qui voldria pedalar si tingués un anacronópete a mà?

Encara que jo sóc partidari de la teletranslació instantània que sé que arribarà algun dia, no m'importaria, mentrestant, desplaçar-me amb un anacronópete, giny que qualsevol que tingui alguna noció de grec sap que vol dir literalment: enrere + temps + que vola, és a dir, una vulgar màquina del temps. On aniria amb una màquina que em pogués transportar en el temps? A les platges de sempre, però amb menys gent i menys contaminació? A la meua pròpia vida amb ànim de rememorar o canviar el meu passat malgrat les terribles paradoxes temporals? En tindria prou a ser un turista, un mer espectador, de visita a moments culminants de la història de la humanitat o a la quotidianitat més anònima? Alertaria, en va, de la bombolla immobiliària, un dels orígens del moment que vivim? Invertiria tots els meus diners en les primeres accions de Google? És fa difícil de dir com faria servir la gent el viatge al passat i les conseqüències que se'n derivarien en el present i el futur. Les lleis del temps continuen tenint misteris que no se sap quan descobrirem. Però, oh, si tingués un anacronópete el govern d'aquí o de no importa quin país, fins i tot l'alemany!

La veritat és que l'anacronópete fa molt temps que es va descobrir, però els interessos industrials han amagat la seua existència, que només coneixem en part alguns iniciats. L'anacronópete (podríem simplificar el nom?) és anterior a la màquina del temps de Wells i va ser inventat per un científic espanyol que el va presentar per primera vegada a l'exposició de París de 1878. L'any 1887, el madrileny Enrique Gaspar y Rimbau va fer pública a través d'una novel·la -abans ho havia intentat amb una sarsuela- publicada per la barcelonina editorial Daniel Cortezo y Compañia, la història de l'invent i de l'inventor i l'ús que se'n va fer.

Explica Gaspar que don Sindulfo García, un científic de Saragossa, sense uns mèrits especials, vidu després d'un matrimoni poc satisfactori, s'enamora de la seua neboda Clara de 15 anys, de la qual s'ha convertit en tutor a la mort de la seua mare. La noia, a qui l'oncle confessa el seu amor i el desig de matrimoni, el rebutja, i don Sindulfo no para de pensar què pot fer per aconseguir que Clara l'accepti:

-Oh! -exclamaba el infeliz en su desesperación-, ¿por qué se habrán liberalizado tanto las leyes? Dichosos tiempos aquellos en que un tutor tenía derecho a imponerse a su pupila. ¿Quién pudiera transportarse a aquella época, mal llamada de oscurantismo, en que el respeto y la obediencia a los superiores constituían la base de la sociedad? ¡Si yo pudiera retrogradar en los siglos!

Finalment -ja se sap la força de l'amor-, don Sindulfo aconseguirà enllestir el seu anocronópete que, presentat a l'exposició de París amb gran èxit, on explica una finalitat que no és la vertadera i les bases científiques del giny (sense massa detalls perquè dóna per suposat que els oients ja estan força familiaritzats amb les maquinàries de Jules Verne). Finalment, inicia el viatge en el temps i l'espai a velocitat variable. L'acompanyen en l'expedició el seu assistent i protegit Benjamín, Clara i la seua criada i...

La màquina es presenta a al batalla de Tetuán, a la cort d'Isabel poc temps abans del descobriment d'Amèrica, a la Xina del segle III (en aquest cas, Gaspar, el divulgador de l'aventura, que havia estat cònsol espanyol del territori, s'allarga en consideracions filosòfiques que distreuen l'atenció del lector aventurerd del segle Xxi, però que devien resultar força interessants per añ del XIX), a Pompeia, just abans i durant l'erupció del volcà on no els passa res (La inalterabilidad a que estaban sujetos, haciendolos insensibles a la influencia de cualquiera acción física, les permitió llegar al anacronópete sin obstáculo alguno, pues las sustancias en fusión resbalaban sobre sus carnes sin adherirse), a l'època del diluvi... En alguns casos es desvetllen misteris de la història, com, per exemple, aquest:

-¿Qué puedo hacer -le dijo- para felicidad de mis vasallos y esclarecimiento de mi trono?
-Dad oídos, señora -le contesto el políglota- a un genovés que vendrá a ofrecero el mundo.
-¿A Colón? -preguntó la reina admirada-. Ya le he visto, pero si aseguran que es un loco!... Además, mi tesoro está exhausto.
-Vended vuestras joyas si es preciso. Él centuplicará su valor creando vicios para la humanidad.
Y así diciendo entrego a la reina una breva de Cabañas a la que la pobre señora daba vueltas entre sus dedos sin explicarse su virtud.
-¿I qué es esto? -se resolvió a inquirir al cabo.
-¡Humo! -exclamó Benjamín, y desapareció.
Y en efecto, dos años después, corriendo en busca de otro rumbo para las Indias orientales, volvía Colón de América con un nuevo mundo para España y una infinidad de estancos para las viudas de militares pobres.

Trobarà Benjamín el secret de la immortalitat? És casarà don Sindulfo amb Clara o, per contra...? Es regeneraran les prostitutes que els encabeix l'Ajuntament de París? I els soldats...? Quins soldats? Etc. Llàstima del final.

En fi, la que es considera la primera novel·la de ciència ficció escrita en castellà encara conserva la gràcia -i algunes reflexions filosòfiques- que podem trobar en obres de Verne. Llàstima que sigui difícil de trobar perquè en el seu moment no va tenir gaire èxit -ningú no va voler produir la seua versió en sarsuela, que a mi ja m'agrad¡ria escoltar- i posteriorment només la va editar el Circulo de Lectores (2000) a partir d'un exemplar conservat a la UB -magnífics dibuixos de Francesc Soler (no tinc clar si és Francesc Gómez Soler o Francesc Soler i Rovirosa, o si tots dos són la mateixa persona)- i  Minotauro, l'any 2005. És clar que la podeu llegir en pantalla si cliqueu aquí.

