9.7.08

edoisme

Vaig anar el dia de la inauguració -cap detall líquid o sòlid- i vaig pensar: explicaràs en detall les teves impressions. Passat el temps, però, sé que cal ajustar-se a les convencions dels posts que ja transgredeixo amb aquestes línies innecessàries.


Podria dir: Aneu a veure-la, és una delícia. I no caldria afegir res més. I la brevetat de les meves paraules s'ajustaria a la intenció dels dibuixos, que no a les meves sensacions.


També puc copiar el que deia Asai Ryoi (1612?-1691) a Contes del món efímer: ... viure tan sols el moment present, lliurar-se en cos i ànima a la contemplació de la lluna, de la neu, de la flor del cirerer i de la fulla de l'auró [...] no deixar-se aclaparar per la pobresa i no deixar que se't reflecteixi a la cara, sinó deixar-se portar com una carabassa que sura pel riu, d'això se'n diu ukiyo. I si afegim una e, l'ukiyo-e és la imatge, la plasmació en un dibuix , una estampa, un gravat, del que diu l'escriptor. Breument: és la imatge d'un món efímer, de la vida tal com passa per davant dels ulls.


Si volem ser tècnics, recordarem que en aquestes imatges intervenien com a mínim quatre persones: l'editor, que coordinava la feina, l'artista, que realitzava el dibuix, el gravador, que treballava la fusta de cirerer, l'impressor, que feia el tiratge.


En resum, que a la Pedrera es poden veure una quantitat important d'aquestes imatges -moltes i amb poca llum- creades durant el període Edo , des del segle XVII al XIX. Edo, més endavant anomenada Tokyo, tenia ja al segle XVII un milió d'habitants. I en aquella ciutat efervescent i en continu progrés, que s'anava allunyant dels ideals i del món feudal, va sorgir l'ukiyo-e: teatre, sumo belleses femenines, erotisme..., per arribar, finalment, a la plasmació del paisatge.


No me'n puc sortir en poc espai. Com puc resumir les tècniques, els traços, els motius, la ironia, la filosofia hedonista, la semblança -malgrat la distància- a actituds europees, la influència, a partir del XIX, sobre pintors occidentals i corrents artístics, com el japonesisme i l'art nouveau, és a dir, el que aquí anomenem modernisme.


Em limito -no sabeu quant!-, i com a mostra de l'exposició us trio una estampa (un ukiyo-e) eròtica -difícil reproducció- d'una escena de gelosia d'una certa ingenuïtat (ja us ho deia: una delícia): la de la dona que veu el seu amant fent entremaliadures (?) amb una criada i està a punt de tirar-li una bola de neu per refredar la relació. Observeu els detalls, fixeu-vos com les cares de les dues dones són pràcticament calcades: sembla que expressin la mateixa emoció -quina?-, mireu els detalls dels vestits, el penis important -com en totes les estampes d'aquest tipus, i no les insignificàncies grecollatines- de l'amant, i tantes altres coses...



















Aneu amb temps, passeu a poc a poc -hi ha aire condicionat a la temperatura ideal-. Si sabeu japonès o porteu un guia, millor, perquè sovint l'ukiyo-e inclou inscripcions o diàlegs, com és el cas del gat de la imatge, amb cascavell al coll i llom arquejat, que es queixa de l'arribada dels dos amants (no incloc els amants ni el seu parlament): Ai, aquests dos m'han torbat el son tan tranquil que feia. Mèu, mèu.


En fi, si no n'heu tingut prou -jo crec que en diré alguna cosa més-, una mica més avall, a Jaimes, una de les poques llibreries on tenen força literatura francesa, podeu fullejar L'estampe japonaise, de Nelly Delay, si no l'han venut...

I encara més avall -em salto la Casa del Llibre-, a la Catalònia, els col·leccionistes de firmes (signatures, dieu?) potser voldreu comprar la darrera novel·la de Zafón, que ja porta incorporada -només en la versió catalana- una dedicatòria no personalitzada. Però això ja és una altra història que dubto que tingui continuïtat aquí.

5 comentaris:

aiguamarina ha dit...

Em pregunto si l'inscripció del gat l'has traduit tu o te l'han traduida... sempre et poden demanar que els hi facis de guia tu mateix, amb la passió que hi posses a les coses!

Besets!

aiguamarina ha dit...

Traduït, perdó :)

pere ha dit...

Me l'han traduïda, aiguamarina. Vaig veure un curset, amb DVD inclòs, on em sembla que deia alguna cosa així com "japonès ràpid en 350 sessions" i em vaig desanimar, i és que en aquesta vida no hi ha temps per a tot.

En aquest cas no és passió. Ves a veure-la :-)

Júlia ha dit...

Mira, els japonesos, que 'picarons'. Un pedrot, li tiraria jo! O el gat de l'altre estampa!

pere ha dit...

No els coneixem prou els japonesos, com que sembla que sempre tinguin la mateixa cara... En aquest cas, però sembla que la noia de la bola era l'amant i la de dins la criada. De l'esposa no se'n sap res.