tecleig

Ah, la meva connexió sense fils i misteriosa se'm mostra avui estranyament fidel! La veritat és que tinc més ganes de badar i de llegir que d'escriure o, si es vol, més ganes de contemplar i de pensar el que escriuria que de fer-ho. Tot i així, les tecles em tempten ni que sigui per mantenir l'agilitat dels dits i per dir -cal posar sempre algun contingut a les lletres- que la desconnexió de la feina i del rellotge sempre és agradable i que les coses petites i grans sense planificació poden ser un plaer.

És un plaer ser testimoni que la natura continua sent imprevisible -ja sé que la natura humana també ho és i en política és un axioma- i fa la seva via: ara un sol intens ara una tempesta terrible amb uns grisos de tots colors en què un es capbussaria si no fos perquè el seny guanya la rauxa fins i tot en aquest Empordanet esventat.



És també un plaer comprovar que en aquestes llargues reunions familiars de Nadal, després dels versos obligats dels nens, els grans es poden afegir a la festa llegint a una o més veus els poemes del llibret verd que els proposo i que encapçalo* per donar exemple. Com és un plaer i una sorpresa -com poden existir plaers sense sorpresa?- no poder sortir d'una pastisseria perquè de sobte t'entren uns quants cantaires que ens converteixen en hostatges i que demanen panses i figues -per què no bisbalencs o canalons?- per al nen de la mare en un intent de contrarestar la tristor de l'oficialitat d'aquest 2008 que es troba a les acaballes.



Fet l'exercici de tecleig (16 línies a l'OpenOffice -i continuo amb un afegit), deixo qualsevol possible desenllaç per més endavant.

* Abans de tenir pressa, abans d'inventar l'hora,
abans dels dinosaures, de Tarzan, dels
darwinistes,
abans dels metros, dels llaguts i dels trineus,
abans del mar, conqueridor sense cronistes,
i dels estels parant la taula dels desficis,
abans dels savis, les presons i els coliseus
i tota terra d'artificis,
quan tot era un mantell de buit molt fi
i el negre un sol color sense cap vora,
aquest dolor d'infant que plora
ja era aquí.

Carles Torner

(no sé si creure-m'ho, però som en temps de Nadal. I ara permeteu-me que continuï llegint)

P. S. Llegeixo a casa la Júlia una notícia que m'esparvera: Ens volen restringir l'ús públic de les tecles! En canvi no em preocupa gaire que al mateix temps el Termcat hagi decidit desdir-se i optar pel mot blog i els seus derivats. Jo tinc pocs problemes de llengua.

versaire intranscendent de diumenge

Se sap i no cal cap profeta: a mi m’agraden les festes de Nadal, malgrat els menjars interminables, malgrat les tristors de les absències i el neguit de les presències, malgrat tots els malgrats i per tots els malgrats.

M’agrada sentir les veus trencadisses dels que comencen recitant de dalt de la cadira o arran de terra els versos nous –quants versos de Nadal saben els mestres!- o repetits de cada any. M’agrada que encara ara hi hagi qui creu que cal publicar en un llibre els versos innocents, o no tant, que recitaran els infants. Els busco a la Balmes –massa moderns pel lloc- i els trobo a l’antiga Hormiga de Oro, on en altres temps treballà el pare de Carner (o era a la revista?) –perquè no hi ha els versos del poeta? Potser no li escauen els culs de les cadires, em dic. Em trio un poema per a més endavant i m’atreveixo, més tard, a perpetrar –inútil versaire circumstancial de diumenge- un desgavell de mots que mai veuran el paper de cap antologia ni s’enlairaran des de cap cadira (seient individual amb respatller) decent.

Gorra fins a les celles,
guants de llana a les mans,
els peus tot just arriben
a aconseguir els pedals.

La cadena ja tiba,
fa unes voltes de prova.
La llum que parpelleja
es fixa finalment.

Aplaudeixen els pares,
s’ho miren els estranys.
La llum puja que puja,
ara un cercle, i un altre.

Des d’excelses altures
observen tots els sants,
i els àngels i arcàngels,
també algun serafí.

Quan sembla que l’avet
tindrà tots els colors,
defalleix el vailet,
regalima suor.

Els pares que li donen
llesques de pa amb mató,
i l’àngel de la guarda
li bufa un nou alè.

Recobrades les forces,
inclina el cos el nen
i fa un últim esforç:
l’intent definitiu.

El vèrtex ja flameja
i l’espurna que salta
puja rabent al cel
i encén un nou estel.

-Ves, tu, quin gran prodigi!-,
exclama qui l’ha vist.
I segueixen el rastre
que assenyala el camí.

L’endemà, al migdia,
de dalt de la cadira,
infants diran els versos
de les panses i figues,
de la mula i el bou,
de la Verge i el Fill
-i sant Josep, on és?-,
dels tres Reis d’Orient,
de l’estel rutilant
que encara pel desembre
d’aquest any dos mil vuit
renova el vell misteri
que un dia començà
en rònega establia.

(Somriu la regidora
brindant per aquests versos
mentre menja un capó
potser vingut del Prat.

¿Qui sap si no s’adona
que horribles baluernes
només poden trobar
galdosos haxasíl·labs?)























P. S.: Sisplau, si algú de vosaltres, o dels vostres amics o coneguts, s’ha emportat el Jesuset ros i blanquet de la plaça de sant Jaume, que el torni, que és temps de crisi i no estem per pagar més impostos en concepte de còpia. Adjunto imatge.