Definitivament, demà pujaré al meu vehicle encara poc anacronopètic i m'allunyaré uns dies en l'espai i potser també en el temps. Que ho passeu bé i ja ens veurem a la tornada.

més lectures d'estiu

Ah, les lectures d'estiu (de l'estiu)! Aquesta setmana el suplement cultura/s (en els títols “La Vanguardia” encara es manté diglòssica) ens proposa, com si fos per sant Jordi, uns quants llibres - per gèneres o temàtiques- per a llegir durant les vacances. Joan de Sagarra, a pàgina sencera, es queixa que, malgrat que el temps de les sortides de lleure cada cop és més escàs, no s'editin més obres en aquestes dates. Fins i tot suggereix que hi arribin les rebaixes: tres llibres pel preu d'un. Hi estic totalment d'acord, encara que no comparteixo la seva comparació quan diu que això és el que fa El Corte Inglés amb els calçotets. No sé quins calçotets fa servir Sagarra, però els meus, al Corte Inglés, únicament tenen un descompte que no passa del vint per cent; com en els llibres, en qüestió de calçotets encara hi ha classes.

Jo, que tinc unes vacances llargues, sempre em deixo per l'estiu uns quants llibres que suposadament requereixen una certa concentraciço o calma, la que imagino que tindré. La veritat, però, sol ser que entre una cosa i altra el temps se me'n va també amb moltes altres coses i al final els bons propòsits de lectures interminables i plaents es dilueixen en moltes altres activitats que sorgeixen amb planificació o sense.

Ara bé, tot i saber que les meves perspectives lectores no s'acompliran, em faig una llista personal i intransferible -cadascú sap el que vol- de lletra impresa tradicional o virtual.

Concreto, provisionalment:

En aquest moment de semivacances faig seguir dos llibres: Diccionari per a ociosos (a través de l'e-reader), de Joan Fuster (pròximament en aquesta pantalla) i L'herència de Wilt, de Tom Sharpe. Llegeixo aquest llibre -enèsima aventura de Wilt i família- més per fidelitat que per convenciment, tot i que apareix algun diàleg que encara em recorda el plaer de la primera novel·la: “-He estat pensant, Henry, i he arribat a la conclusió que ja és hora que tinguem relacions de gènere...”

En el lector elèctrònic -anomenat e-reader com s'ha vist més amunt-, tinc més d'una cinquantena de llibres a punt. Possiblement cauran el darrer Verdon i el Mendoza romà.

També m'emportaré, és clar, la universitat de Llovet.

No faltaran els Triadú i el Triadú-Pere Calders que em va proporcionar la Su per “gentilesa gran”. No descarto apuntar-me l'any que ve, que potser tindré més temps, a alguna de les seves sessions.

Demà, al curset que faig, i que ara em sap greu que s'acabi, el llibre estrella per il·lustrar i resoldre els dubtes serà l'obra que aquesta setmana ens recomana el llibreter. Me la rellegiré una mica, però em sembla que no me l'enduré, tot i que és un dels manuals de llengua més divertits i complets que he llegit en el seu gènere i que puc repassar no només en casos de dificultats ortotipogràfiques.

I sé que em deixo molta cosa, però és el que passa sempre quan un és incapaç de fer llistes coherents perquè en lloc de planejar les vacances encara creu que el que ha de fer és deixar que actuï l'atzar.

Ei, que me n'oblidava, també cauran, ho sé,  algunes pàgines velles o noves de Pla.

Acabo com Sagarra, que en això sí que estem d'acord: Bones vacances i bones lectures! I ens anirem veient.

1794 (934 + 862) grams de paper

Compro 1794 grams de paper amb la intenció de llegir-los des del dimecres fins al dissabte. Ja sé que no ho faré, però m’agrada la idea. Sigui quan sigui, tinc la il·lusió que el paper es converteixi en plaer en un grau acceptable. M’he deixat guiar gairebé únicament per la intuïció, per aquest sisè sentit, encara no prou perfeccionat i que ens porta a fracassos estrepitosos, que tenim els lectors i que sol ser intransferible, fruit hores i hores de solitud en companyia muda. És d’agrair que, en aquesta societat tan controlada i controladora, la lectura continuï sent un acte de llibertat i de descoberta individual malgrat els continus, i de vegades agressius, intents de mediatització amb bona o mala intenció.

Els primers 934 grams de paper –la primera part del tot- corresponen a Una part del tot, d’Steve Toltz, novel·la publicada per La Campana fa quatre dies. Els altres 862 grams són els de Ramaiana, de Valmiki (ja em disculpareu que no posi els signes ortogràfics adients), publicat en castellà per Atalanta. Si he de fer cas a Ramón Esquerra, autor de Iniciación a la literatura (editorial Apolo, 1938, 2a edición corregida i aumentada), aquests segons grams de paper em poden portar problemes:

El Ramayana, la otra gran epopeya sánscrita, és atribuído al poeta Valmiki. Poseee en mayor grado que el Mahabharata sus mismas cualidades y defectos. Es más corto que éste y de valor aún más desigual. Algunos fragmentos suyos son creaciones maravillosas y cuentan entre las joyas de la poesía épica de todos los tiempos. Pero estos episodios maravillosos se hallan perdidos entre una selva intrincadíssima y exuberante de descripciones, cuya maravillosa riqueza metafórica no evita que nos parezcan ilegibles.

En fi, ja es veurà si Esquerra -compte amb aquest personatge ara pràcticament desconegut que tothom elogia- tenia molta o poca raó (sempre m’han meravellat els erudits que en solitari fan una síntesi de la literatura universal) o puc passar del paper al plaer treballós -val la pena?- individual i –amb la modèstia i les reticències que calgui- a la complicitat amb altres lectors.

