més barbes i bigotis

Contava ahir la meva modesta experiència amb les barbes: la pròpia i d’altres de semblants, pèl més pèl menys. La veritat és que em la meva infantesa, en les zones rurals per on em movia, vaig arribar a conèixer barbes i bigotis importants, no per les seves formes o mides, sinó per la singularitat de qui portava l’afegit. Em refereixo sobretot a bigotis notables, més aviat blanquinosos, que donaven caràcter a algunes àvies i que a mi em feien un respecte considerable -fins i tot por-, molt més que els que lluïen els seus contemporanis masculins. Encara recordo perfectament la cara d’una d’aquestes àvies amb qui vaig topar en sortir corrents de l’escola quan tenia deu o onze anys i se’m va quedar mirant mentre jo fugia esperitat; si ara, molts anys després, la tornés a trobar en qualsevol lloc, la recordaria perfectament. En alguns casos aquestes mateixes àvies portaven unes barbes com d’adolescent a punt per a la primera afaitada sobre la seva pell arrugada. La veritat és que mai no em vaig a atrevir a preguntar –em devia semblar un tema massa delicat- a la meva mare, que és a qui es pregunten aquestes coses quan s’és un nen, pels motius d’aquelles estranyes decoracions, de manera que no puc concretar fins a quin punt les seves posseïdores tenien consciència del seu aspecte o per què decidien conservar-lo. Asseguraria que ja no en queden d’àvies com aquelles. Sigui perquè la depilació ara abasta totes les edats o sigui, que també podria ser, perquè els pèls ja no tenen la mateixa força que en el passat, és impossible que els nens actuals arribin a conèixer mai la contundència d’aquells rostres, a no ser per una foto antiga desada i mig oblidada a casa o exposada encara en algun cementiri de poble.

Estic segur que tot això que acabo de comentar ho coneixia Bladé molt millor que jo, i que hagués pogut esmentar amb pèls i senyals algunes dones grans de Benissanet que pertanyien al grup de les bigotudes, barbudes o ambdues coses. No cal dir que Josep Pla també es devia haver trobat en la seva època amb algun cas digne de ressenyar. Entenc, però, que l’un i l’altre tenien una sensibilitat o un pudor, que a mi em falta en aquest moment, que els impedia esplaiar-se en aquests assumptes certament delicats.























Com que ja us vaig deixar un fragment de Bladé sobre el tema de les barbes, em sembla de justícia fer el mateix amb Pla. En el seu cas, més enllà de les descripcions hi ha la seva voluntat d’arribar a hipòtesis i conclusions, és clar.

Vaig assistir, ja una mica gran, al retrocés de les barbes, fet que es produí ja consolidada la il·luminació elèctrica i semblà, en un moment determinat, que tot progrés humà era en realitat un llarg i prodigiós esforç perquè l’home abandonés l’ornament capil·lar en les faccions de la cara. No és pas que tots els barbuts abandonessin les barbes de la nit al dia. Uns quants, pocs, les conservaren fins a la mort, cosa que els donà molt de prestigi, no solament perquè passaren a ésser minoritaris, cosa que sempre dóna relleu, sinó perquè demostraren una fermesa i un monolitisme de caràcter absolutament exemplar i indiscutible. [...] Llavors es produí un contrasentit curiós; semblà, en un moment determinat, que l’eliminació de les barbes i bigotis produiria el moment solar de les perruqueries perquè solament els establiments d’aquesta classe podrien assegurar el servei de l’afaitat imperatiu. Les coses, però, no passaren així i es produïren les màquines d’afaitar, que tan de mal han fet, no a les faccions de la gent, sinó a l’esplai i esbarjo de la ciutadania, perquè aquests establiments no servien solament perquè la navalla netegés i rejovenís les cares dels clients, sinó que eren un factor d’higiene social, de conversació i d’informació, d’intercanvi dialèctic, que interessava al menys al noranta-cinc per cent de la població activa dels països civilitzats. La creació d’un món de solitaris, de persones mudes, insociables i en definitiva llunàtiques, no és precisament el millor dels móns possibles.
[...]
la desaparició de les barbes i la preponderància del bigoti, que fou passatgera i que durà el que duren les roses, desplaçà a un passat molt remot elements de decoració de la persona humana vertaderament diversos, com la barba de collar que feien servir els mariners dels vaixells de vela, la gran barba fluent que de vagades era tan abundosa i fluvial que se li havia de fer un nus a la part de baix per limitar-la al màxim, la barba en forma d’embut o mefistofèlica, que solia ésser negra, la mosca que apareixia a sota del llavi inferior, la barba a la Napoleó III, que penjava del maxil·lar com una truita a la francesa, la barba triangular, tan euclidiana, i la barba curta i partida pel mig, que permetia estirar-se-la amb les dues mans i entretenir-se d’una manera molt completa... Si avui poguéssim veure en la vitrina d’un museu o en la realitat totes aquestes classes de barbes i d’altres que no enumerarem per evitar la pesantor canicular, ens quedaríem sorpresos de la fertilitat dels recursos de la imaginació humana i encara més sorpresos que les dones hagin pogut lliurar el seu amor a persones decorades amb aquests impressionants objectes. Això és, sens dubte, un argument a favor de la idea que, per a les dones, el que realment compta és el cor i el sentiment i que tota la resta els surt per una fotesa.

