el més calent, a l'aigüera

El més calent a l'aigüera per aquest Sant Jordi. Tinc tants llibres per llegir i llegeixo tan poc que, a diferència d'altres temps, no he seguit gens la rabiosa actualitat literària. Esperonat, però, per alguns escrits d'aquí i d'allà, avui he fet un tour de llibreries. De fet, he començat amb una idea fixa, l'explico. Fa mesos, anys, que tinc ganes de llegir els poemes d' Olga Xirinacs publicats per Omicrón amb el títol d'Óssa Major: poesia completa, 1977-2009. El vaig fullejar en el seu moment i no sé perquè no va anar a parar a casa; ara, que gairebé segur que l'Olga serà la propera Premi d'Honor deles Lletres Catalanes -i no és que no hagi esta públicament reconeguda moltes vegades al llarg de la seua vida-, he pensat: va decideix-te (sóc una mica fetitxista amb aquest premi i, a més, l'Olga forma part del meu circuit de blogaires).

Resumiré i obviaré detalls. He entrat en quatre llibreries, de les grans esclar -curiós que en dues m'han atès noies de vora l'Ebre català-, i no en cap tenien el volum... Però si és del 2009! En una de les llibreries se celebrava un acte amb participació d'escriptors i editors; en el moment en què m'hi he acostat un editor proposava estratègies per arribar al públic, per fer comprar llibres. M'ha semblat inútil preguntar-li on podia trobar el llibre que buscava: em temo que el meu problema no tenia res a veure amb el que havien parlat o els quedava per parlar. Ja veuré com m'ho faig.

Per cert, damunt d'una taula he vist Lola Anglada. Memòries 1892-1984; moltes il·lustracions. M'ha agradat. L'ha editat la Diputació de Barcelona, que és qui conserva bona part de l'obra de l'autora. M'ha fet gràcia que en la presentació oficial la mateixa Diputació digués, entre altres coses: "Amb l'edició d'aquest llibre, la Diputació de Barcelona vol contribuir a ampliar la difusió d'aquesta gran artista que sovint ha estat silenciada i oblidada pel fet de ser dona, artista i catalanista." De veritat? Qui ha silenciat Lola Anglada i quan per les raons que es diuen? Noms i dates. No fa gaires anys, la Diputació -torno a recordar que té pràcticament tots els dibuixos i altre material de l'artista- va fer una magnífica exposició -segur que jo en vaig parlar- a la seua seu de Rambla de Catalunya-Diagonal; ara en prepara una altra, a inaugurar el mes de juny, al recinte de l'Escola Industrial. I segur que regalen el catàleg, que els diners els surten per les orelles.

De moment, tinc una tercera opció literària més inconcreta seguint la idea que proposa en Jaume al seu post d'ahir. En síntesi i a la pràctica (aquí podeu llegir el text sencer), es tracta de triar un llibre d'autor, genere, etc., no habituals. L'elecció em serà difícil per dues raons: no tinc clar que em pot fer decidir per un o altre llibre; segon, em temo que conscient o inconscientment acabaré decantant-me per alguna de les meus preferències, encara que sigui subliminars. M'ho pensaré. Ah, he vist la seua recopilació -la de Jaume- 23 roses per Sant Jordi (amb pròleg de Plató) al costat de la caixa d'una de les llibreries; més fàcil, impossible.

cinc redaccions incompletes, sense conclusions

Primera redacció:

En aquest desert (o bosc) de la vida es presenta de tant en tant un oasi (o una clariana) amb aigua reparadora que ens convida al repòs o fins i tot a la reflexió. Moments breus en el camí que cal continuar, etc.

Segona redacció:
Que Catalunya deu ser el país amb més poetes i poetesses per cap ho demostra el fet que dimecres (dia de l'espectador a molts cinemes d'aquí), amb mitja hora de diferència es reuniran, pocs o molts, poetes, rapsodes, entesos i públic en general en dos llocs diferents de la ciutat de Barcelona, etc.

Tercera redacció:
Què tenen en comú els àngels i els assassins de margarides? Alguna desconeguda metamorfosi de colors els separa o els uneix? Som capaços de descobrir els seus noms rere els conceptes cada dia més perversos dels mots encreuats? Qui pot respondre aquestes preguntes? Etc.

