la pluja grisa

D'acord que la germana pluja és una deu inacabable de poesia, fins i tot, o sobretot, quan cau amb un ritme tranquil com el d'avui, que invita al recolliment, a la introspecció, al record; però la seua persistència en aquesta tarda de diumenge que ha passat del gris al negre a poc a poc i sense cap pausa m'ha acabat fent sentir engabiat. A penes una volta a l'illa de cases, ja massa tard, amb l'única presència coneguda de l'estranger assegut a la porta de La Caixa que té la ràdio a tota màquina i, davant, els cendres de llauna que avui s'omplen de gotes.

Miro per casa i no trobo cap llibre de Doris Lessing. A internet, trobo un poema seu -algun dia aprendré una mica d'anglès- que també parla de la pluja (al pis de dalt udola la gosseta en solitud):

“When I look back I seem to remember singing.
Yet it was always silent in that long warm room.

Impenetrable , those walls , we thought,
Dark with ancient shields.  The light
Shone on the head of a girl or young limbs
Spread carelessly. And the low voices
Rose in the silence and were lost as in water.

Yet, for all it was quiet and warm as a hand,
If one of us drew the curtains
A threaded rain blew carelessly outside.
Sometimes a wind crept, swaying the flames,
And set shadows crouching on the walls,
Or a wolf howled in the wide night outside,
And feeling our flesh chilled we drew together.

But for a while the dance went on -
That is how it seems to me now:
Slow forms moving calm through
Pools of light like gold net on the floor.
It might have gone on, dream-like, for ever.

But between one year and the next – a new wind blew ?
The rain rotted the walls at last ?
Wolves’ snouts came thrusting at the fallen beams ?

It  is so long ago.
But sometimes I remember the curtained room
 And hear the far-off youthful voices singing.”

Ja a les deu tocades, m'anima el dia Tarantino. Recordeu aquell joc de les cartes enganxades al front? El nom escrit en la primera carta endevinada era Winnetou. Fa pocs anys vaig intentar recuperar els llibres de Karl May (el centenari de la seua mort fou l'any passat), però de seguida vaig comprendre que no podria, que pertanyen a un altre moment, a una altra història.

Ara que la volia, ha parat la pluja.

toros, torets i venusians

Tinc una certa tirada a l'astronomia i molt poca a l'astrologia, tot i que hi havia un temps que tot era un, com queda constància en l'obra del meu admirat Llull. Potser per aquesta admiració lul·liana, algunes vegades em miro els horòscops, ni que sigui per preguntar-me el motiu de la insistència a assegurar-me darrerament una oportunitat laboral que entenc que abans hauria de partir d'una vida laboral remunerada que no tinc, però vés a saber.

És veritat que el meu escepticisme astrològic a vegades trontolla, com quan veig, per exemple, que personatges nascut el mateix dia de no importa quin any presenten característiques força semblant i si no ho són més, segurament és a causa que van néixer en una hora i un lloc diferent i el seu ascendent és un altre. Per exemple, m'he fixat en el munt de similituds que tenen dos personatges coneguts per tothom que van nàixer en la mateixa data, 27 de març, i per tant sota el signe de Taure, guiat pel planeta Venus. No crec que ningú s'atreveixi a contradir-me si afirmo que Rajoy i Tarantino tenen moltes coses en comú; tantes i tan òbvies -només cal repassar l'obra recent del primer i la més continuada de l'altre- que no perdo el temps a enumerar-les. És veritat que hi ha un altre personatge popular nascut el mateix dia que aparentment és força diferent, però en el seu cas és possible que sigui simplement una falsa apreciació per manca de dades, perquè de moment no ha tingut l'oportunitat de crear una obra pròpia. Estic segur que quan Duran i Lleida tingui l'ocasió d'actuar, de fer alguna cosa, més enllà de la paraula, tothom s'adonarà que, si fa no fa, és pastat a Rajoy.

Sobre els nascuts en temps de Venus, Llull diu: ... diuen que Venus és ocasió de luxúria, de pol·lució i d'escampament d'aigües [...] diuen que els homes nascuts en la constel·lació de Venus són mims o joglars i inventors de cants i d'instruments i estimen tots aquells oficis que tenen relació amb la delectació de la luxúria [...] com aquells que en les noces i les festes dirigeixen les danses i els jocs. [...] I els desvia dels límits de les coses corporals que tenen instint i apetit cap a l'existència, i els inclina cap a les apariències i les vanitats.

Ramon Llull: Tractat d'astronomia.

Llull no ho diu, perquè encara no s'havia inventat, però em sembla que aquesta podria ser una bona cançó per als nascuts sota el signe de Taure sempre que es tingui present que presideix Venus:




(dedicat a la Pepa, que un dia em va parlar de la luxúria d'un del 27)

ficcions

Que poques ganes! Són quarts d’onze quan agafem l’autopista. Els conductors dels cotxes francesos s’han begut l’enteniment. Arribem a Barcelona passades les dotze. Descarreguem. A casa fa calor. Fem un simulacre de sopar.

Encara tinc temps de veure la darrera escena de Pulp Fiction, una de les meves preferides. Després, Jackie Brown (res a veure amb el pare Brown), no tan preferida. Sé que tot plegat és un senyal, un presagi d’alguna cosa, però no sé de què. Quin personatge sóc de la trama o de les subtrames? Qui són els altres? Quan ho sabré? No importa. Tornem a la pista de ball. Una mica d'assaig previ. Fora teranyines.