Josep Pla: “Barbes i bigotis” (fragment ) (publicat inicialment a la revista “Destino”), 1965, dins Per passar l’estona, volum 36 de l’Obra completa.

de barbes i barbetes i retrats de passaport

Porto barba des de temps immemorial –parlo de la meva memòria, és clar- i no sabria dir el motiu pel qual vaig iniciar aquest costum, encara que suposo que la gent que no en porta, que són la majoria, tampoc no en deu tenir una idea precisa del motiu de la seva abstenció capil·lar facial. No sabria dir si en el meu cas la cosa fou originada per una qüestió de rebel·lia, d’autoafirmació, de moda, de comoditat o simplement a causa de la manca de màquina o maquineta d’afaitar en el moment precís. Tant se val, el cert és que tret de breus períodes estiuencs, la meva barba i jo hem estat inseparables. També és veritat que al llarg del temps tots dos hem anat evolucionant o involucionant plegats. Ella, i sospito que jo també, ha passat de l’estil marxista, o més aviat bakuninià, total i indomable, a una mena de domesticitat conformista que de tant en tant agafa vida pròpia, fins que me n’adono i limito la seva expansió més pròpia d’altres temps que d’una època en què la depilació fa estralls entre l’element masculí i potser causa admiració entre el femení, cosa que no podria assegurar, perquè, ara com abans i malgrat les modes i la globalització, cadascú continua conservant i adquirint els seus propis gustos.

Em resulta curiós, i podria ser motiu de reflexió, que en un moment com el nostre, d’aparent llibertat i de culte a l’individualitat, en què la roba que portem –per citar un aspecte que afecta a tothom- és tan diversa, pràcticament hagi desaparegut el bigoti i les barbes mostrin tanta homogeneïtat, tan poca imaginació, siguin tan insignificants. Qui o què les censura? Per què una forma tan gratuïta i eficaç de mostrar la identitat ha desaparegut pràcticament? Tenim tendència al gregarisme (els qui portem barba) o, al contrari, la barba ens identifica com a pertanyents a un grup determinat? Podria continuar plantejant dubtes, però sé que seria inútil intentar establir una resposta clara, definitiva, inqüestionable. Em limito, doncs, a exposar les meves preguntes i les hipòtesis implícites. I , si us sembla, afegiré un fragment d’un que, que jo sàpiga, mai no va portar barba –al menys reconeguda- i que actualment ningú no podria escriure per raons òbvies. Llàstima!

Tècnicament, l’afer més difícil de l’art del barber era, i serà sempre, retallar i deixar com cal una bona barba, perquè n’hi havia de moltes modalitats i cada una necessitava el seu estudi. Adminicle viril indiscutible, segons sant Climent i altres opinions acreditades i corroborades per la història, la barba serà sempre d’actualitat perquè, com ha dit un pensador català, “es tracta de la moda mes vella del món i l’única que no passa mai de moda, ja que quan se la tallen els vells, se la deixen els joves”. De manera, doncs, que mentre hi haurà homes hi haurà barbes, i els barbers faran bé de recordar-ho.
És possible que una de les èpoques d’or de la barba –atès que en duien vells i joves-, s’escaigué durant el segle XIX. Va passar, com tot passa, però tan lentament que la gent de la meva generació encara va poder veure, fa cinquanta anys, els darrers badalls i els diversos estils, des de la migrada mosca fins a la barbassa en cua de peix, passant per la de candau o marinera, l’anglesa, l’austríaca, la liberal o garibaldina, i la de boc o mefistofèlica. Encara n’hi havia d’altres i tinc entès que els barbers de les grans ciutats utilitzaven uns motlles de cartó, d’acord amb els diferents estils, i així cada barba sortia pintada o, més ben dit, esculpida, sense que cap pèl emergís més que l’altre. amb tot, és difícil d’imaginar que hi hagués motlles de barbes fluvials, que també existeixen, o de sant, més aviat rares.
Al meu poble, bé que petit i on els barbers no tenien motlles de cap mena, les barbes abundaven, sobretot entre les autoritats i els funcionaris de Casa la Vila, començat per la del secretari, que se la deixava quadrada, partida pel mig, i no se la va tallar mai. La del senyor Pere Altafulla, el batlle enèrgic, era blanca i en punxa, com la del que aleshores presidia la República francesa, Moinseur Poincaré. En canvi, la del senyor Maspujols, el jutge, era negra, brillant i escarolada, de gran visir. Jaume de Fatxes, el gurda rural, portava una barbeta rural, en forma de falç justament. Contrastava amb la de Baptista Vinyes, el sereno, que era una barba en sal i pebre, triangular, massiva i aplomada per l’estil de la de Jordi V, el rei d’Anglaterra. La del senyor Jaume Fonollosa, que també va ser alcalde, era arrapada i fresca com un clavell. La del senyor Pere Manlleu, el professor d’indumentària i gran actor teatral, vermella i “mosqueteril”, recordava la de D’Artagnan. En fi –i per no citar-ne altres-, la més imponent era la del senyor Miquel Àngel Roda, l’escrivent evangelista. Blanca com la neu, esponjada i llarguíssima, majestuosa, era una barba per a dues mans.
Les barbes esmentades persistien a través dels anys, immodificables, perennes, però, de tant en tant, n’apareixia una de nova, circumstancial i sense vocació. Així va ser la de Blasi Xull, que retornà del Marroc, on va fer el servei militar, amb una barba “a la general Prim”, densa i negra com l’antracita. Va presumir-la uns quants dies i se la va tallar. Llàstima!

Artur Bladé: op. cit. Cossetània.