P S:
Estic segur que algú es deu haver adonat que 934 grams més 862 grams no fan 1794 grams, però la meva bàscula de cuina sempre tendeix a exagerar, potser per animar-me, quan es tracta de sumar literatura; en canvi, té la mania de dir-me que m’han estafat en el pes del pernil. La meva bàscula –una romàntica alemanya-, com es pot deduir, té vocació literària i em consta que mai no s’ha trobat prou bé entre els fums de la cuina.

pagar per votar o les propostes del premi Crexells o lectures d'estiu

Potser recordareu que Jesús Moncada, en l’article –reproduït aquí- que va escriure per a la revista de l’Ateneu amb motiu de la concessió del premi Crexells a la seva novel·la Camí de sirga parlava del premi “Joan Creixells”. L’any 98, quan li tornaren a donar el premi per Estremida memòria, Moncada insistia a esmentar el premi “Joan Creixells”. I és que l’escriptor, i ningú de l’Ateneu li va esmenar l'article, pretenia, com tants altres normalitzar un nom que ningú no pronuncia com sembla que indica la grafia original. No conec ningú que digui Creksells, seria una barbaritat. No obstant això el cognom perdura en la seva forma primitiva, i jo em pregunto, i no em responc, si no caldria actualitzar aquells noms que es presten a confusió per als desconeixedors de la tradició fonètica o a embolicar la troca (també fonètica) en el cas dels respectuosos de la literalitat.

Parlant del premi Crexells (llegiu com si s’escrivís Creixells), darrerament ha canviat el sistema de tria del llibre guanyador a través d’un sistema mixt en què intervé un jurat i els socis de l’Ateneu en una segona fase. Ara hi ha una selecció prèvia de tres obres i durant un temps els socis que vulguin participar poden votar qualsevol de les tres. Finalment, el 22 de juny, és a dir, dimarts que ve, es donarà a conèixer el llibre guanyador en una revetlla anticipada de Sant Joan a la qual podeu assistir, em sembla. Enguany ja és massa tard, però si per a la pròxima edició del premi, algú vol dir que ha estat membre del jurat popular, només cal que es faci soci de l’Ateneu a través d’una quota que no dubto que està a l’abast de totes les butxaques i que comporta múltiples avantatges, com el de passar les tardes bevent una cervesa o prenent un cafè fora o dins del jardí romàntic de la institució segons el temps. Ah, sí, són 324 €, encara no un euro diari.

Aquest any les obres finalistes són Contes russos, de Francesc Serés, Els jugadors de whist, de Vicenç Pagès i El vigilant i les coses, de Pasqual Farràs. Per quin apostaríeu vosaltres? Jo només tinc –bé, és de la Joana- el segon llibre, encara per llegir, que espero que sigui una bona lectura per aquest estiu, sempre amb tants propòsits lectors que després no s’acompleixen perquè badoqueries diverses m’ocupen més temps del previst, de la qual cosa, és clar, no em penedeixo.

En fi, per si voleu seguir una mica el que s’ha dit sobre els llibres a l’Ateneu amb les intervencions dels seus autors incloses, us deixo l’enllaç al bloc (que no blog) del premi.

Per acabar, no sé si us pot agradar, però us recordo que Alfaguara va publicar l’any 2005 Poesia Completa, de José Saramago. No puc assegurar que en aquest moment encara es trobi a les llibreries, però segur que el reeditaran.

voltant

Vaig llegint a tot arreu propostes de lectures amb o sense l’etiqueta d’estiuenques, novetats o reedicions, del país i de fora. Tinc encara lectures pendents d’aquelles que deixo per una o altra raó i que em segueixen encara verges diverses temporades; a veure si enguany n’enllesteixo alguna. No tinc, en aquest moment, cap llibre que hagi pensat comprar, però estic segur que una volta per blocs, diaris i llibreries em donarà idees per omplir prestatges i buidar la butxaca.

Possiblement, ara que m’he tornat a aficionat a llegir en francès compri alguna obreta d’aquestes tan barates –la crisi!- que edita Fayard/Pauvert a "Le Livre de Poche". I qui sap si algun llibre de viatges suplirà la meva mala planificació de sortides estiuenques. De moment estic fullejant per Internet els camins catalans del Viaje de España, del castellonenc Antonio Ponz. Una delícia. Si no fos perquè no estic per a marxes massa llargues i perquè els camins no són el que eren, no m’importaria seguir el seu itinerari:

La situacion de Tortosa es en la ribera oriental del Ebro, y en el declive de un alto monte todo verde y frondoso por las muchas y útiles plantas de que está cubierto y cultivado , como son olivares , garrofales , ó algarrobales, viñas .
El vecindario de la Ciudad se regula de diez y seis mil almas, y dista quatro leguas de la costa marítima ó del parage donde el rio Ebro desagua en el mar Mediterraneo, no muy léjos de los Alfaques.

Para continuar mi camino desde Tortosa á Tarragona dexé la carretera , siguiendo un mal consejo , cuya ventaja consistió en andar dos horas ménos; pero me arrepentí del ahorro á causa del pésimo camino. Fui pues entre derrumbaderos hácia el Perelló, distante por esta ruta cinco horas de Tortosa. La primera diligencia fué subir una agria, y empinada cuesta , en cuya eminencia hay una Ermita, que llaman de nuestra Señora de la Aurora.
En medio de la escabrosidad da gusto el ver aquel monte todo cultivado de varias suertes de árboles frutales, particularmente de algarrobos, y olivos. Desde la cumbre se extiende la vista por la playa del mar, y se descubre bien el sitio donde se está construyendo la nueva poblacion de San Cárlos, y la entrada del Ebro por entre arenales , como tambien el Canal abierto desde el término del Lugar de Amposta hasta los Alfaques.

Se va continuando á vista del mismo mar casi siempre; pero ni la baxada del monte referido, ni lo demas que es tierra llana tiene que hacer con el cultivo , y aprovechamiento de Tortosa, y asi lo mas que se ve es monte baxo de romerales, palmitos, acebnches, y algunas viñas, de suerte , que desde Tortosa hasta Cambrils seria un verdadero desierto de quince horas, si
no fuera por el corto Lugar del Perelló que está intermedio, donde pasé una mala noche.

