defuncions i naixements

Qualsevol que passegi habitualment per Barcelona, encara que sigui per rutes limitades, i vulgui ser honrat amb si mateix, converteix les seues converses, al menys setmanalment, per un moment i amb col·legues de confiança, en un llistat d'obituaris i natalicis. Normalment, les defuncions són més sentides que les noves vides; després, en alguns casos, en altres queda clar, el temps dirà.

Per casualitat vaig veure els darrers moments del trasllat del material de la llibreria Canuda. Diuen que no s'ha mort, que els més de 100.000 exemplars que contenia simplement han canviat de casa i ara reposen a Sant Cugat. Em temo que la distància, tot i que curta, és excessiva per anar-hi caminant.

També per casualitat descobreixo que prop de casa, al passeig de Sant Joan, s'ha instal·lat el segon local de Re-Read. Venen llibres i també en compren. Encara no hi he entrat, però sembla que només hi ha tres preus: 1x3, 2x5, 5x10. Aquí es pot llegir una breu història d'aquesta cadena en expansió. Quan pugui hi faré una mirada per veure què hi ah, per saber si són llibres de segona mà o també llibres antics, per decidir si m'interessa la filosofia de venda. De fet, no tinc ganes de rellegir llibres trobats en altres llocs ja en tinc prou amb els de casa, si de cas, espero trobar llibres que no he llegit.

Anunci, també, de la desaparició imminent de l'Alexandra (o els Alexandra), a la rambla de Catalunya, un dels cinemes de tota la vida (la meua), sempre amb el fantasma de l'Alexis a punt. El seu lloc l'ocuparà ... un restaurant? Alimentem-nos, que s'acosta la fi del món. No em consola l'anunci de les multisales del Balmes, però siguin benvingudes.

Mentrestant, ja fa dies que a la plaça de Sant Jaume hi ha el pessebre d'aquest any. M'agrada. No només perquè es pot veure sense que calgui seguir una filera de visitants, sinó perquè penso que té un aire retro força aconseguit, perquè conserva la tradició del pessebre i la popularitza a través del miracle dels terrats que ja no són el que eren i dels reis que, amb poc o molt, arribaven a tot arreu. I un naixement on, per un any, no es roba a faltar la mula ni el bou, ni els pastors. Que alguns detalls, com les bombetes de baix consum inexistents a l'època,siguin criticats pels més puristes, no fa sinó confirmar el tarannà popular del muntatge. Una parella es preguntava quina dècada de la postguerra representava; jo no en vaig tenir cap dubte, com a mínim 30 anys, els dels quadernets de Roberto Alcázar y Pedrín, una figura em va donar la clau.

Els qui vulguin anar més enrere, poden entrar a veure les figures napolitanes i els pessebres mallorquins de l'entrada de l'Ajuntament. Llàstima que a casa em falta lloc.

 

 

 P. S.:

al·leluia!

Ja ha arribat el temps de la bona voluntat. Brillen llums de colors en els carrers de botigues -en els més modestos, no cal- i som solidaris en la mesura de la nostra capacitat o les nostres ganes i les que imaginem en els altres.


A la plaça de Sant Jaume ja hi ha el pessebre encabit en tres boles ornamentals d'arbre de Nadal: l'anunciació, magnífic pati blau rusiñolià, els reis, en la sorra deserta d'una platja, i el naixement, encara amb el bou i la mula predarrerpapa. Llarga corrua per accedir al tancat entre els filats de llums de baix consum. En el cel de l'edifici del fons l'anunci lluminós recorda l'artífex de tot plegat; sense accent diacrític en aquest temps de descreguts que volen creure. Quant temps durarà aquesta botiga abans de ser engolida per la monotonia reiterativa dels comerços en sèrie de la ciutat?

A la parada de la fira de Santa Llúcia, caguen arrenglerats els nostres caps de llista. En falta un i en sobra un. Els artesans no poden preveure el temps veloç de la política. Un col·leccionista compra la sèrie incompleta. Què en deurà fer?

Fe, esperança i caritat? I ells?

versaire intranscendent de diumenge

Se sap i no cal cap profeta: a mi m’agraden les festes de Nadal, malgrat els menjars interminables, malgrat les tristors de les absències i el neguit de les presències, malgrat tots els malgrats i per tots els malgrats.

M’agrada sentir les veus trencadisses dels que comencen recitant de dalt de la cadira o arran de terra els versos nous –quants versos de Nadal saben els mestres!- o repetits de cada any. M’agrada que encara ara hi hagi qui creu que cal publicar en un llibre els versos innocents, o no tant, que recitaran els infants. Els busco a la Balmes –massa moderns pel lloc- i els trobo a l’antiga Hormiga de Oro, on en altres temps treballà el pare de Carner (o era a la revista?) –perquè no hi ha els versos del poeta? Potser no li escauen els culs de les cadires, em dic. Em trio un poema per a més endavant i m’atreveixo, més tard, a perpetrar –inútil versaire circumstancial de diumenge- un desgavell de mots que mai veuran el paper de cap antologia ni s’enlairaran des de cap cadira (seient individual amb respatller) decent.

Gorra fins a les celles,
guants de llana a les mans,
els peus tot just arriben
a aconseguir els pedals.

La cadena ja tiba,
fa unes voltes de prova.
La llum que parpelleja
es fixa finalment.

Aplaudeixen els pares,
s’ho miren els estranys.
La llum puja que puja,
ara un cercle, i un altre.

Des d’excelses altures
observen tots els sants,
i els àngels i arcàngels,
també algun serafí.

Quan sembla que l’avet
tindrà tots els colors,
defalleix el vailet,
regalima suor.

Els pares que li donen
llesques de pa amb mató,
i l’àngel de la guarda
li bufa un nou alè.

Recobrades les forces,
inclina el cos el nen
i fa un últim esforç:
l’intent definitiu.

El vèrtex ja flameja
i l’espurna que salta
puja rabent al cel
i encén un nou estel.

-Ves, tu, quin gran prodigi!-,
exclama qui l’ha vist.
I segueixen el rastre
que assenyala el camí.

L’endemà, al migdia,
de dalt de la cadira,
infants diran els versos
de les panses i figues,
de la mula i el bou,
de la Verge i el Fill
-i sant Josep, on és?-,
dels tres Reis d’Orient,
de l’estel rutilant
que encara pel desembre
d’aquest any dos mil vuit
renova el vell misteri
que un dia començà
en rònega establia.

(Somriu la regidora
brindant per aquests versos
mentre menja un capó
potser vingut del Prat.

¿Qui sap si no s’adona
que horribles baluernes
només poden trobar
galdosos haxasíl·labs?)























P. S.: Sisplau, si algú de vosaltres, o dels vostres amics o coneguts, s’ha emportat el Jesuset ros i blanquet de la plaça de sant Jaume, que el torni, que és temps de crisi i no estem per pagar més impostos en concepte de còpia. Adjunto imatge.