Quarta redacció:
Hagués estat possible la coincidència d'àngels i assassins a la mateixa hora i en el mateix lloc (decorat amb núvols, ales, margarides..., amb colors canviants) en una mena de joc partit com el dels antics trobadors, però modernitzat, amb mots horitzontals i verticals que van i vénen, etc.

Cinquena redacció:
No només es llegiran els poemes a la mateixa hora, en actes diferents, sinó que tant l'Anna (poeta a estones) com en Jaume (escriptor), amics blocaires de fa anys, ens en donen notícia pràcticament al mateix moment del mateix dia a través dels blocs respectius. Terrible dilema! Hem de fer una tria o apaivagar la nostra set de versos en altres fonts o en altres moments? Esclar que també és possible que hi hagi qui no necessita poemes, ni àngels ni assassins, per anar fent via, etc.

en la tardor que no anuncia l'hivern

Un comentari de la Júlia, que imagina el possible tancament de la llibreria del carrer Canuda, m'incita a entra-hi. Passo al fons, a la sala gran, inexplorable amb el temps que queda. Miro lloms, fullejo, oloro... Finalment agafo un llibre* de la taula on se n'amunteguen més. No veig el preu. Li demano al noi que anuncia que és l'hora de tancar. No s'ho pensa gaire, si és d'aquella taula val quatre euros.


Quan vaig a pagar, trobo el propietari repassant les anotacions d'una llibreta de la Caixa. Em somriu mig absent i em demana si vull una bossa. No cal, ficaré el llibre a la bossa on duc del cartró de tabac, que val una mica més de deu vegades més.

A casa, em fixo en aquest fragment del traductor:
En effet, contrairement à ce qu'a connu la langue française, sous la pression des avantgardes du début du siècle dernier, les catalan, bien que pus perméable encore aux influences française et anglo-saxone que les castillan, n'a jamais rompu totalement avec la prosodie et la versification classiques...

Vaig llegint poemes i m'aturo una mica més en aquells autors que conec més de prop. Li toca el torn, cronològicament, a Francesc Prat, que conec en viu i que tot i així conec menys que en Jaume Subirana, amb qui sovint he mantingut complicitats encara que no sé si mai el coneixeré. Entre els dos, la Maria Mercè, en qui he pensat -com li agradava reconèixer i cantar la música dels poemes dels altres!- quan he llegit el fragment del traductor de més amunt. Continuaré.

Em fixo en els poemes d'hivern, que s'acosta encara que la tardor hagi fet una pausa enganyosa i el sol ja agafi segons a la nit. La traducció, sense els originals a mà, em distancia, m'obliga a rellegir. Hauria d'intentar una retraducció? No ho faré, m'agrada, avui, aquesta distància. Em fixo que els dos poemes van ser escrits -publicats?- quan els autors tenien aproximament la mateixa edat.

1
Signes sont l'hiver, la nuit , le temps ouvert.
La pluie enfonce les morts. La voix, les yeux
ne lien pas le cadavre, tout se perd:
amitiés i planètes, dons et caprices;
je sens le monde vide, les corps et son costume.
L'amour qui embrasse les années n'est que feu et
fumée.

(Paradís de cendra, 1982)


Panier
Vide, car l'hiver est rude,
il regrette en attendant
les grains de raisin, la lumière
des cerises.
À présent l'odeur
du fond est froide,
comme un coeur apeuré,
Mais qui bat.

(El rastre de l'animal més lliure, 1994)



* 48 poètes catalans pour le XXIe siècle. Traduction et notes de François-Michel Durazzo. Quebec, Les Écrits des Forges, 2005.

algunes estrelles de l'hemisferi nord l'any 39

Sense pretendre-ho, he anat escrivint aquests darrers dies històries sobre el cel. Les paraules van com van i els temes, misteriosament o no tant, es lliguen uns amb els altres. Ahir vaig fullejar una estona les odes de Jaume al·ludides dos posts més avall i vaig recordar molt vagament una oda -observeu el principi aribauià- que segurament és força desconeguda i que a mi em sembla molt bonica, no només per ella mateixa sinó perquè va contextualitzada amb un text que barreja l'alegria del record amb la tristor del present del viatge a l'exili i l'esperança del futur. Estic segur que a Jaume, i espero que a la resta de lectors, els agradi aquest poema.

