més barbes i bigotis

Contava ahir la meva modesta experiència amb les barbes: la pròpia i d’altres de semblants, pèl més pèl menys. La veritat és que em la meva infantesa, en les zones rurals per on em movia, vaig arribar a conèixer barbes i bigotis importants, no per les seves formes o mides, sinó per la singularitat de qui portava l’afegit. Em refereixo sobretot a bigotis notables, més aviat blanquinosos, que donaven caràcter a algunes àvies i que a mi em feien un respecte considerable -fins i tot por-, molt més que els que lluïen els seus contemporanis masculins. Encara recordo perfectament la cara d’una d’aquestes àvies amb qui vaig topar en sortir corrents de l’escola quan tenia deu o onze anys i se’m va quedar mirant mentre jo fugia esperitat; si ara, molts anys després, la tornés a trobar en qualsevol lloc, la recordaria perfectament. En alguns casos aquestes mateixes àvies portaven unes barbes com d’adolescent a punt per a la primera afaitada sobre la seva pell arrugada. La veritat és que mai no em vaig a atrevir a preguntar –em devia semblar un tema massa delicat- a la meva mare, que és a qui es pregunten aquestes coses quan s’és un nen, pels motius d’aquelles estranyes decoracions, de manera que no puc concretar fins a quin punt les seves posseïdores tenien consciència del seu aspecte o per què decidien conservar-lo. Asseguraria que ja no en queden d’àvies com aquelles. Sigui perquè la depilació ara abasta totes les edats o sigui, que també podria ser, perquè els pèls ja no tenen la mateixa força que en el passat, és impossible que els nens actuals arribin a conèixer mai la contundència d’aquells rostres, a no ser per una foto antiga desada i mig oblidada a casa o exposada encara en algun cementiri de poble.

Estic segur que tot això que acabo de comentar ho coneixia Bladé molt millor que jo, i que hagués pogut esmentar amb pèls i senyals algunes dones grans de Benissanet que pertanyien al grup de les bigotudes, barbudes o ambdues coses. No cal dir que Josep Pla també es devia haver trobat en la seva època amb algun cas digne de ressenyar. Entenc, però, que l’un i l’altre tenien una sensibilitat o un pudor, que a mi em falta en aquest moment, que els impedia esplaiar-se en aquests assumptes certament delicats.























Com que ja us vaig deixar un fragment de Bladé sobre el tema de les barbes, em sembla de justícia fer el mateix amb Pla. En el seu cas, més enllà de les descripcions hi ha la seva voluntat d’arribar a hipòtesis i conclusions, és clar.

Vaig assistir, ja una mica gran, al retrocés de les barbes, fet que es produí ja consolidada la il·luminació elèctrica i semblà, en un moment determinat, que tot progrés humà era en realitat un llarg i prodigiós esforç perquè l’home abandonés l’ornament capil·lar en les faccions de la cara. No és pas que tots els barbuts abandonessin les barbes de la nit al dia. Uns quants, pocs, les conservaren fins a la mort, cosa que els donà molt de prestigi, no solament perquè passaren a ésser minoritaris, cosa que sempre dóna relleu, sinó perquè demostraren una fermesa i un monolitisme de caràcter absolutament exemplar i indiscutible. [...] Llavors es produí un contrasentit curiós; semblà, en un moment determinat, que l’eliminació de les barbes i bigotis produiria el moment solar de les perruqueries perquè solament els establiments d’aquesta classe podrien assegurar el servei de l’afaitat imperatiu. Les coses, però, no passaren així i es produïren les màquines d’afaitar, que tan de mal han fet, no a les faccions de la gent, sinó a l’esplai i esbarjo de la ciutadania, perquè aquests establiments no servien solament perquè la navalla netegés i rejovenís les cares dels clients, sinó que eren un factor d’higiene social, de conversació i d’informació, d’intercanvi dialèctic, que interessava al menys al noranta-cinc per cent de la població activa dels països civilitzats. La creació d’un món de solitaris, de persones mudes, insociables i en definitiva llunàtiques, no és precisament el millor dels móns possibles.
[...]
la desaparició de les barbes i la preponderància del bigoti, que fou passatgera i que durà el que duren les roses, desplaçà a un passat molt remot elements de decoració de la persona humana vertaderament diversos, com la barba de collar que feien servir els mariners dels vaixells de vela, la gran barba fluent que de vagades era tan abundosa i fluvial que se li havia de fer un nus a la part de baix per limitar-la al màxim, la barba en forma d’embut o mefistofèlica, que solia ésser negra, la mosca que apareixia a sota del llavi inferior, la barba a la Napoleó III, que penjava del maxil·lar com una truita a la francesa, la barba triangular, tan euclidiana, i la barba curta i partida pel mig, que permetia estirar-se-la amb les dues mans i entretenir-se d’una manera molt completa... Si avui poguéssim veure en la vitrina d’un museu o en la realitat totes aquestes classes de barbes i d’altres que no enumerarem per evitar la pesantor canicular, ens quedaríem sorpresos de la fertilitat dels recursos de la imaginació humana i encara més sorpresos que les dones hagin pogut lliurar el seu amor a persones decorades amb aquests impressionants objectes. Això és, sens dubte, un argument a favor de la idea que, per a les dones, el que realment compta és el cor i el sentiment i que tota la resta els surt per una fotesa.

Josep Pla: “Barbes i bigotis” (fragment ) (publicat inicialment a la revista “Destino”), 1965, dins Per passar l’estona, volum 36 de l’Obra completa.