Al día siguiente fui á comer á una Venta que llaman el Hospitalet junto á un castillo antiguo, atravesando ántes el famoso Coll de Balaguer. Así llaman á una angostura entre un monte de la costa marítima, y la cordillera , que por la mano izquierda viene continuando desde Tortosa, pelada la mayor parte de plantas mayores , y abundante de arbustos. Dicha angostura era en tiempos pasados un transito muy peligroso de ladrones» y aun los Moros acechaban , y asaltaban de quando en quando á los pasageros , escondiéndose en ciertas ensenadas del mar. En este siglo se ha hecho un fuerte con competente guarnicion: así no hay estos riesgos. A una legua del Coll de Balaguer se descubre en la orilla del mar un castillo llamado de San Jorge, donde tuvo principio la Orden Militar de San Jorge de Alfama , que el Rey Don Pedro I. de Aragon fundó en 1201 , y el Rey Don Martin incorporó en la de Montesa el año de 1399.

Desde el Hospitalet á Cambríls hay tres horas de camino : á las dos se ve un fuerte antiguo abandonado en la orilla del mar, y luego empieza un territorio bien cultivado de árboles , y semillas , como en los Pueblos anteriores. Cambrils es Lugar hermoso por su situacion , y divertido por su frondosidad de huertas, y toda suerte de plantas. Consta de quatrocientos vecinos.

De Cambrils á Tarragona cuentan quatro horas: á las dos se pasa por Villa- ceca , Pueblo bien situado. La Parroquia tiene su fachadita con dos columnas jónicas; y entre varios retablitos que hay en ella de razonable estilo sobresale el mayor , y es una extravagancia de madera, que por fortuna no se ha dorado.

Todo el territorio entre Cambrils, y Tarragona está bien cultivado, particularmente de viñas, y olivares. Así el camino de Cambrils , como el de Tarragona, y aun el de Villaseca abundan de huertas. Las de Tarragona logran de las aguas del rio Francolí, llamado antiguamente Tulcis , ó Tucís, el qual nace cerca de Poblet en la Espluga, Villa de consideracion; y su curso hasta el mar en la playa de Tarragona se reputa da unas diez horas. Este rio suele en las avenidas pasearse por las huertas, y aun abandonar el puente, haciendo varios daños; lo que se podria evitar con un poco de gasto, é ingenio.

Antes de entrar en Tarragona se pasa este rio por puente de seis arcos; pero tiene el gran defecto de ser muy estrecho. La situacion de Tarragona es sobre una colina ; cuyas raices por Oriente , y Mediodía las baña el agua del mar , y por Poniente el rio Francolí. Es perverso camino el que hay ahora desde Cambrils, particularmente en tiempos lluviosos.

Dicha Ciudad está entre las puntas de Salon , y de la Mora, donde el mar forma un golfo. Fue en lo antiguó Cabeza de la España Tarraconense. Es Plaza de Armas, y su Iglesia tiene la dignidad de Primada, y en opinion de algunos con derecho para serlo de toda España. La poblacion se regula de siete mil almas de comunion. Hay en la Ciudad siete Conventos de Frayles; ademas Monjas de Santa Clara , y Carmelitas Descalzas, Religiosas de la Enseñanza , Beatas Dominicas, Casas de huérfanos, y de huérfanas, Hospital general , y Seminario unido á. la Universidad.

La Catedral es el edificio mas magnífico de la Ciudad. Su arquitectura es gótica. Se edificó en el año de 1117, y siguientes ; pero el retablo mayor es mas moderno. La Iglesia , que es grande , y espaciosa , consta de tres naves, pudiéndose considerar entre los principales edificios que tiene España de esta clase. La nave del medio tiene de largo hasta el presbiterio 38r palmos catalanes , y 61 de ancho : las colaterales son algo menores. Desde el suelo hasta la altura interior de la linterna hay 137 palmos. Doce palmos castellanos hacen trece catalanes.

lectures d'estiu (3): Pere (pere)

I de la mateixa col·lecció que ahir, un llibre per, aproximadament, 0,0141 euros la pàgina. 984 pàgines totalment aprofitables, intenses, sense cap pròleg ni estudi preliminar que distregui el lector. Tots els contes, diu el títol -fins i tot els dispersos-. Jo encara no els he llegit tots i no m'importa rellegir els altres. Un dels meus escriptors preferits, les millors histories curtes de la literatura catalana.

No sé si ara està gaire de moda i si algun escriptor diu que és un dels seus models: ja se sap això de les modes. Sempre m'he sentit identificat en molts aspectes de la seva vida i de la seva manera de ser, fins i tot comparteixo la seva aficció als rellotges, tot i que, com a ell, el temps, en sentit material immediat -o era còsmic?- em preocupa poc.

Si hagués de resumir la meva biografia, escriuria les mateixes paraules que fa anys va fer servir ell:

Em dic Pere (jo faria servir la minúscula inicial) i dos cognoms més. Vaig néixer abans d'ahir i ja som demà passat. Ara només penso com passaré el cap de setmana.

(Bé, el cap se setmana em sembla que me n'aniré cap al nord)

Avui mateix, sense anar més lluny, triaria les paraules que va escriure a “Muts i a la gàbia” per expressar el meu estat d'ànim:

-Tu hi creus en les paraules definitives?
-Què vols dir?
-Vull dir quan s'arriba en aquell moment solemne en el qual un dels membres de la parella declara a l'altre: “Ara és l'hora de parlar d'allò que m'he callat per sempre!”.
Els dos amics es van quedar silenciosos, fins que un d'ells reprengué la conversa:
-No. No hi crec. Callar no és mai sobrer, sobretot a mesura que posem anys. Si algú s'ha aguantat fins “aleshores”, és una imprudència jugar-s'ho tot en una de les cartes de la conversa...
-I doncs, què faries tu?
-Si la cosa fos tan greu, me n'aniria sense donar cops de porta. I saps per què?
-No.
-Doncs perquè em faria molta por haver d'escoltar allò que l'altre, amb tota seguretat, també callava.

Ai, ai, que se m'acaba la bateria i el temps per completar el que volia dir.

Res, bones vacances, amb lectures o sense, i ja ens anirem veient, espero.

lectures (2) d'estiu?

Veig que la gent no està pels llibres antics de segles, anem doncs a la dècada dels 50 del segle passat , que, a la fi, és el segle on vam néixer tots nosaltres (es passa per aquí algun lector o lectora de menys de 9 anys?).