L'any 1939, Pere Coromines (notes biogràfiques i bibliogràfiques escrites pel seu fill Joan), escriptor i polític, pare del filòleg Joan Coromines, emprenia el viatge d'exili a l'Argentina. La nit del 26 d'octubre, el dia abans de passar la línia de l'equador, Coromines sortia a la coberta del vaixell “Massília” acompanyat pels seus fills Joan i Júlia i s'acomiadava de l'hemisferi nord, del seu món. Les seves impressions, que reprodueixo en part, queden en un diari, així com el poema, que transcric sencer:



26 d'octubre de 1939


...


Aquestes estrelles que avui deixo són les que han vist les nits de la Moncloa i de Toledo i de tot el festeig amb la Celestina; són les que vaig veure en la primera nit de llibertat després d'eixir de Montjuïc; són les de les meves excursions polítiques amb Macià. Són les estrelles que han vist les meves més fortes ventures i les que han plorat amb mi les amargues penes. Fites d'argent de la meva vida, amb vosaltres deixo no sols els meus records d'amor sinó les meves ànsies de llibertat. Sota la vostra protecció confio la que fou sempre la meva llar catalana, que em guarden uns fills estimats.


Amb l'emoció del comiat escric una Oda als estels de la meva vida:


Adéu-siau, estels, adéu-siau,
Vosaltres que de dalt del firmament
Bolcàreu d'un ambient d'eterna pau
El maldar de ma vida turbulent.


Sírius, adéu! Adéu Altair i adéu Artur!
I tu, estela del Nord! El meu camí
Es desvia del vell, fressat, segur,
Pel cruel decret del més amarg destí.


Records d'hores d'amor i llibertats
Que l'ideal honestament teixia
Enterneixen de dolça poesia
L'ímpetu fervorós del meu comiat.


Ai, adéu, nit de Llers, sota l'espurna
Dels vells estels! Quan s'escorria
L'escabellada ronda nocturna
D'enamorats en innocent follia.


Ai, nits del Pardo, adéu! Ja l'espontània
Fuga del cor per sempre es esvanida,
De quan fluïa de la Venus Urània
L'amor me´s pur i el me´s gran de ma vida.


Tot allò que hi ha al món de noble i pur
Dels vostres raigs d'argent deixo suspès:
Per ço en la meva fuita cap al Sur
No us donc pas comiat per un mai més.


Tornaré! I quan trenqui albes el dia
Del retorn, farà nova primavera,
I sots la vostra argentada crinera
Seré feliç com al vell temps solia.

Pere Coromines: “Oda als Estels del meu Firmament”, dins Diari de la diàspora, publicada per primera vegada en el número de desembre de 1939 de la revista “Ressorgiment” (Buenos Aires).

Pere Coromines va morir a causa d'una peritonitis la matinada de l'1 de desembre de 1939, poc temps després d'arribar a Buenos Aires.

de la liquiditat del temps

De temps en temps penso en el temps i tostemps penso que el temps no és més que un passatemps que hem inventat els humans que funciona de forma absolutament subjectiva tot i que en aquesta dèria classificatòria que ens caracteritza i per demostrar la seva existència d’una forma empírica i raonable hem acordat mesurar la subjectivitat a partir del moviment del sol i de diverses divisions que s’hi relacionen; així, parlem d’anys ( durada de la revolució de la Terra al voltant del Sol), i a partir d’aquí establim divisions i multiplicacions: mesos, setmanes, dies, hores, minuts, segons, nanosegons (uf, m’aclapara aquesta aportació científica al concepte prehistòric del temps en funció del moviment de la Terra i el Sol o la Lluna!), lustres, decennis, segles, mil·lenis, any llum (gran aportació de la física i l’astronomia!). Com si el temps que ens importa, el que vivim, el que sentim, tingui res a veure amb aquesta unitat de moviment de la Terra al voltant del Sol.

