edoisme

Vaig anar el dia de la inauguració -cap detall líquid o sòlid- i vaig pensar: explicaràs en detall les teves impressions. Passat el temps, però, sé que cal ajustar-se a les convencions dels posts que ja transgredeixo amb aquestes línies innecessàries.

Podria dir: Aneu a veure-la, és una delícia. I no caldria afegir res més. I la brevetat de les meves paraules s'ajustaria a la intenció dels dibuixos, que no a les meves sensacions.

També puc copiar el que deia Asai Ryoi (1612?-1691) a Contes del món efímer: ... viure tan sols el moment present, lliurar-se en cos i ànima a la contemplació de la lluna, de la neu, de la flor del cirerer i de la fulla de l'auró [...] no deixar-se aclaparar per la pobresa i no deixar que se't reflecteixi a la cara, sinó deixar-se portar com una carabassa que sura pel riu, d'això se'n diu ukiyo. I si afegim una e, l'ukiyo-e és la imatge, la plasmació en un dibuix , una estampa, un gravat, del que diu l'escriptor. Breument: és la imatge d'un món efímer, de la vida tal com passa per davant dels ulls.

Si volem ser tècnics, recordarem que en aquestes imatges intervenien com a mínim quatre persones: l'editor, que coordinava la feina, l'artista, que realitzava el dibuix, el gravador, que treballava la fusta de cirerer, l'impressor, que feia el tiratge.

En resum, que a la Pedrera es poden veure una quantitat important d'aquestes imatges -moltes i amb poca llum- creades durant el període Edo , des del segle XVII al XIX. Edo, més endavant anomenada Tokyo, tenia ja al segle XVII un milió d'habitants. I en aquella ciutat efervescent i en continu progrés, que s'anava allunyant dels ideals i del món feudal, va sorgir l'ukiyo-e: teatre, sumo belleses femenines, erotisme..., per arribar, finalment, a la plasmació del paisatge.

No me'n puc sortir en poc espai. Com puc resumir les tècniques, els traços, els motius, la ironia, la filosofia hedonista, la semblança -malgrat la distància- a actituds europees, la influència, a partir del XIX, sobre pintors occidentals i corrents artístics, com el japonesisme i l'art nouveau, és a dir, el que aquí anomenem modernisme.

Em limito -no sabeu quant!-, i com a mostra de l'exposició us trio una estampa (un ukiyo-e) eròtica -difícil reproducció- d'una escena de gelosia d'una certa ingenuïtat (ja us ho deia: una delícia): la de la dona que veu el seu amant fent entremaliadures (?) amb una criada i està a punt de tirar-li una bola de neu per refredar la relació. Observeu els detalls, fixeu-vos com les cares de les dues dones són pràcticament calcades: sembla que expressin la mateixa emoció -quina?-, mireu els detalls dels vestits, el penis important -com en totes les estampes d'aquest tipus, i no les insignificàncies grecollatines- de l'amant, i tantes altres coses...

Aneu amb temps, passeu a poc a poc -hi ha aire condicionat a la temperatura ideal-. Si sabeu japonès o porteu un guia, millor, perquè sovint l'ukiyo-e inclou inscripcions o diàlegs, com és el cas del gat de la imatge, amb cascavell al coll i llom arquejat, que es queixa de l'arribada dels dos amants (no incloc els amants ni el seu parlament): Ai, aquests dos m'han torbat el son tan tranquil que feia. Mèu, mèu.

En fi, si no n'heu tingut prou -jo crec que en diré alguna cosa més-, una mica més avall, a Jaimes, una de les poques llibreries on tenen força literatura francesa, podeu fullejar L'estampe japonaise, de Nelly Delay, si no l'han venut...

I encara més avall -em salto la Casa del Llibre-, a la Catalònia, els col·leccionistes de firmes (signatures, dieu?) potser voldreu comprar la darrera novel·la de Zafón, que ja porta incorporada -només en la versió catalana- una dedicatòria no personalitzada. Però això ja és una altra història que dubto que tingui continuïtat aquí.