Edicions 62 ha anat publicant ens els darrers mesos un seguit de llibres de butxaca (sempre que les butxaques siguin generoses i resistents) que a preus molt assequibles presenten novel·les o recopilacions que m'han semblat molt interessants. Avui em trio el que sentimentalment m'ha sorprès més agradablement i demà us concreto l'altre (algú sap el de demà?).


Ja fa anys vaig llegir, no sé si en l'ordre correcte, la trilogia d'Italo Calvino I nostre antenati. Ara, en els prestatges de casa, només sóc capaç de trobar El caballero inexistente, amb pròleg d'Esther Benítez, publicat per Bruguera a El libro amigo. Gairebé no recordo res de la història i tampoc de les altres, encara que sé que la meva preferida va ser El barón rampante, potser per la meva tendència a volar sense ales. Recordo també, que la lectura que vaig fer va ser sobretot lúdica, que vaig gaudir de la història en si mateixa, més enllà de les connotacions ideològiques i morals que se'n podien extreure.


La primera sensació, com us deia, en veure la trilogia reunida d'Els nostres avantpassats (ja publicada el 2000) va ser d'alegria, vaig pensar que em podria llegir les tres novel·les seguides en la seva edició catalana; però després vaig pensar: i si aquell record llunyà i vague d'altres temps es dissipa, desapareix? Com llegiré ara El vescomte migpartit, El baró rampant i El cavaller inexistent? Em condicionarà el que sé en aquest moment d'Italo Calvino i de la seva obra? En poques paraules: rellegir per trobar el mateix o per descobrir alguna cosa més? Vaig deixar passar unes setmanes i finalment ja tinc el volum a casa. I ara què? Doncs, honradament, no ho sé.


De moment m'he llegit la reflexió que va escriure l'any 1960 el mateix autor i que acaba així:


De la mateixa os d'interpretar com vulgueu aquestes tres històries, i no us heu de sentir gens vinculats a les declaracions que acabo de fer sobre la seva gènesi. He volgut fer-ne una trilogia d'experiències sobre com esdevenir éssers humans: En El cavaller inexistent la conquista del ser, en El vescomte migpartit l'aspiració a una completesa més enllà de les mutilacions imposades per la societat, en El baró rampant un camí cap a una completesa no individualista que cal aconseguir a través de la fidelitat a una autodeterminació individual: tres graus d'acostament a la llibertat. I alhora he volgut que fossin tres històries, com es diu “obertes”, que sobretot aguantin com a històries, per la lògica de succeir-se de les seves imatges, però que comencin la seva veritable vida en l'imprevisible joc d'interrogants i respostes suscitats en el lector. Voldria que es poguessin mirar com un arbre genealògic dels avantpassats de l'home contemporani, en què cara cara amaga algun tret de les persones que l'envolten, de vosaltres, de mi mateix.


Italo Calvino. Els nostres avantpassats. El vescomte migpartit. El baró rampant. El cavaller inexistent. Edicions 62, juny de 2008. 12,95 euros.




Em decideixo a repassar les cares? En tot cas, si no heu llegit els llibres, potser és una lectura que us vindrà bé, fins i tot si no esteu disposats a entrar en les consideracions de la prehistòria immediata contemporània i us aproximeu com jo en la meva primera i única lectura.

lectures (1) i imatges d'estiu: japonesisme

Estic segur qua la majoria de vosaltres ja teniu triades les lectures d'estiu, de manera que és inútil que us faci cap suggeriment. Si, a més, la proposta és llegir contes i poemes de fa molts segles, dedueixo que encara em fareu menys cas. Afegeixo que l'autor -o autors- és japonès i sé que complico la tria. I si dic que no tinc clar que aquest llibre es pugui trobar a la vostra llibreria habitual, potser ja no caldria haver començat a escriure. Us pot fer repensar que us asseguri que són històries d'amor i desamor, estimats lectors?

Continuo escrivint perquè aneu a saber si algú té ganes, entremig dels totxos que s'emportarà aquestes vacances, de descansar amb lectures curtes, independents -fàcils o complexes segons la voluntat que hi posi o l'ànim que tingui-. Contes i poemes que poden recordar la temàtica d'algunes composicions dels trobadors o fins i tot del Llibre d'Amic i Amat, però en més mundà, aparentment més directes. Un conte amb els seus poemes corresponents i a deixar-se emportar pel soroll de les ones, per la contemplació dels núvols, per l'olor de la vegetació que us envolta, per la imatge que veieu des de la vostra finestra mentre es pon el sol, per la lluna argentada (quin adjectiu tan repetit!) que sense adonar-vos-en ha avançat tres polzades en el cel; si sou, inquiets, tres minuts per contes i llestos... Què sé jo per què llegiu?

En lloc de resumir com funciona el llibre, us copio la contraportada, que em sembla prou il·lustrativa:

Quan, al segle X, es produí la recuperació de la tradició poètica autòctona a la cort japonesa, que durant segles havia privilegiat la llengua xinesa en l'ús públic, Ariwara Narihira (825-880) fou un dels poetes de referència per als nous autors. Narihira havia bandejat la carrera oficial per concentrar-se en el conreu de la tanka, que renovà combinant-ne la senssibilitta original amb la sofisticada retòrica de la poesia xinesa. L'extraordinària qualitat dels seus poemes, juntament amb la llegenda de les seves aventures eròtiques -es dia, fins i tot, que havia tingut un afer amb la sacerdotessa d'Ise- el convertiren, per a les generacions posteriors, en un model de poeta, amant i cortesà.
Aquesta imatge llegendària és la que recull Contes d'Ise, obra fundacional de la prosa en llengua japonesa conferida per un o diversos autors anònims a partir de poemes de Narihira i d'altres poetes. Enclavada en el gènere denominat uta monogatari -contes amb poemes-, cada conte explica les circumstàncies, sovint fictícies, de la redacció d'un o més poemes, i l'obra es pot llegir, en conseqüència, com una mena de manual del bon poeta, tant per l'exemplaritat dels poemes com per la seva adequació al moment en què sorgeixen.

Contes d'Ise. Universitat Autònoma de Barcelona. Publicacions de l'Abadia de Montserrat. 2005. Traducció, i tota la resta, de Jordi Mas López.