Que curiós aquest intent de mesurar un fenomen que per la seva subjectivitat i singularitat és immesurable en la mesura que podem acordar que l’home és la mesura de totes les coses i no el Sol o la Lluna o qualsevol altre cos celestial. La percepció de l’existència és, segons les circumstàncies que vivim curta o llarga; el que anomenem hores dies, anys, poden ser copsats com un període brevíssim o inacabable, rígid o fluctuant. Quants anys tens? Quina pregunta més estúpida: ara, abans d’ara, després d’ara? Ets jove o ets vell? A partir del moviment de la Terra al voltant del Sol?

Bé, no li donem més voltes, hi ha el que hi ha i no sembla que els polítics, que són els nostres representants ni els bancs, que són els representants que interactuen més amb la nostra vida , tinguin cap interès a canviar la mesura del concepte subjectiu anomenat temps, ans als contrari, faran tot el possible per aconseguir precisions pseudoobjectives inqüestionables, només faltaria que el seu poder tingués en compte la subjectivitat temporal de cada individu: ai, sobretot, les hipoteques!

De tota manera, com una petita rebel·lió que entenc, de moment abocada al fracàs, proposo ara i aquí, que tot i acceptant l’existència del temps, cadascú el fraccioni i el mesuri com més el senti o més li convingui i en faci bandera sempre que li sigui possible i no li causi problemes irresolubles, encara que si hi ha algú que es vol convertir en màrtir d’una nova mesura temporal, no trobarà en mi cap retret sinó l’admiració que qualsevol humà sent envers aquells visionaris que aporten una idea nova a un sistema obsolet.

A mi, i que consti que no tinc cap ànim de convèncer ningú, em sembla força lògic dividir el temps humà -els altres no tenen cap sentit- segons allò que bevem o podem beure, i la idea no és meva. Entenc, per exemple, que la imatge de més avall, en què cadascú podria fer les modificacions pertinents, podria ser una classificació plenament operativa i satisfactòria. Quin temps vius? El de la mamada, el del sèrum, el del Jim Beam. Quant temps va viure? Just començava a beure aigua. En fi, animo cadascú que es divideixi el temps –si és que existeix- com vulgui: el temps dels amors, el temps de les cireres, el temps de les lligues del Barça, el temps de les feines conservades, el temps dels convergents al poder, el temps de cada canvi de cotxe ...




















P. S. Veig que en Jaume ja ha enllestit la seva trilogia de la vida amb la publicació del llibre Que no mori la llum. Ara ja podem morir tranquils, sigui quin sigui el nostre temps i la seva mesura, sabedors que a qui li toqui podrà recitar els versos adients en el moment oportú.

Do not go gentle into that good night,
Old age should burn and rave at close of day;
Rage, rage against the dying of the light...

Dylan Thomas


Parlant de llum, recordeu que aquesta nit a les tres seran les dues; comença el cicle de la foscor hivernal mentre els homes (i les dones) del temps prediuen una pujada imminent de les temperatures.

de prometatges i casaments: el pretext (II)

Res, que si al final no es troba el poema adient a través de la cerca pròpia, sempre és pot recórrer al poema personalitzat. I per molt aïllat que un es trobi geogràficament, mentre tingui un ordinador el desenllaç no presenta gaires problemes: es busca a Internet i un o una pren contacte amb una poetessa –no sé si també hi ha senyors poetes- que ens solucioni (observeu que faig servir el subjuntiu) el compromís. La Violant, per exemple, potser encara deu fer pomes personalitzats, tot i que al bloc que llegeixo habitualment no en parla. O qui sap si trobarem un poema de la Rosa Rovira que ens vagi bé:

Avui fem repic de festa;
campanes, tritlleu al vol,
que la llum d’aquest nou dia
sigui estel i raig de sol.
És bonic veure la joia
de la llar que heu preparat,
per fruir la nova vida
caminant junts, de costat.
Estimeu-vos l’un a l’altre,
viviu sempre enamorats,
manteniu la flama encesa
amb els cors encoratjats.
De dos vides fer-ne una
amb el SÍ que us heu donat,
que la carga és més lleugera
si sempre us feu costat.
I si el vostre cos flaqueja
imploreu l’amor diví,
que és ajut amb segurança
per cercar vostre destí.
Nuri, sigues rosa blanca,
Josep, fes-te jardiner,
de l’amor que avui comença
entre marit i muller.

