intocables

...

Sense Raimon, la llengua catalana potser no hauria arribat a temps de ser protegida en democràcia, ja que, en el llarguíssim silenci de la dictadura, n'hi van haver molts que, tot i haver-la rebut dels pares, ja no la feien servir ni al carrer ni a les botigues ni per cantar sota la dutxa.
[...]
No em toqueu en Raimon! Fins aquí podíem arribar.

Antoni Puigverd

Després de tanta insistència aparent, podria sembla que m'interessa una vegada més parlar de Raimon, però lluny de la meua intenció. Raimon només és el pretext i surt per casualitat. Em crida l'atenció el primer paràgraf que he copiat de Puigverd, d'un article que comparteixo en altres aspectes.

He sentit i llegit moltes vegades en diferents boques i plomes les mateixes paraules sobre la salvació de la llengua i encara ara em transporten al poble, a la infantesa. Nascut poc més de deu anys després del final de la guerra, es pot dir que recordo una part del llarguíssim silenci de la dictadura. Recordo les ràdios emetent en castellà, i les preferències de la gent per una o altra emissora. Recordo totes les classes de l'escola en castellà encara que algun mestre fos del poble. Recordo el cinema dels diumenges en castellà, sessió doble; i el No-Do, triomfant i triomfalista. Recordo les misses de 12, primer en llatí -el sermó en castellà- i després en castellà, amb capellans valencians. Recordo notes apuntades en castellà en qualsevol paper, potser amb alguna falta d'ortografia, però amb una cal·ligrafia, tant la masculina com la femenina, impecables... No recordo ningú que em parlés de Llull, ni d'Ausiàs, ni de la Rodoreda...

Recordo que el veí ferreter parlava en català, i el de dalt, el ferrer, i el de més amunt, que tenia una botiga de queviures amb un rètol que posava Ultramarinos i el seu nom. I tots deien els noms dels seus productes en català i la gent els demanava en català. I els pagesos sabien els noms dels arbres i les plantes i podien assenyalar-ne uns i altres (i jo en sabia més que ara). Recordo la dificultat que tenien alguns, sobretot els més grans, quan en alguna circumstància els tocava emprar el català. Recordo, també, com gairebé tothom feia servir alguna paraula vinguda de fora, com sello o buzón, però no sàrria o cullerot. I a casa, al carrer, a les botigues, per comprar o per vendre, per jugar o per plorar (era massa petit per saber amb quina llengua es parlava per fer l'amor), tothom parlava català amb tothom.

De nacionalisme, de catalanisme, no se'n parlava, o al menys jo no en sentia parlar. En aquella època, tampoc es parlava, al menys al carrer, de populisme, perquè es parlava poc de política al carrer, i entenc, a més, que el terme, en sentit pejoratiu, només es pot aplicar a les actuacions dels polítics; el el que es feia al poble, el que feia la gent, era més o menys popular.

Recordo vagament aquells anys 50 de la dictadura i l'exotisme del castellà en aquell poble tancat, potser una mica trist. La dècada següent van venir els Setze Jutges i Raimon i molts altres, que ens portaven cançons noves, però al poble -que petit i immens era el poble- ja feia segles que teníem les paraules qua mai no vam perdre.

Ara, al poble, que no és gaire més gran qua abans, se senten moltes llengües, i la gent sap moltes més coses, segons diuen, i coneix més món i tornen a votar partits polítics, com abans de la guerra. El català continua ben viu, encara que tinc la sensació que pel camí molta gent ha perdut paraules dels pagesos, dels basters, dels cadirers, dels carreters, dels ferrers... i de tants altres oficis que semblaven intocables, eterns; però no hi fa res, en deuen haver après moltes de noves.

fill de franquista

El meu pare va anar a la guerra als 17 anys, enrolat a la centúria de Girón, és a dir, amb els falangistes, o jonistes, o franquistes. En acabar la guerra va venir a parar a Catalunya, on va morir quan li va arribar l'hora, ara fa més de trenta anys. M'estalviaré els detalls de la seua biografia, que no té cap interès per al públic en general..., potser només un detall que em consta: mai no va demanar ajuda espúria per medrar, ni quan, passant penúries econòmiques, com tants altres, el seu antic cap va ser ministre de treball i es va posar en contacte amb ell.

En definitiva, no es pot dir que el meu pare em proporcionés exemples de moralitat que m'hagin estat gaire profitosos, però no li retrec, és aigua passada.

l'ajuntament i els maçons

Aquesta tarda he anat a una exposició que m'ha resultat absolutament insatisfactòria -ja en parlaré demà-, però al mateix temps m'he trobat una miniexposició inesperada que m'ha interessat força més. Com a mostra, aquesta carta que transcric de juny de 1940 perquè és possible que la imatge sigui massa petita. No sé les conseqüències que se'n derivaren, però em sobta veure com l'ajuntament de Barcelona és al mateix temps víctima i botxí i, sobretot, m'intriga el fet que tot aquest material no hagués estat retirat abans de l'arribada de les tropes franquistes, o és que es considerava innocu? Qui era el responsable de la Biblioteca? A qui va afectar el coneixement dels documents?