A continuació teniu un fragment del conté novè (n'hi ha de curtíssims). L'he triat únicament perquè va inspirar un ukiyo-e dels que podeu veure a la Pedrera i que també us mostro. Llàstima que el poema (el copio en dues versions diferents) potser no acabi de ser prou fidel a l'original, però ja sabeu que la traducció poètica, sobretot des d'algunes llengües i sensibilitats és un risc inevitable.

El viatge cap a l'est

Una vegada, un home decidí abandonar la capital perquè li semblava que no tenia cap sentit quedar-s'hi. Amb un o dos vells amics es dirigí cap a l'est, cercant una província on establir-se. Com que cap d'ells no coneixia el camí, s'estraviaren i arribaren en un indret anomenat Yatsuhashi, a la província de Mikawa. El nom de Yatsuhashi -”vuit ponts”- ve del fet que en aquell punt el riu se separa en vuit braços, cadascun dels quals és travesat per un pont. Els viatgers s'aturarn a menjar l'arròs sec que duien sota un arbre que s'alçava prop d'aquesta zona pantanosa. En veure l'esplèndida florida d'iris que creixien en aquells aiguamolls, un dels acompanyants proposà de compondre un poema sobre el tema dels sentiments del viatger en el qual cada vers comencés amb una de les síl·labes del mot kakitsubata -”iris”-

Com un bon vestit
que et sents teu de tan dur-lo
estimo la dona.
Aquest viatge tan llarg
em fa enyorar-la.

Com bella roba
gastada de tan dur-la
amo l'esposa.
És per això que trobo
tan llarg aquest viatge.
...

I continuant amb aquesta petita invasió poc subtil, us recordo que a les Drassanes s'inaugurarà el 18 d'aquest mes l'exposició Heart Art in BARCELONA, però aquesta ja és una història moderna.

No, no em paga el consolat japonés però...

el valor de la literatura

Proposo tres lectures als meus alumnes: narracions (s. XIX), novel·la (s. XX) i novel·la (s. XXI). Els faig una presentació breu dels llibres, només un primer contacte perquè siguin ells mateixos els qui vagin a la biblioteca o a la llibreria i els fullegin (i si de pas troben alguna altra cosa...). Poden fer també una mirada a Internet per llegir alguna crítica o potser un fragment de l’obra. Poden parlar amb anteriors lectors, joves o grans. Els dono una setmana per decidir-se; després m’hauran de concretar la seva tria i començar la lectura al seu ritme. La setmana s’allarga però finalment tots s’han decidit. Que bé!

Llàstima que molts dels qui havien optat per la novel·la del XXI –sobretot nois- finalment s’hagin desdit. Al·leguen que 22 euros els semblen excessius i que a la biblioteca que van no tenen encara la novel·la. Es conformen amb algun dels altres dos llibres; els nois, majoritàriament, amb les històries del XIX, que em temo que no els acabaran de fer el pes. Jo no insisteixo, no dono arguments, no vaig a la contra, no faig valoracions. És la norma. Quan arribi el moment, quan s’hagin llegit els llibres, ja entrarem en detalls, ja parlarem del preu i el valor de la literatura i del preu de tot plegat. Ara respecto la seva petita llibertat, la seva responsabilitat limitada, els seus arguments econòmics.

Que curiós que una editorial s’hagi quedat sense vendre 14 o 15 exemplars perquè són de tapa dura i una altra els vengui perquè són de tapa tova (que no gaire de butxaca). No sé si la variable dels euros per unitat la tenen en compte els qui es dediquen a teoritzar sobre els lectors i les seves lectures (i sobre les obligacions lectores).

impossibilitats i acontentaments

Tots som conscients que no podem llegir tot el que ens vindria de gust, el que considerem que ens agradaria llegir. Ni se m’acut parlar de totes les novel·les o els poemaris o els assaigs que es publiquen. És possible que ni tan sols tinguem temps ni ganes per llegir allò que els altres -especialistes, amics i coneguts- diuen que cal llegir. Ara començo un llibre, ara en fullejo un altre, ara me’n passen un que m’expliquen que és definitiu... Llegim una mica de nou i una mica d’antic? Ens dediquem només als nous perquè ja hem llegit prou literatura de fa més de deu anys o de fa deu segles? Esperem que passin deu anys o més des del moment de la seva publicació per començar a veure què deia aquell ara fa deu anys? Quin criteri seguim? Hem de fer veure que hem llegit un llibre, vist una pel·lícula, escoltat un disc, admirat una pintura perquè ens ho exigeix el nostre bon nom, la nostra vanitat, el no ser considerats uns ignorants o, més greu encara, uns passats de moda quan algú ens pregunta què ens va semblar tal obra, tal cançó...? Hem de manifestar el nostre gust per obres que sabem que no agraden al nostre interlocutor, o que són considerades en certs cercles vulgaritats alimentàries inadmissibles?

Ai, que dura la vida de la cultura! Quants maldecaps! Només ens falta que la subvencionin encara més i que la proliferació d’obres “artístiques” ens acabi aixafant o, el que és pitjor, ens acabi paralitzant la perplexitat de no saber per on començar o per on continuar. Terrible!


Ens reuníem tots dos (Oller i Yxart), amb un tercer amic, moltes vetlles a conversar i a llegir. Ens havíem proposat llegir, en primer lloc, tots els grans poemes des del Ramayana fins al Asvherus, per tenir-ne al menys una idea i poder-ne parlar amb coneixement de causa. (Entre parèntesi: per això sol, ja pot suposar el lector que érem molt joves... Després, ja un poc més coneixedors dels homes, hem desistit de la lectura i hem fet com la majoria: parlem dels poemes, quan a mà ve, sense haver-los llegit.) Anàvem ja per la meitat de l’Odissea... quan un dia... oh vergonya!... ens va entrar als tres una soneta...! perquè, sigui dit sense ofendre ningú, allò que deien abans els mestres: aliquando bonus, dormitat Homerus, podria modificar-se dient: aliquando... Homero fa dormir... En tal casos, solíem prendre, a manera de confortant algunes tomes de Byron, o d’algun altre més modern, que ens espavilava tot seguit. Aquell dia tocà el torn a alguns enciclopedistes, entre altres D’Alambert. D’Alambert té en una de ses obres un retrat moral de si mateix molt ben fet...

