notes ràpides per a futures reflexions

Tall de la circulació al passeig de Gràcia, entre la Gran Via i la plaça de Catalunya. De 500 a 1000 manifestants, segons la meua apreciació. Poques pancartes i poca llum. Eslògans contra la policia, és a dir, els mossos, que se senten poc perquè els sorolls habituals els apaivaguen. En una canal de televisió un tertulià diu que si es fan manifestacions a llocs emblemàtics (surten les torres de la Sagrada Família i el monument a Colom), la protesta és més efectiva. Depèn de la presència dels mitjans, evidentment. No he vist cap televisió que cobrís aquesta.

Un informe forense parla d'homicidi en el cas de Benítez. Sigui com sigui, fa molt temps que tots els conflictes relacionats amb els mossos es porten d'una manera lamentable des del govern del país i des de les jerarquies policials. En una democràcia consolidada el paper de la policia no es qüestionaria; una altra cosa són els casos concrets i els individus de qualsevol professió.

Una setmana sense comerç a Catalunya? No fotem! Cal conservar al menys el seny dialèctic i l'esperit del país. Esclar que si hi ha prou piquets...

En canvi, la intervenció de David Fernàndez, amb sandàlia o sense, va ser mesurada i va respondré al sentiment dels votants i de molta altra gent. Si algú vol buscar actuacions lamentables al Parlament haurà de focalitzar altres sessions.

Per cert, ahir vaig veure en David Fernández en una terrassa de l'esquerra de l'Eixample. Estava sol i em van venir ganes d'animar-lo, però vaig pensar que no calia. Sortíem del Boliche de veure Un porc de Gaza (la taquillera semblava una mica disgustada perquè encara no tenien la versió amb subtítols en català i li vaig haver d'assegurar que el meu domini de l'àrab era suficient). Llàstima del final, el de la pel·li, vull dir.

Ahir em va arribar un gadget via Singapur que havia demanat als Estats Units. Un caprici autoregalat per celebrar el meu proper aniversari. Vaig passar una bona estona configurant-lo. Un món sense fronteres, i Gaza, i tants altres llocs. Cridòria i entotsolament. Els sentiments de culpa, però, es poden autogestionar fàcilment.

Acabo de fer unes fotos a la lluna (massa soroll al resultat final) que té el mateix aspecte que fa 28 dies. Segurament fa mil·lennis que la lluna, vista des de la Terra encara més, té el mateix aspecte, les mateixes proporcions, els mateixos cicles. La lluna, a més, no enlluerna.

incomprensions

No tinc especial simpatia pels palestins ni antipatia pels jueus o viceversa (amb els noms de vegades em faig una mica d’embolic, mai no tinc clar si s’ha de parlar de palestins, jueus, àrabs, hebreus, israelians, islamistes, musulmans, israelites, islàmics...) malgrat les campanyes a favor i en contra des de dins i des de fora. Per què hauria de sentir simpatia per uns o altres? En canvi, em dol qualsevol mort i les seves justificacions, que a penes entenc i que no necessito entendre; em dol la barbàrie d’un conflicte que pot tenir pauses però del qual dubto que jueus i palestins vegin cap possibilitat de solució real, satisfactòria.

Parlant de déus i eternitats, és curiosa la campanya que fan alguns ateus per publicitar-se, per tenir un reconeixement, una presència social (?). Una campanya que segur que ha arribat molt més enllà del que preveien amb els seus pressupostos (informació reincident de primera mà aquí i aquí) . Quina necessitat tenen els ateus organitzats, que, que se sàpiga, no tenen cap doctrina determinada, a exposar, a mostrar públicament una existència genèrica. Quina és la finalitat última? De moment sembla que la campanya serveix per recollir diners que s’inverteixen en la pròpia campanya. A veure si més endavant ens proposen alguna finalitat sagrada ben organitzada. És clar que gaudir de la vida, és a dir, ser feliç, ja és una proposta que la majoria de religions comparteixen, les diferències rauen en la manera d’aconseguir-ho; en aquest aspecte no és posen d’acord i l’èxit de la proposta –només cal mirar l’entorn de cadascú- és més aviat escàs, relatiu. Ni tan sols els catòlics practicants acaben de trobar el plaer de la vida en el sagrament de la confessió que és el que permet gaudir de la vida com si no existís Déu. Per què, ¿de què val l’esgarrifança que et recorre el cos quan transgredeixes una norma i el sentit de culpa si saps que després et perdonaran la transgressió només acomplint unes penes simbòliques, sabent que mai hi ha una condemna en ferm per a tota l’eternitat si un no la tria conscientment?

En acabar d’escriure, m’adono que el tot frivolitzant del segon tema es pot encomanar al primer. I no ho voldria. El que em passa amb Gaza –mostra cruenta d’un moment- és que tinc la necessitat de parlar-ne, però no arribo a trobar la forma ni els arguments. Em neguiteja aquesta incapacitat.

P. S. Una incomprensió comprensible és la de l'acabament abans de començar del judici a Ibarretxe i altres. Llàstima, perquè l'assumpte s'eternitzarà, i es tracta d'un cas que mai no hauria d'haver arribat a cap tribunal.