14.1.14

fill de franquista


El meu pare va anar a la guerra als 17 anys, enrolat a la centúria de Girón, és a dir, amb els falangistes, o jonistes, o franquistes. En acabar la guerra va venir a parar a Catalunya, on va morir quan li va arribar l'hora, ara fa més de trenta anys. M'estalviaré els detalls de la seua biografia, que no té cap interès per al públic en general..., potser només un detall que em consta: mai no va demanar ajuda espúria per medrar, ni quan, passant penúries econòmiques, com tants altres, el seu antic cap va ser ministre de treball i es va posar en contacte amb ell.

En definitiva, no es pot dir que el meu pare em proporcionés exemples de moralitat que m'hagin estat gaire profitosos, però no li retrec, és aigua passada.

6 comentaris:

Júlia ha dit...

La ideologia dels nostres pares, aleshores gairebé adolescents, s'ha de situar sempre en el context del moment, crec més important com van viure el 'després' que no aquells tràgics moments i no crec que puguem jutjar mai aquelles situacions amb una centra comprensió objectiva, tothom és fill del seu temps i de les seves circumstàncies.

Francesc Puigcarbó ha dit...

el meu pare va seguir gairebè el mateix camí, nomès que ell va desertar a la batalla de l'Ebre (feia de xòfer) i es va amagar fins l'entrada dels nacionals. Després 4 anys de servei militar a Ourense, on sempre explica que es va adonar que els franquistes eren igual o pitjor que els rojos, quan a desorganitzats i ignorants.

Josep ha dit...

Tot són les circumstàncies, Miquel. Penso que en els anys que van ocupar la guerra, cadascun dins de la ignorància política, o no, va haver d'adaptar on era. Una altra cosa va ser a partir dels anys següents on crec que cadascú ja va optar per ser dels nacionals o ser republicà. L'altre dia vaig escriure sobre la fàbrica on va treballar el meu pare i el molt que costava trobar un lloc de treball pel fet de ser o haver passat per un camp de refugiats sense més motiu que ser republicà.

Macondo ha dit...

comento sense llegir res més, Has llegit "Tot pelant la ceba" i altres poemes del mateix autor?, doncs això...

Bon dia

Pais secret ha dit...


Si tu no fóssis tu i fóssis un altre, pensaria, en un principi que aquest post era com un cop d' efecte.Però em sembla que no i que en la seva brevetat vols dir moltes coses.
Som el que som perquè venim d' on venim,entre altres coses, i amb temps vista relativitzes més, comprens, assimiles...
Un oncle meu per poder tornar sa i estalvi (cosa que no tenia assegurada) es va rendir i va tornar cap aquí fent de xòfer d' un camió franquista.Va salvar la pell, però durant tota la vida va lamentar el que va viure després del 39.



miquel ha dit...

Què et puc dir, Júlia? Completament d'acord. No només pel que fa als pares i a èpoques determinades, sinó en qualsevol moment i per a tothom.

Francesc, precisament aquesta és la història dels individus, més enllà de justificacions històriques, simplificacions des de la ignorància i ... no acabaríem mai.

És com dius, Josep. encara m'atreviria a afegir que molts participants en la guerra, una vagada acabada, no van tenir gaire interès a pensar en nacionals o republicans, sinó a sobreviure.

No els he llegit, macondo. entenc que ho hauré de fer abans de dir-te res més.

A., potser sí que és un petit cop d'efecte. N'estic tip de generalitzacions amb els individus d'un i altre costat i d'honradeses, etc.
I, en darrer terme, i malgrat totes les nostres circumstàncies, i al comprensió del passat, els fills de qui sigui som qui som perquè volem ser-ho.