Habiéndose recibido en esta Jefatura una nota confidencial en la que se hacía constar que en esta ciudad y en el Paseo de san Juan nº 26 existía una Biblioteca masónica comisionó a un agente de la misma al objeto de practicar una información, la cual dio por resultado el averiguar que en dicha calle y número funciona la “BIBLIOTECA ARUS”, en donde existen, entre otros, unos doscientos volúmenes masónicos, el Diccionario completo de la Masonería y varios boletines del Gran Oriente Español,aparte de algunas obras de carácter antimasónico.


Por otras gestiones se pudo averiguar que en el Archivo Histórico de esta ciudad, el cual, al igual que la Biblioteca anterior, se halla patocinado por ese Excmo. Ayuntamiento, existen Boletines Del Gran Oriente español y de la Gran Logia Española que datan de fechas recientes.


Como quiera que dichos volúmenes y Boletines no pueden ser utilizados por el público y en cambio pueden ser de gran utilidad para este Negociado, encargado de la represión de la Masonería en esta ciudad, ya que en los mismos indican los nombres, grados, Logias y Obediencias a que pertenecían los afiliados a dicha Secta, ruego a V. E. Que para bien de la Patria y en beneficio de la represión de dichos delitos, que de ser factible, sena puestos a disposición de esta Jefatura.


Dios guarde a V. E. Muchos años.


Barcelona, 14 de junio de 1.940.



A la dreta en sentit vertical, en data 18 de juny del mateix any, l'alcalde, que no aconsegueixo saber qui era, diu:
Pase a la Delegación Municipal de Cultura a los efectos que correspondan. El Alcalde actual.


I una mica de publicitat: una botiga de Barcelona on es pot trobar material sobre la maçoneria. Queden maçons? Què fan? En sé ben poca cosa.

memòria històrica: la Harley

En Francesc, recentment per les terres de l'Ebre, ha triat una imatge per convidar-nos a participar a través d'un haiku en allò que ens suggereix la fotografia.

El 21 de juny de 1966, entre la infantesa i l'adolescència, em van portar, amb tots els meus companys, a la inauguració del monument a la batalla de l'Ebre. Érem molts a Tortosa, moltíssims, en una època en què no hi havia discrepància de números entre organitzadors i guàrdia urbana perquè tot era u, i el que no ho era callava, era empresonat o desapareixia. Encara puc reproduir les paraules del discurs, indelebles en la meua memòria:

Al pasar por estas riberas del Ebro camino de Tortosa y recorrer las tierras de Gandesa, con su disputado vértice Gaeta; las sierras de Pandols y de Caballs, y sus viñedos y olivares, regados por la sangre de tantos españoles, reviví la emoción de aquellos días en los que libramos la batalla más trascendente de nuestra guerra, ya que en ella se decidió para siempre la unidad entre las tierras y los hombres de España.
No constituyó el triunfo de un bando, sino la victoria de toda la Nación; representó el término de una larga etapa de decadencia, el cambio completo a una nueva era de resurgimiento de la Patria, lo que en la razón o en el error todos los españoles ansiaban. Sobre ella se levantaron estos veintisiete años de paz y de resurgimiento. Por eso hemos de agradecer a Tortosa, ciudad mártir de aquella epopeya, que haya querido perpetuar aquella gesta con este grandioso monumento al heroísmo de tantos españoles que con el sacrificio de sus vidas rubricaron el mandato solemne de nuestros muertos.
Yo pido a todos los españoles que mediten ante este monumento sobre las causas que nos condujeron a parecidas batallas interiores al correr de la Historia. Las consignas extranjeras de dividimos, de enfrentar españoles contra españoles, han sido durante el siglo XIX y parte del XX esgrimidas por los enemigos de nuestra Patria y a las que tan bien se prestaron los sistemas políticos que nos precedieron.
De aquí la necesidad imperiosa de que estos heroicos sacrificios estén siempre presentes en nuestros afanes y que sus frutos no puedan jamás esterilizarse. Nuestro Régimen tiene bien probada su eficacia. Comparemos la España actual con la que recibimos; los años prolongados y fecundos de nuestra paz interna, la elevación general del nivel de vida, de renacimiento de nuestros valores morales y espirituales, de justicia social, de resurgimiento industrial y agrícola, de extensión de la cultura, de proyección y prestigio hacia el exterior, de transformación en todos los órdenes de la Patria y de despertar general de la Nación. España, después de dos siglos.. se ha encontrado a si misma.

No, no mentiré. La veritat és que el record d'aquell dia és absolutament vague, inconcret, incert. No sé quins companys tenia al meu costat, no sé qui va parlar, no sé l'hora, ni el dia anterior ni el posterior. Únicament he conservat una imatge: la d'una Harley Davidson negra, potent, enlluernadora, que aparcaven dos servidors del Senyor de la Mort. Després, a poc a poc, vaig comprendre -o això em sembla- els gestos, les paraules, les pors, els silencis, les raons, els símbols, les pèrdues, la barbàrie, eks enganys, el temps que encara dura...

D'aquell dia només puc deixar això, trista memòria més imaginada que real, i poca cosa més:

Recordo del dia,
la seua veu de tiple
i sons de Harley