aclariment

El dimecres vaig fer la meva visita guiada anual a l’IEC, més que res per preguntar com va la gramàtica, tot i que si la tinguessin a punt és probable que ja n’hagués sentit parlar. Sembla que, com sempre, aquest any tampoc: la sintaxi és extremament complexa.

A més de la passejada per la casa i el regal de material sobre la Institució, als visitants ens projecten un vídeo amb una síntesi històrica que acaba amb el parlament d’una noia que acaba d’arrodonir el resum amb la presentació, la finalitat i l’ús d’algunes publicacions de llengua, entre elles la segona edició del diccionari. Aquesta vegada, en parlar de la tasca de fixació de paraules que corresponen a nous conceptes, va posar en pantalla, entre altres exemples, “futbol sala”: Variant del futbol practicada entre dos equips de sis jugadors cadascun i en un terreny de sòl dur amb unes dimensions de 24-28 metres de llarg i de 13 a 15 metres d'ample. Un dels assistents –la majoria joves d’uns quinze anys- va atrevir-se a dir que el futbol sala que ell coneixia es practicava amb cinc jugadors –de els mides del camp no n’estava segur-, inclòs el porter. La noia, molt esportivament, va prendre nota i va dir que ja ho comunicaria a l’autoritat competent per si calia fer el canvi. Ara mateix obriré el diccionari en línia per veure si tenia raó el jove o és manté la definició de l’expert de l’IEC; mira que si me’l fitxen per la secció d’esports...

M’he desviat del tema. En un moment de la visita, ens van portar als Jardins de la Mercè Rodoreda, situats al primer pis. Devien haver adobat la terra recentment perquè l’aire feia una olor intensa de fems, els quals segurament contribuïen al bon aspecte de les plantes. Només entrar, el primer que es veu són unes magnífiques camèlies. Just en aquell moment, després d’un matí gris, es va obrir una escletxa entre els núvols i el sol va il·luminar les plantes. Com que sempre bado, en lloc de seguir les explicacions de la guia em vaig distreure amb tres versets insignificants i vaig pensar que, tenint en compte l’origen de les camèlies (diuen que són flors difícils de conrear a casa pels aficionats), podia escriure un haiku en japonès, per allò d’intentar harmonitzar el fons i la forma. I això és el que hi ha en l’escrit anterior. Suposem per un moment que jo fos un escriptor de reconegut prestigi; després d’escriure l’haiku, es diria que el poemeta és una incursió en la literatura japonesa i es farien lloes o retrets diversos? Si l’haiku fos molt bo i n’escrivís d’altres, algun dia m’inclourien en els manuals de literatura japonesa? Figurarien aquests versos –partim de la idea que fos un autor amb obra publicada en llengua catalana- en les antologies en llengua catalana: original japonès i subtítols en català? I moltes altres preguntes que no sé si obtindran cap resposta autoritzada. Per cert, hi ha una imatge clàssica a Barcelona que m’ha inspirat uns versets en grec que no sé si finalment obtindran forma.

Tornant a l’haiku, la veritat és que el meu coneixement del japonès és molt precari, gairebé inexistent, de manera que no sé si on volia dir reixa, he escrit porta; si on volia dir floreixen, he escrit en flor; si he escrit roses, en lloc de les camèlies originals... Espero que la propera vegada els meus coneixements de la llengua japonesa siguin més sòlids o bé que algun nadiu em doni les indicacions pertinents per fer uns versos sostenibles. En fi, traduït al català, l’haiku diria això:

Vora la reixa,
floreixen les camèlies.
S’obren els núvols

lectures (1) i imatges d'estiu: japonesisme

Estic segur qua la majoria de vosaltres ja teniu triades les lectures d'estiu, de manera que és inútil que us faci cap suggeriment. Si, a més, la proposta és llegir contes i poemes de fa molts segles, dedueixo que encara em fareu menys cas. Afegeixo que l'autor -o autors- és japonès i sé que complico la tria. I si dic que no tinc clar que aquest llibre es pugui trobar a la vostra llibreria habitual, potser ja no caldria haver començat a escriure. Us pot fer repensar que us asseguri que són històries d'amor i desamor, estimats lectors?

