Suposo que és comú que quan un
segueix una rutina determinada que no li exigeix cap esforç i té el cap en una altra banda no és
fixi en els petits detalls que, tot i ser nous, no sobresurten
especialment de la quotidianitat. Ahir al matí, per exemple, vaig
agafar de la pila el diari doblegat pel mig, com cada dia, i a penes
vaig fer una mirada ràpida a la portada: Vuit hores amb Castro. Em
va sorprendre que Fidel fos notícia perquè tot el que havia de dir
ja fa temps que ho ha dit. Potser sí que tornar als discursos de
vuit hores es podia considerar una novetat tenint en compte les seus
condicions actuals. I per quin motiu devia haver reaparegut amb una
intervenció tan llarga? La veritat és que els meus pensaments van
ser molt més ràpids que el que ara he tardat a escriure'ls, perquè
estava capficat en les carxofes que em faltaven per arrodonir el plat
i em plantejava on les podia comprar en diumenge.
Tot just arribar a casa vaig començar a fer el dinar i vaig deixar el diari per després. Total, que no m'havia fixat que l'article el firmava Mariángel Alcazar, cosa que ja m'hagués indicat que Castro no era Castro. Gran decepció, o no, segons es miri. No m'ha calgut llegir l'article, encara que confesso que n'he llegit d'altres sobre el mateix tema, editorial del diari inclosa, que suposo que des del punt de vista de la notícia m'aporten la mateixa informació: cap que no fos la prevista.
Com qualsevol, podria donar la meua opinió, però em sembla que no afegiria res al tema de les vuit hores, perfectament resumides en la imatge de més avall, que, com els antics discursos de Fidel, ja es preveien abans de començar. Ara, si es tracta de fer un exercici de prestidigitació com el de Miquel Roca o qualsevol altre, també em veig capaç; només cal que m'ho demani algú. La pilota, de moment, la juga el jutge Castro, i no crec que arribi gaire lluny. A fora, continua plovent sobre mullat.