Josep Yxart: fragment del pròleg a Notes de Color de Narcís Oller.

-... el món dels llibres és una jungla.
-Una jungla?
-No estic al dia quant a llibres perquè el volum de la producció actual és una allau inassolible. A la gent que no llegeix li pot semblar fenomenal, però els que llegim estem desesperats. No sabem com triar i la vida és curta. No vull perdre temps llegint coses que no valguin la pena.

Salvador Giner, president de l’IEC, a l’”Avui” del 31 de gener de 2008

- ...vaig decidir no llegir res que tingués menys de 10 anys d’antiguitat. Aquesta norma com a lector és la que em vaig marcar com a editor: oferir només llibres que valgui la pena de llegir.

Luís Solano, editor de Libros del Asteroide, a“el Periódico” del 8 de febrer de 2008

Què li agrada més en un llibre?
Que siguin fàcils de llegir i prims. Aquells que són tan gruixuts, tipus bestller em fan pànic. I com ja he dit, si hi ha sentit de l’humor, millor que millor.
Aleshores , prefereix els contes?
Sí, m’agrada molt llegir contes. En realitat ho podem deixar simplement en contes. No sóc gaire de llegir novel·les. I, com que prefereixo els llibres prims, tampoc no en llegeixo d’assaig.

Òscar Dalmau, periodista i presentador de "Fil Musical" a RAC1, a l'"Avui" del 21 de febrer de 2008.

lectures d'estiu (la cerca persistent)

1a jornada

Com que gairebé estic segur que els meus desplaçaments físics estivals no em portaran gaire lluny (i no em queixo més del compte), miro de trobar alguns substituts que em puguin fer viatjar la imaginació al ritme lent que necessito. Les llibreries es converteixen en la meva agència de viatges: La ruta blava : viatge a les mars del Sud, de Josep Maria de Sagarra i Paradisos oceánics, d’Aurora Bertrana (una aproximació als dos llibres aquí).

No tinc sort en cap de les tres agències; sembla que fa temps que han venut tots els bitllets que tenien assignats. En una em diuen que ja fa tres anys que van vendre el darrer viatge als paradisos oceànics i encara no els han tornat a oferir el recorregut, també és veritat que tenen poques demandes, em diu. Una de les noies escriu Segarra amb una e a la primera síl·laba, de manera que ni tan sols apareix el promotor del viatge (tot són as?, em pregunta sorpresa). La darrera noia somriu quan li faig la demanda i continua somrient quan em confirma que res de res. Quan li dic, entre retòric i impacient, que a veure si aquest any tampoc no podré viatjar als mars del sud, el seu somriure es transforma en un riure descarat, mentre jo, ja d’esquena, m’allunyo amb posat mig ofès però ulls còmplices.

De totes maneres, insistiré, perquè estic segur que en alguna agència de viatges encara els deu quedar algun passatge que no han arribat a vendre i que m’està esperant. Ja us ho diré.

2a jornada

Comparteixo part de la tarda cercant un rentavaixelles (l’Olympic Star de Bosch, de l’any 92, ha decidit prendre’s una vacances definitives) i els llibres d’ahir. Després de quedar amb la mare per compartir demà un suquet de mollet, continuo pel carrer Mallorca, just fins abans de Balmes: res, només promeses. Baixo fins a la Gran Via i el noi em diu que és clar que tenen literatura de viatges a part de guies, però tampoc sap com s’escriu Sagarra (tinc la sensació que se m’ha encomanat el dialecte central, cosa que solen desmentir les meves amistats). Em promet que dintre de tres o quatre dies tindrà el llibre de l’Aurora Bertrana si li demano, l’altre no. Desconfio del seu optimisme. Abans d’arribar al Ritz (com es diu ara l'hotel?) entro en una altra llibreria. A la noia no li costa gens trobar-me La ruta blava sense necessitat de consultar l’ordinador. (sorpresa: 6, 95 euros perquè l’editorial ha decidit que són restes que cal treure’s). Em confirma que el llibre de l’Aurora Bertrana només el trobaré per casualitat. Encara entro en un altra llibreria del Portal de l’Àngel, on el senyor (vestit gris fosc) que m’atén em diu que tot el que tenen sobre viatges es troba en una prestatgeria lamentable. Li suggereixo que mirem l’ordinador abans de perdre el temps entre les lleixes i, efectivament, no tenen els Paradisos oceànics. Més tard, encara tinc temps de assabentar-me d’algunes característiques i condicions de venda i instal·lació dels rentavaixelles, però la Joana tindrà la darrera paraula.

3a jornada (hipotètica)

Cabut (consultar el DCVB per veure el significat de la paraula) com sóc, demà em proposo fer una mirada per les llibreries de vell. Mentrestant, ja a casa, m’adono que tinc un llibre de l’Aurora Bertrana i del seu pare que encara no he llegit i que pot ser un bon substitut d’aquesta opció que se’m resisteix. Diu la filla a propòsit de L’illa perduda:
Com molts, potser com tots els actes de Bertrana, hem de considerar aquesta novel·la, escrita en col·laboració amb la seva filla aurora, com una mena de penyora oferta en desgreuge a la incipient novel·lista. Bertrana es trobava llavors davant la infrangible vocació literària de la seva filla, la qual vocació havia contrariat anys i anys, volent treure-li del cap que es dediqués a les lletres.
La noia havia lluitat molt temps contra la seva pròpia vocació, dedicant-se a la música com era la voluntat del seu pare. Bertrana escoltava embadalit les històries de les illes polinèsies, les trifulgues entre els blancs i els mestissos, entre els mestissos i els indígenes. Les misterioses existències dels comerciants xinesos... S’hi engrescava tot ple. I, de sobte, proposà a la seva filla d’escriure la novel·la en col·laboració. Ella acceptà amb entusiasme.

