passejant per Badalona

Acabo la meva setmana dedicada al món clàssic, o més aviat romà, o més aviat a la literatura llatina, o més aviat a Horaci i a Marcial... amb una proposta per als desenfeinats que algun dia vulguin agafar la línia lila del metro (també es pot anar amb la RENFE, que deixa més prop), baixar a Pep Ventura i passejar una mica per l’antiga Baetulo fins arribar al Museu de Badalona que enguany celebra el cinquantenari de la seva inauguració. Una visita guiada, si el guia és bo, sempre és recomanable, però en el cas de voler fer un cop d’ull a la Badalona romana és imprescindible, perquè només d’aquesta manera se us obriran les portes de la magnífica Casa dels dofins, situada més amunt del museu, o podreu entrar al Jardí de Quint Licini, just a la vora; en tots dos casos, a més de la conservació dels elements que el temps ha permès, han fet una restauració en general prou encertada. Llàstima que ara tinguin les termes en obres.

A mi, del museu, el que em continua interessant més, tenint en compte que les antigues àmfores ja no contenen vi -és clar que després també es pot anar a visitar la fàbrica d'Anís del Mono-, és la petita Venus, que no arriba a als 30 cm; la trobo d’unes proporcions magnifiques, tant a mà, a més. Llàstima que no es pugui tocar. Que li faltin parts i fins i tot el cap no té cap importància perquè ja se sap que amb els anys tot es deteriora i qui més qui menys l'acaba perdent, el cap.

Ara m'adono que no he citat cap escriptor, però encara sóc a temps d'esmenar l'oblit. En un dels panells del museu badaloní hi ha aquesta díptic de Cató que em sembla molt apropiat per aplicar als qui escrivim o simplement parlem, és a dir a tothom: El llenguatge amaga i alhora revela el caràcter dels homes. I si volem un pseudoCató: La parla és donada a tots; la saviesa de l'esperit, a pocs.