toros, torets i venusians

Tinc una certa tirada a l'astronomia i molt poca a l'astrologia, tot i que hi havia un temps que tot era un, com queda constància en l'obra del meu admirat Llull. Potser per aquesta admiració lul·liana, algunes vegades em miro els horòscops, ni que sigui per preguntar-me el motiu de la insistència a assegurar-me darrerament una oportunitat laboral que entenc que abans hauria de partir d'una vida laboral remunerada que no tinc, però vés a saber.

És veritat que el meu escepticisme astrològic a vegades trontolla, com quan veig, per exemple, que personatges nascut el mateix dia de no importa quin any presenten característiques força semblant i si no ho són més, segurament és a causa que van néixer en una hora i un lloc diferent i el seu ascendent és un altre. Per exemple, m'he fixat en el munt de similituds que tenen dos personatges coneguts per tothom que van nàixer en la mateixa data, 27 de març, i per tant sota el signe de Taure, guiat pel planeta Venus. No crec que ningú s'atreveixi a contradir-me si afirmo que Rajoy i Tarantino tenen moltes coses en comú; tantes i tan òbvies -només cal repassar l'obra recent del primer i la més continuada de l'altre- que no perdo el temps a enumerar-les. És veritat que hi ha un altre personatge popular nascut el mateix dia que aparentment és força diferent, però en el seu cas és possible que sigui simplement una falsa apreciació per manca de dades, perquè de moment no ha tingut l'oportunitat de crear una obra pròpia. Estic segur que quan Duran i Lleida tingui l'ocasió d'actuar, de fer alguna cosa, més enllà de la paraula, tothom s'adonarà que, si fa no fa, és pastat a Rajoy.

Sobre els nascuts en temps de Venus, Llull diu: ... diuen que Venus és ocasió de luxúria, de pol·lució i d'escampament d'aigües [...] diuen que els homes nascuts en la constel·lació de Venus són mims o joglars i inventors de cants i d'instruments i estimen tots aquells oficis que tenen relació amb la delectació de la luxúria [...] com aquells que en les noces i les festes dirigeixen les danses i els jocs. [...] I els desvia dels límits de les coses corporals que tenen instint i apetit cap a l'existència, i els inclina cap a les apariències i les vanitats.

Ramon Llull: Tractat d'astronomia.

Llull no ho diu, perquè encara no s'havia inventat, però em sembla que aquesta podria ser una bona cançó per als nascuts sota el signe de Taure sempre que es tingui present que presideix Venus:




(dedicat a la Pepa, que un dia em va parlar de la luxúria d'un del 27)

passejant per Badalona

Acabo la meva setmana dedicada al món clàssic, o més aviat romà, o més aviat a la literatura llatina, o més aviat a Horaci i a Marcial... amb una proposta per als desenfeinats que algun dia vulguin agafar la línia lila del metro (també es pot anar amb la RENFE, que deixa més prop), baixar a Pep Ventura i passejar una mica per l’antiga Baetulo fins arribar al Museu de Badalona que enguany celebra el cinquantenari de la seva inauguració. Una visita guiada, si el guia és bo, sempre és recomanable, però en el cas de voler fer un cop d’ull a la Badalona romana és imprescindible, perquè només d’aquesta manera se us obriran les portes de la magnífica Casa dels dofins, situada més amunt del museu, o podreu entrar al Jardí de Quint Licini, just a la vora; en tots dos casos, a més de la conservació dels elements que el temps ha permès, han fet una restauració en general prou encertada. Llàstima que ara tinguin les termes en obres.

A mi, del museu, el que em continua interessant més, tenint en compte que les antigues àmfores ja no contenen vi -és clar que després també es pot anar a visitar la fàbrica d'Anís del Mono-, és la petita Venus, que no arriba a als 30 cm; la trobo d’unes proporcions magnifiques, tant a mà, a més. Llàstima que no es pugui tocar. Que li faltin parts i fins i tot el cap no té cap importància perquè ja se sap que amb els anys tot es deteriora i qui més qui menys l'acaba perdent, el cap.

Ara m'adono que no he citat cap escriptor, però encara sóc a temps d'esmenar l'oblit. En un dels panells del museu badaloní hi ha aquesta díptic de Cató que em sembla molt apropiat per aplicar als qui escrivim o simplement parlem, és a dir a tothom: El llenguatge amaga i alhora revela el caràcter dels homes. I si volem un pseudoCató: La parla és donada a tots; la saviesa de l'esperit, a pocs.