La història promet.

el que penso

Observo que han començat les propostes de lectures d’estiu, que en cap cas cal confondre amb les rebaixes d’estiu i em sumaria a les recomanacions amb els meus llibres si no fos perquè els llibres que llegiré aquest estiu encara no els he llegit i ignoro en part quins seran i d’on sortiran, encara que tinc clar que no seran robats perquè a la meva edat qualsevol cursa pels carrers de Barcelona perseguit pels joves llibreters pot tenir un desenllaç fatal; a més, com diu el Llibreter, sempre es més productiu dedicar-se a les joies.

Ahir vaig fer una passejada ràpida pel centre i, després de contemplar aquest Lloret en què s’ha convertit la ciutat, procurant que no m’empastifessin de sorra fina o d’altres excrescències pitjors, vaig aconseguir arribar al semisoterrani de Laie. Dels tres llibres que vaig comprar només n’he acabat un: una d’aquestes píndoles de saviesa per a bibliòfils populars que publica la Universidad Nacional Autónoma de México que “pueden canviar tu vida”.

Crec que ja he citat alguna altra vegada E. M. Forster (quan arribaran els correctors de llengua a Viquipèdia?) a partir del seu Aspectes de la novel·la, publicat per Columna (Aspectos de la novela, publicat per Debate), que a mi em sembla un punt de partida interessant, amè i divertit per començar a endinsar-se en la teoria de la novel·la. Segurament alguns de vosaltres coneixeu Forster per les seves novel·les (Una habitació amb vistes, Viatge a l’Índia...) o per les seves adaptacions cinematogràfiques. El llibre que vaig llegir ahir, titulat En lo que creo, el formem dos articles, dos assaigs si voleu, que va escriure el final de la guerra espanyola i al principi de la mundial (no puc ser més precís). En aquest període de crisis, Forster, com ho van fer altres componenst del Grup de Bloomsbury, reflexiona sobre el món en què viu i n’exposa la seva actitud. Tant el títol del primer assaig com del segon ("Tolerancia"), són prou significatius perquè no em calgui afegir res sobre el tema i les conclusions a què arriba l’autor.

El que em va sobtar, encara que ja ho intuïa, és que el contingut escrit fa gairebé 70 anys pugui ser en aquest moment tant actual, tan “modern”. Deixant de banda algunes qüestions d’estil i certa ingenuïtat (crec que la ingenuïtat es va començar a perdre definitivament a finals dels 60, a més, ahir vaig tornar a veure Nacido el cuatro de julio), les premisses que es planteja l’autor i algunes conclusions són ben vigents, o es poden fer les extrapolacions necessàries per adequar-les al pensament i a les actuacions de la nostra societat d’ara mateix.

Tenia la intenció de comentar les cites que podeu llegir més avall extretes únicament de les primeres pàgines i argumentar el meu acord o desacord, però entenc que m’allargaria massa i que el que interessa és mostrar simplement per on van els trets. Afegeixo únicament que en aquest moment en què s’ha debatut a les corts espanyoles l’estat de la nació, aquesta lectura és una mostra intel·ligent i refrescant, oposada als discursos de digestió pesada i de calor sufocant –avui no gaire, és veritat-:

No creo en las creencias; vivimos, sin embargo, en una época de fe y hay tanta militancia de credo que, para defenderse, uno tiene que formar el suyo propio.

Mis legisladores son Erasmo y Montaigne, no Moisés ni san Pablo; mi templo no se alza en el monte de la tierra de Moriah sino en esos campos elíseos donde incluso los inmorales son admitidos y mi lema es : “Señor, yo no creo; ayuda pues a mi incredulidad”.

A través de las relaciones personales consigo encontrar un poco de orden en este caos contemporáneo: si uno no quiere que su vida se torne un lío, es necesario querer a las personas y confiar en ellas; por eso resulta esencial que no nos decepcionen...

Yo aborrezco la mera idea de causa y si tuviera que elegir entre traicionar a mi país o traicionara a mi amigo, sólo espero tener las agallas para traicionar a mi país; esta elección podrá escandalizar al lector moderno que en cualquier momento tomaría el teléfono y patrióticamente llamaría a al policía; no obstante, mi elección no hubiera escandalizado a Dante que colocó a Bruto y a Casio en el último círculo de los infiernos porqué prefirieron traicionar a su amigo Julio César antes que traicionar a Roma.


Así pues, vayan dos vivas a la democracia: la primera porqué admite la variedad y la segunda porque permite la crítica...

Por otro lado, hay quienes idealizan la fuerza y, en vez de mantenerla a raya, la colocan en primer plano y la adoran: me parece que cometen un error pero me parece también que sus contrarios, los místicos, se equivocan todavía más cuando declaran que la fuerza no existe. Yo creo que existe y que una de nuestras tareas es evitar que se salga de sus límites; tarde o temprano sale y nos destruye –a nosotros y a todo lo hermoso que hemos creado-, pero no está siempre afuera por la afortunada razón de que los fuertes son estúpidos.

Tan pronto como la gente adquiere poder se vuelve facinerosa y hasta imbécil porqué la posesión del poder los eleva a una altura en donde la honestidad normal no retribuye.


E. M. Forster En lo que creo. Universidad Nacional Autónoma de México, Col. Pequeños ensayos, 2004.

P. S. Políticament ningú no parla de Labordeta, i és veritat que des de la perspectiva de política estatal i catalana no té cap importància, fins i tot pot ser molest. Al llarg dels seus anys de diputat, les seves intervencions públiques en les Corts Generals han estat escasses en temps per raons òbvies i de vegades excessivament anecdòtiques. Tot i així em sap greu la seva desaparició de l’escena madrilenya perquè és un personatge del qual admiro la independència de criteri, el seu compromís amb la terra i algunes de les seves cançons. No sé si algun dia parlaré més seriosament de Labordeta, però avui us deixo amb uns intervenció seva potser frívola, de franctirador abocat al fracàs que, tal com transcorren els parlaments al Parlament, trobaré a faltar, segur.



I no em puc estar de completar el modest homenatge a Labordeta sense posar al menys una cançó seva, per molt obsoleta que sembli. A la fi, ell i jo som uns (vells?) romàntics (vells?), sovint allunyats de Forster.