15.12.08

versaire intranscendent de diumenge

Se sap i no cal cap profeta: a mi m’agraden les festes de Nadal, malgrat els menjars interminables, malgrat les tristors de les absències i el neguit de les presències, malgrat tots els malgrats i per tots els malgrats.

M’agrada sentir les veus trencadisses dels que comencen recitant de dalt de la cadira o arran de terra els versos nous –quants versos de Nadal saben els mestres!- o repetits de cada any. M’agrada que encara ara hi hagi qui creu que cal publicar en un llibre els versos innocents, o no tant, que recitaran els infants. Els busco a la Balmes –massa moderns pel lloc- i els trobo a l’antiga Hormiga de Oro, on en altres temps treballà el pare de Carner (o era a la revista?) –perquè no hi ha els versos del poeta? Potser no li escauen els culs de les cadires, em dic. Em trio un poema per a més endavant i m’atreveixo, més tard, a perpetrar –inútil versaire circumstancial de diumenge- un desgavell de mots que mai veuran el paper de cap antologia ni s’enlairaran des de cap cadira (seient individual amb respatller) decent.

Gorra fins a les celles,
guants de llana a les mans,
els peus tot just arriben
a aconseguir els pedals.

La cadena ja tiba,
fa unes voltes de prova.
La llum que parpelleja
es fixa finalment.

Aplaudeixen els pares,
s’ho miren els estranys.
La llum puja que puja,
ara un cercle, i un altre.

Des d’excelses altures
observen tots els sants,
i els àngels i arcàngels,
també algun serafí.

Quan sembla que l’avet
tindrà tots els colors,
defalleix el vailet,
regalima suor.

Els pares que li donen
llesques de pa amb mató,
i l’àngel de la guarda
li bufa un nou alè.

Recobrades les forces,
inclina el cos el nen
i fa un últim esforç:
l’intent definitiu.

El vèrtex ja flameja
i l’espurna que salta
puja rabent al cel
i encén un nou estel.

-Ves, tu, quin gran prodigi!-,
exclama qui l’ha vist.
I segueixen el rastre
que assenyala el camí.

L’endemà, al migdia,
de dalt de la cadira,
infants diran els versos
de les panses i figues,
de la mula i el bou,
de la Verge i el Fill
-i sant Josep, on és?-,
dels tres Reis d’Orient,
de l’estel rutilant
que encara pel desembre
d’aquest any dos mil vuit
renova el vell misteri
que un dia començà
en rònega establia.

(Somriu la regidora
brindant per aquests versos
mentre menja un capó
potser vingut del Prat.

¿Qui sap si no s’adona
que horribles baluernes
només poden trobar
galdosos haxasíl·labs?)























P. S.: Sisplau, si algú de vosaltres, o dels vostres amics o coneguts, s’ha emportat el Jesuset ros i blanquet de la plaça de sant Jaume, que el torni, que és temps de crisi i no estem per pagar més impostos en concepte de còpia. Adjunto imatge.

9 comentaris:

Montse ha dit...

i a qui li podia interessar emportar-se un jesuset tan ridícul com aquest?
que em perdonin... però aquests "nenjesusos" sempre m'han fet... por! a mi m'agrada més imaginar-me el Nen Jesús amb careta de postal d'aquelles de... ostres, com es deia, aquell que feia christmes als anys 60? saps qui vull dir, oi? ai, la meva memòria...

F.Puigcarbó ha dit...

ves que no en demanin un rescat. la Montse vol dir en Ferrandiz

Jaume ha dit...

Els versos de Carner, com els de Sagarra, no són a l'antologia per una simple qüestió de drets (per simplificar-ne i abaratir-ne la gestió). Gràcies per aquest post, Pere!

JosepArnau ha dit...

Un post ben bonic, ja se't nota ja que t'agraden les festes de Nadal.

Deu ni doret fins i tot raptar el nen Jesus.

Salutacions i bones festes des de Dublin.

Júlia ha dit...

Aniran a les calderes d'en Pere Botero, aquests lladregots indignes...

Ferrándiz, ai, poc recordat avui, fa més de deu anys que ens va deixar, per cert.

F.Puigcarbó ha dit...

el pa de la foto, ha passat pel fred, d'ací les butllofes i la farina amb que l'han fet és flaca, d'aci que es quarteri la crosta.

pere ha dit...

Què sé jo, Montse, devia ser pel valor afegit de trobar-se tan "vigilat", que el van robar. Algun fetitxista.
Què vols dir, que mai no vas tenir un nen jesús -de la mida que fos- com aquest? Quina estranya història s'amaga al darrere :-)ç

No m'estranyaria, Francesc. És una altra possibilitat.

Quina llàstima, Jaume. No se m'havia ocorregut. Bé, sempre es pot ampliar en una futura edició. Encantat de llegir i tenir el llibre.

A tothom li agaden les festes de Nadal, ni que sigui per un moment. alguns ho dissimulen millor que altres.
Ara mateix passo a felicitar-te pel teu bloc, que ja he vist que hi ha una novetat importantíssima.

O encara pitjor, Júlia, aniran a l'avorriment etern del cel.
En Ferràndiz alguns ja veus que el recorden -el recordem-. Santa innocència.


No creguis Francesc, és un pa portat a casa encara calentet i semiartesà, però realment és una bona descripció.

Montse ha dit...

Ferrandiz, exacte! (gràcies, companys)

Pere, vaig tenir-ne un però el vaig deixar caure per terra perquè em feia por (jo era molt petita) i des d'aleshores al pessebre hi havia un nenjesús manc, a casa nostra, al menys no recordo que es canviés...
el que em feia més por, però, era una marededeu de Lourdes fosforescent (fluorescent?) que vaig haver d'amagar al calaix de la tauleta de nit perquè si no, a les nits tenia malsons!

pere ha dit...

Uf, jo també vaig tenir una marededéu fosforescent -i un rosari-. Com molaven!