He llegit als diaris d'aquest darreres dies diversos titulars de les manifestacions papals: la disculpa verbal, poc efectiva i per tant inconsistent, sobre la pederàstia eclesiàstica, la proposta de testimoniatge cristià en la política, que no comentaré, i el retret als ateus.
Aquest any m’ha tocat per segona vegada fer Alternativa a la religió, una matèria d’una hora setmanal que a secundària cadascú es munta al seu estil. En el meu cas he partit de la hipòtesi que els meus alumnes de segon de l’ESO, malgrat que desconeixen els misteris del catolicisme –qui coneix els misteris?-, són profundament religiosos, encara que potser ells mateixos no en són conscients.
Vam començar recordant el concepte de religió en la primera accepció del DIEC, el llibre essencial, i no obstant discutit, de la nostra comunitat: 1 1 f. [LC] [RE] [AN] [FS] Conjunt de creences i pràctiques que vinculen una persona o un grup amb el que es reconeix com a sagrat i que generalment s’identifica amb un o diversos déus.
En la definició hi havia dues paraules que necessitaven una ampliació conceptual: sagrat i déus. Em va semblar que podíem començar definint la primera i vaig tornar a recórrer al diccionari: 1 2 adj. [LC] Digne del màxim respecte. Per començar ja en teníem prou i vaig demanar els meus alumnes que em diguessin què reconeixien com a sagrat, és a dir, digne del màxim respecte. Van anar concretant sense ordre alfabètic:
La vida.
La igualtat de drets entre totes les persones.
El medi ambient.
La llibertat d’expressió.
La família.
La vivenda digna.
I van anar continuant amb un seguit d’idees heterogènies que hauran de demostrar que són respectables durant les properes sessions. Estic segur que al final arribarem a la conclusió que les nostres religions són múltiples, però compartides o compatibles, i que els déus (i no deixarem de recordar els falsos déus), potser menors, però també misteriosos, difícilment identificables, presideixen les nostres vides. En definitiva, estic segur que conclourem que tots som deistes (1 3 m. [LC] [RE] Persona o cosa que es té en màxim respecte o consideració, per damunt de qualsevol altra.), però no li comunicarem al Papa de Roma, perquè capficat com està en el seu únic Déu i les seves interpretacions, difícilment acceptaria les nostres religions i ens continuaria considerant ateus. I qui sap si ens excomunicaria, cosa que possiblement no ens faria ni fred ni calor perquè continuaríem pensant que les nostres creences són sagrades en la mesura que tot allò que és humà ho pot ser.
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris ateus. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris ateus. Mostrar tots els missatges
12.1.09
incomprensions
No tinc especial simpatia pels palestins ni antipatia pels jueus o viceversa (amb els noms de vegades em faig una mica d’embolic, mai no tinc clar si s’ha de parlar de palestins, jueus, àrabs, hebreus, israelians, islamistes, musulmans, israelites, islàmics...) malgrat les campanyes a favor i en contra des de dins i des de fora. Per què hauria de sentir simpatia per uns o altres? En canvi, em dol qualsevol mort i les seves justificacions, que a penes entenc i que no necessito entendre; em dol la barbàrie d’un conflicte que pot tenir pauses però del qual dubto que jueus i palestins vegin cap possibilitat de solució real, satisfactòria.
Parlant de déus i eternitats, és curiosa la campanya que fan alguns ateus per publicitar-se, per tenir un reconeixement, una presència social (?). Una campanya que segur que ha arribat molt més enllà del que preveien amb els seus pressupostos (informació reincident de primera mà aquí i aquí) . Quina necessitat tenen els ateus organitzats, que, que se sàpiga, no tenen cap doctrina determinada, a exposar, a mostrar públicament una existència genèrica. Quina és la finalitat última? De moment sembla que la campanya serveix per recollir diners que s’inverteixen en la pròpia campanya. A veure si més endavant ens proposen alguna finalitat sagrada ben organitzada. És clar que gaudir de la vida, és a dir, ser feliç, ja és una proposta que la majoria de religions comparteixen, les diferències rauen en la manera d’aconseguir-ho; en aquest aspecte no és posen d’acord i l’èxit de la proposta –només cal mirar l’entorn de cadascú- és més aviat escàs, relatiu. Ni tan sols els catòlics practicants acaben de trobar el plaer de la vida en el sagrament de la confessió que és el que permet gaudir de la vida com si no existís Déu. Per què, ¿de què val l’esgarrifança que et recorre el cos quan transgredeixes una norma i el sentit de culpa si saps que després et perdonaran la transgressió només acomplint unes penes simbòliques, sabent que mai hi ha una condemna en ferm per a tota l’eternitat si un no la tria conscientment?
En acabar d’escriure, m’adono que el tot frivolitzant del segon tema es pot encomanar al primer. I no ho voldria. El que em passa amb Gaza –mostra cruenta d’un moment- és que tinc la necessitat de parlar-ne, però no arribo a trobar la forma ni els arguments. Em neguiteja aquesta incapacitat.
P. S. Una incomprensió comprensible és la de l'acabament abans de començar del judici a Ibarretxe i altres. Llàstima, perquè l'assumpte s'eternitzarà, i es tracta d'un cas que mai no hauria d'haver arribat a cap tribunal.
Parlant de déus i eternitats, és curiosa la campanya que fan alguns ateus per publicitar-se, per tenir un reconeixement, una presència social (?). Una campanya que segur que ha arribat molt més enllà del que preveien amb els seus pressupostos (informació reincident de primera mà aquí i aquí) . Quina necessitat tenen els ateus organitzats, que, que se sàpiga, no tenen cap doctrina determinada, a exposar, a mostrar públicament una existència genèrica. Quina és la finalitat última? De moment sembla que la campanya serveix per recollir diners que s’inverteixen en la pròpia campanya. A veure si més endavant ens proposen alguna finalitat sagrada ben organitzada. És clar que gaudir de la vida, és a dir, ser feliç, ja és una proposta que la majoria de religions comparteixen, les diferències rauen en la manera d’aconseguir-ho; en aquest aspecte no és posen d’acord i l’èxit de la proposta –només cal mirar l’entorn de cadascú- és més aviat escàs, relatiu. Ni tan sols els catòlics practicants acaben de trobar el plaer de la vida en el sagrament de la confessió que és el que permet gaudir de la vida com si no existís Déu. Per què, ¿de què val l’esgarrifança que et recorre el cos quan transgredeixes una norma i el sentit de culpa si saps que després et perdonaran la transgressió només acomplint unes penes simbòliques, sabent que mai hi ha una condemna en ferm per a tota l’eternitat si un no la tria conscientment?
En acabar d’escriure, m’adono que el tot frivolitzant del segon tema es pot encomanar al primer. I no ho voldria. El que em passa amb Gaza –mostra cruenta d’un moment- és que tinc la necessitat de parlar-ne, però no arribo a trobar la forma ni els arguments. Em neguiteja aquesta incapacitat.
P. S. Una incomprensió comprensible és la de l'acabament abans de començar del judici a Ibarretxe i altres. Llàstima, perquè l'assumpte s'eternitzarà, i es tracta d'un cas que mai no hauria d'haver arribat a cap tribunal.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
