12.1.09

incomprensions

No tinc especial simpatia pels palestins ni antipatia pels jueus o viceversa (amb els noms de vegades em faig una mica d’embolic, mai no tinc clar si s’ha de parlar de palestins, jueus, àrabs, hebreus, israelians, islamistes, musulmans, israelites, islàmics...) malgrat les campanyes a favor i en contra des de dins i des de fora. Per què hauria de sentir simpatia per uns o altres? En canvi, em dol qualsevol mort i les seves justificacions, que a penes entenc i que no necessito entendre; em dol la barbàrie d’un conflicte que pot tenir pauses però del qual dubto que jueus i palestins vegin cap possibilitat de solució real, satisfactòria.

Parlant de déus i eternitats, és curiosa la campanya que fan alguns ateus per publicitar-se, per tenir un reconeixement, una presència social (?). Una campanya que segur que ha arribat molt més enllà del que preveien amb els seus pressupostos (informació reincident de primera mà aquí i aquí) . Quina necessitat tenen els ateus organitzats, que, que se sàpiga, no tenen cap doctrina determinada, a exposar, a mostrar públicament una existència genèrica. Quina és la finalitat última? De moment sembla que la campanya serveix per recollir diners que s’inverteixen en la pròpia campanya. A veure si més endavant ens proposen alguna finalitat sagrada ben organitzada. És clar que gaudir de la vida, és a dir, ser feliç, ja és una proposta que la majoria de religions comparteixen, les diferències rauen en la manera d’aconseguir-ho; en aquest aspecte no és posen d’acord i l’èxit de la proposta –només cal mirar l’entorn de cadascú- és més aviat escàs, relatiu. Ni tan sols els catòlics practicants acaben de trobar el plaer de la vida en el sagrament de la confessió que és el que permet gaudir de la vida com si no existís Déu. Per què, ¿de què val l’esgarrifança que et recorre el cos quan transgredeixes una norma i el sentit de culpa si saps que després et perdonaran la transgressió només acomplint unes penes simbòliques, sabent que mai hi ha una condemna en ferm per a tota l’eternitat si un no la tria conscientment?

En acabar d’escriure, m’adono que el tot frivolitzant del segon tema es pot encomanar al primer. I no ho voldria. El que em passa amb Gaza –mostra cruenta d’un moment- és que tinc la necessitat de parlar-ne, però no arribo a trobar la forma ni els arguments. Em neguiteja aquesta incapacitat.

P. S. Una incomprensió comprensible és la de l'acabament abans de començar del judici a Ibarretxe i altres. Llàstima, perquè l'assumpte s'eternitzarà, i es tracta d'un cas que mai no hauria d'haver arribat a cap tribunal.

5 comentaris:

F.Puigcarbó ha dit...

en l'assumpte palesti/israelià es molt dificil ser objectiu. Ara, el que no es pot fer es el d'ahir de gent cridant visca Hamas! no fotem, que no ho saben que i qui és Hamas? aqui hi ha molt progre papanatas com diria el Barbeta, que es posa el mocadoret i au! a la mani....

Pep ha dit...

L'holocaust fou horrible i ens indigna. També és normal que ens indigni el patiment de tota la població civil de la franja de Gaza. Sempre ho paguen els "poca roba" com diem al meu poble. De tota manera jo tinc clar que Palestina està ocupada, Hamàs -més enllà de la resistència que podria resultar comprensible- ha fet terrorisme i Israel fa terrorisme d'estat. És normal que es reaccioni contra la barbàrie.

pere ha dit...

És difícil perquè a més del conflicte local hi ha ramificacions mundials força complexes. A més, els factors sentimentals són un altre element a afegir.
Ja saps com va això dels crits i dels vives i els morts. Què hi farem.

El que em fot més en darrer terme, Pep, tot intentant comprendre, és que -ho repeteixo una altra vegada- no veig solució possible, si per solució entenem sobretot una acceptació de fronteres estables.

kika ha dit...

m'ha agradat molt com has tractat tots dos temes. també em sugereixen dos tons diferents. però després pensant-hi una mica, veig que la relació entre ells és tan gran, que potser es podria dir que tenen el mateix origen... i potser una bestiesa com la dels autobusos, amb el temps, pot acabar provocant un conflicte greu; i al reves, el conflicte de tants anys de palestina potser va començar amb quatre exaltats...
de moment l'ibarretxe potser esta de sort de no tenir a deu involucrat en el seu cas!

pere ha dit...

Sí, kika, la intenció era que es relacionessin, encara que fos dissimuladament. Es tracta precisament d'això, de la perplexitat que produeix no entendre la magnitud d'uns fets i la impossibilitat de comunicar-se... i els déus sempre presents.