Continuo escrivint perquè aneu a saber si algú té ganes, entremig dels totxos que s'emportarà aquestes vacances, de descansar amb lectures curtes, independents -fàcils o complexes segons la voluntat que hi posi o l'ànim que tingui-. Contes i poemes que poden recordar la temàtica d'algunes composicions dels trobadors o fins i tot del Llibre d'Amic i Amat, però en més mundà, aparentment més directes. Un conte amb els seus poemes corresponents i a deixar-se emportar pel soroll de les ones, per la contemplació dels núvols, per l'olor de la vegetació que us envolta, per la imatge que veieu des de la vostra finestra mentre es pon el sol, per la lluna argentada (quin adjectiu tan repetit!) que sense adonar-vos-en ha avançat tres polzades en el cel; si sou, inquiets, tres minuts per contes i llestos... Què sé jo per què llegiu?

En lloc de resumir com funciona el llibre, us copio la contraportada, que em sembla prou il·lustrativa:

Quan, al segle X, es produí la recuperació de la tradició poètica autòctona a la cort japonesa, que durant segles havia privilegiat la llengua xinesa en l'ús públic, Ariwara Narihira (825-880) fou un dels poetes de referència per als nous autors. Narihira havia bandejat la carrera oficial per concentrar-se en el conreu de la tanka, que renovà combinant-ne la senssibilitta original amb la sofisticada retòrica de la poesia xinesa. L'extraordinària qualitat dels seus poemes, juntament amb la llegenda de les seves aventures eròtiques -es dia, fins i tot, que havia tingut un afer amb la sacerdotessa d'Ise- el convertiren, per a les generacions posteriors, en un model de poeta, amant i cortesà.
Aquesta imatge llegendària és la que recull Contes d'Ise, obra fundacional de la prosa en llengua japonesa conferida per un o diversos autors anònims a partir de poemes de Narihira i d'altres poetes. Enclavada en el gènere denominat uta monogatari -contes amb poemes-, cada conte explica les circumstàncies, sovint fictícies, de la redacció d'un o més poemes, i l'obra es pot llegir, en conseqüència, com una mena de manual del bon poeta, tant per l'exemplaritat dels poemes com per la seva adequació al moment en què sorgeixen.

Contes d'Ise. Universitat Autònoma de Barcelona. Publicacions de l'Abadia de Montserrat. 2005. Traducció, i tota la resta, de Jordi Mas López.

A continuació teniu un fragment del conté novè (n'hi ha de curtíssims). L'he triat únicament perquè va inspirar un ukiyo-e dels que podeu veure a la Pedrera i que també us mostro. Llàstima que el poema (el copio en dues versions diferents) potser no acabi de ser prou fidel a l'original, però ja sabeu que la traducció poètica, sobretot des d'algunes llengües i sensibilitats és un risc inevitable.

El viatge cap a l'est

Una vegada, un home decidí abandonar la capital perquè li semblava que no tenia cap sentit quedar-s'hi. Amb un o dos vells amics es dirigí cap a l'est, cercant una província on establir-se. Com que cap d'ells no coneixia el camí, s'estraviaren i arribaren en un indret anomenat Yatsuhashi, a la província de Mikawa. El nom de Yatsuhashi -”vuit ponts”- ve del fet que en aquell punt el riu se separa en vuit braços, cadascun dels quals és travesat per un pont. Els viatgers s'aturarn a menjar l'arròs sec que duien sota un arbre que s'alçava prop d'aquesta zona pantanosa. En veure l'esplèndida florida d'iris que creixien en aquells aiguamolls, un dels acompanyants proposà de compondre un poema sobre el tema dels sentiments del viatger en el qual cada vers comencés amb una de les síl·labes del mot kakitsubata -”iris”-

Com un bon vestit
que et sents teu de tan dur-lo
estimo la dona.
Aquest viatge tan llarg
em fa enyorar-la.

Com bella roba
gastada de tan dur-la
amo l'esposa.
És per això que trobo
tan llarg aquest viatge.
...

I continuant amb aquesta petita invasió poc subtil, us recordo que a les Drassanes s'inaugurarà el 18 d'aquest mes l'exposició Heart Art in BARCELONA, però aquesta ja és una història moderna.

No, no em paga el consolat japonés però...