafia clàssica, en aquesta llengua que no distingeix ja fa molts segles entre les dos fonemes). En català es troba així en tots els testimonis medievals i avui pronuncien berbena les comarques on els dos fonemes es distingeixen oralment. [...] L’herba que avui es coneix amb aquest nom s’anomenava en llatí clàssic verbenaca (Plini), derivat de verbena ‘ram ritual dels sacerdots’, per tal com aquesta planta era una de les que més s’usaven per a aquesta ocasió. Però l’it. vermena ha conservat el valor originari de ‘ramell’. L’accepció ‘revetlla de Sant Joan, Sant Pere’, no és catalana i en castellà és especialment madrilenya [Dac.-Esp.S. XIX], al·lusiva a la prolongació de les revetlles fins a la matinada, hora en què segons la medicina popular s’ha de collir precisament la berbena perquè tingui efectes curatius...


BENGALA , ‘insígnia de comandament manera de bastó’, ‘compost químic que dóna una llum de color’ ... del nom de la nacionalitat de bengala a la Índia, d’on es portà la mena de canya usada per fer aquells bastons i on els europeus aprenguérem l’ús d’aquestes llums.
[...]
En el sentit de ‘llum de Bengala’ no en trobo documentació en llengua castellana fins a 1884, ni en la catalana fins a 1879 (en una revisat popular mallorquina AlcM).

Joan Coromines. Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana.


















Castells de focs sobre el pont de Ryogotu. De la sèrie Paratges famosos de la capital oriental. Cap al 1850. ( Més informació aquí)

Hiroshige va produir un gran nombre d’estampes destinades a ser muntades en ventalls; especialment fràgils, els accessoris originals han acabat sent rars amb el transcurs del temps. Aquesta mena de ventall pla (uchiwa), de forma arrodonida o quadrangular, d’origen xinès, en què el full de paper es munta sobre un esquelet de bambú fixat al mànec, es distingeix dels ventalls plegables amb làmines primes (ogi).
Aquesta estampa pertany a la sèrie de Paratges famosos de la capital oriental, i representa la festa que, cada estiu, anima el barri del pont Ryogoku, a Edo...

Bona revetlla –si no trobeu berbena, no us preocupeu- , amigues i amics, i no sigueu massa dolents: aneu a dormir amb la primera llum de l’alba!


Dos afegits:

Sento que les dues entrades siguin de la lletra B, però encara no he passat –de forma sistemàtica- del primer volum.

Us heu fixat que Coromines no apostrofa la Índia. Jo també he tingut sempre certa aversió a fer-ho, potser per qüestió d’ús col·loquial o per certa repugnància congènita.