“Jardí d’amor”


Bé, en realitat quasi m’he perdut en els prolegòmens; perquè en realitat jo només volia parlar del llibre d’en Jaume Subirana Per dir sí. 50 poemes per a casaments. De fet, tampoc no volia ben bé parlar del llibre. M’explico. Resulta que “La Vanguardia”, com altres anys, ha organitzat el concurs “e-poemas”: primer premi, un viatge a Tolosa del Llenguadoc... i un llibre d’en Jaume per a 20 finalistes. I és aquest fet el que m’ha sorprès. Per què el diari ha triat aquest d’entre tots els possibles llibres de poemes? Quin misteriós designi s’amaga en aquesta tria? De moment se m’acuden sis possibles respostes, però no diré res més fins que m’hagi llegit el llibre i fins que tingui unes quantes respostes més, potser una cinquantena.

versaire intranscendent de diumenge

Se sap i no cal cap profeta: a mi m’agraden les festes de Nadal, malgrat els menjars interminables, malgrat les tristors de les absències i el neguit de les presències, malgrat tots els malgrats i per tots els malgrats.

M’agrada sentir les veus trencadisses dels que comencen recitant de dalt de la cadira o arran de terra els versos nous –quants versos de Nadal saben els mestres!- o repetits de cada any. M’agrada que encara ara hi hagi qui creu que cal publicar en un llibre els versos innocents, o no tant, que recitaran els infants. Els busco a la Balmes –massa moderns pel lloc- i els trobo a l’antiga Hormiga de Oro, on en altres temps treballà el pare de Carner (o era a la revista?) –perquè no hi ha els versos del poeta? Potser no li escauen els culs de les cadires, em dic. Em trio un poema per a més endavant i m’atreveixo, més tard, a perpetrar –inútil versaire circumstancial de diumenge- un desgavell de mots que mai veuran el paper de cap antologia ni s’enlairaran des de cap cadira (seient individual amb respatller) decent.

Gorra fins a les celles,
guants de llana a les mans,
els peus tot just arriben
a aconseguir els pedals.

La cadena ja tiba,
fa unes voltes de prova.
La llum que parpelleja
es fixa finalment.

Aplaudeixen els pares,
s’ho miren els estranys.
La llum puja que puja,
ara un cercle, i un altre.

Des d’excelses altures
observen tots els sants,
i els àngels i arcàngels,
també algun serafí.

Quan sembla que l’avet
tindrà tots els colors,
defalleix el vailet,
regalima suor.

Els pares que li donen
llesques de pa amb mató,
i l’àngel de la guarda
li bufa un nou alè.

Recobrades les forces,
inclina el cos el nen
i fa un últim esforç:
l’intent definitiu.

El vèrtex ja flameja
i l’espurna que salta
puja rabent al cel
i encén un nou estel.

-Ves, tu, quin gran prodigi!-,
exclama qui l’ha vist.
I segueixen el rastre
que assenyala el camí.

L’endemà, al migdia,
de dalt de la cadira,
infants diran els versos
de les panses i figues,
de la mula i el bou,
de la Verge i el Fill
-i sant Josep, on és?-,
dels tres Reis d’Orient,
de l’estel rutilant
que encara pel desembre
d’aquest any dos mil vuit
renova el vell misteri
que un dia començà
en rònega establia.

(Somriu la regidora
brindant per aquests versos
mentre menja un capó
potser vingut del Prat.

¿Qui sap si no s’adona
que horribles baluernes
només poden trobar
galdosos haxasíl·labs?)























P. S.: Sisplau, si algú de vosaltres, o dels vostres amics o coneguts, s’ha emportat el Jesuset ros i blanquet de la plaça de sant Jaume, que el torni, que és temps de crisi i no estem per pagar més impostos en concepte de còpia. Adjunto imatge.