M’agrada sentir les veus trencadisses dels que comencen recitant de dalt de la cadira o arran de terra els versos nous –quants versos de Nadal saben els mestres!- o repetits de cada any. M’agrada que encara ara hi hagi qui creu que cal publicar en un llibre els versos innocents, o no tant, que recitaran els infants. Els busco a la Balmes –massa moderns pel lloc- i els trobo a l’antiga Hormiga de Oro, on en altres temps treballà el pare de Carner (o era a la revista?) –perquè no hi ha els versos del poeta? Potser no li escauen els culs de les cadires, em dic. Em trio un poema per a més endavant i m’atreveixo, més tard, a perpetrar –inútil versaire circumstancial de diumenge- un desgavell de mots que mai veuran el paper de cap antologia ni s’enlairaran des de cap cadira (seient individual amb respatller) decent.
Gorra fins a les celles,
guants de llana a les mans,
els peus tot just arriben
a aconseguir els pedals.
La cadena ja tiba,
fa unes voltes de prova.
La llum que parpelleja
es fixa finalment.
Aplaudeixen els pares,
s’ho miren els estranys.
La llum puja que puja,
ara un cercle, i un altre.
Des d’excelses altures
observen tots els sants,
i els àngels i arcàngels,
també algun serafí.
Quan sembla que l’avet
tindrà tots els colors,
defalleix el vailet,
regalima suor.
Els pares que li donen
llesques de pa amb mató,
i l’àngel de la guarda
li bufa un nou alè.
Recobrades les forces,
inclina el cos el nen
i fa un últim esforç:
l’intent definitiu.
El vèrtex ja flameja
i l’espurna que salta
puja rabent al cel
i encén un nou estel.
-Ves, tu, quin gran prodigi!-,
exclama qui l’ha vist.
I segueixen el rastre
que assenyala el camí.
L’endemà, al migdia,
de dalt de la cadira,
infants diran els versos
de les panses i figues,
de la mula i el bou,
de la Verge i el Fill
-i sant Josep, on és?-,
dels tres Reis d’Orient,
de l’estel rutilant
que encara pel desembre
d’aquest any dos mil vuit
renova el vell misteri
que un dia començà
en rònega establia.
(Somriu la regidora
brindant per aquests versos
mentre menja un capó
potser vingut del Prat.
¿Qui sap si no s’adona
que horribles baluernes
només poden trobar
galdosos haxasíl·labs?)
P. S.: Sisplau, si algú de vosaltres, o dels vostres amics o coneguts, s’ha emportat el Jesuset ros i blanquet de la plaça de sant Jaume, que el torni, que és temps de crisi i no estem per pagar més impostos en concepte de còpia. Adjunto imatge.
