Porto barba des de temps immemorial –parlo de la meva memòria, és clar- i no sabria dir el motiu pel qual vaig iniciar aquest costum, encara que suposo que la gent que no en porta, que són la majoria, tampoc no en deu tenir una idea precisa del motiu de la seva abstenció capil·lar facial. No sabria dir si en el meu cas la cosa fou originada per una qüestió de rebel·lia, d’autoafirmació, de moda, de comoditat o simplement a causa de la manca de màquina o maquineta d’afaitar en el moment precís. Tant se val, el cert és que tret de breus períodes estiuencs, la meva barba i jo hem estat inseparables. També és veritat que al llarg del temps tots dos hem anat evolucionant o involucionant plegats. Ella, i sospito que jo també, ha passat de l’estil marxista, o més aviat bakuninià, total i indomable, a una mena de domesticitat conformista que de tant en tant agafa vida pròpia, fins que me n’adono i limito la seva expansió més pròpia d’altres temps que d’una època en què la depilació fa estralls entre l’element masculí i potser causa admiració entre el femení, cosa que no podria assegurar, perquè, ara com abans i malgrat les modes i la globalització, cadascú continua conservant i adquirint els seus propis gustos.
Em resulta curiós, i podria ser motiu de reflexió, que en un moment com el nostre, d’aparent llibertat i de culte a l’individualitat, en què la roba que portem –per citar un aspecte que afecta a tothom- és tan diversa, pràcticament hagi desaparegut el bigoti i les barbes mostrin tanta homogeneïtat, tan poca imaginació, siguin tan insignificants. Qui o què les censura? Per què una forma tan gratuïta i eficaç de mostrar la identitat ha desaparegut pràcticament? Tenim tendència al gregarisme (els qui portem barba) o, al contrari, la barba ens identifica com a pertanyents a un grup determinat? Podria continuar plantejant dubtes, però sé que seria inútil intentar establir una resposta clara, definitiva, inqüestionable. Em limito, doncs, a exposar les meves preguntes i les hipòtesis implícites. I , si us sembla, afegiré un fragment d’un que, que jo sàpiga, mai no va portar barba –al menys reconeguda- i que actualment ningú no podria escriure per raons òbvies. Llàstima!
Tècnicament, l’afer més difícil de l’art del barber era, i serà sempre, retallar i deixar com cal una bona barba, perquè n’hi havia de moltes modalitats i cada una necessitava el seu estudi. Adminicle viril indiscutible, segons sant Climent i altres opinions acreditades i corroborades per la història, la barba serà sempre d’actualitat perquè, com ha dit un pensador català, “es tracta de la moda mes vella del món i l’única que no passa mai de moda, ja que quan se la tallen els vells, se la deixen els joves”. De manera, doncs, que mentre hi haurà homes hi haurà barbes, i els barbers faran bé de recordar-ho.
És possible que una de les èpoques d’or de la barba –atès que en duien vells i joves-, s’escaigué durant el segle XIX. Va passar, com tot passa, però tan lentament que la gent de la meva generació encara va poder veure, fa cinquanta anys, els darrers badalls i els diversos estils, des de la migrada mosca fins a la barbassa en cua de peix, passant per la de candau o marinera, l’anglesa, l’austríaca, la liberal o garibaldina, i la de boc o mefistofèlica. Encara n’hi havia d’altres i tinc entès que els barbers de les grans ciutats utilitzaven uns motlles de cartó, d’acord amb els diferents estils, i així cada barba sortia pintada o, més ben dit, esculpida, sense que cap pèl emergís més que l’altre. amb tot, és difícil d’imaginar que hi hagués motlles de barbes fluvials, que també existeixen, o de sant, més aviat rares.
Al meu poble, bé que petit i on els barbers no tenien motlles de cap mena, les barbes abundaven, sobretot entre les autoritats i els funcionaris de Casa la Vila, començat per la del secretari, que se la deixava quadrada, partida pel mig, i no se la va tallar mai. La del senyor Pere Altafulla, el batlle enèrgic, era blanca i en punxa, com la del que aleshores presidia la República francesa, Moinseur Poincaré. En canvi, la del senyor Maspujols, el jutge, era negra, brillant i escarolada, de gran visir. Jaume de Fatxes, el gurda rural, portava una barbeta rural, en forma de falç justament. Contrastava amb la de Baptista Vinyes, el sereno, que era una barba en sal i pebre, triangular, massiva i aplomada per l’estil de la de Jordi V, el rei d’Anglaterra. La del senyor Jaume Fonollosa, que també va ser alcalde, era arrapada i fresca com un clavell. La del senyor Pere Manlleu, el professor d’indumentària i gran actor teatral, vermella i “mosqueteril”, recordava la de D’Artagnan. En fi –i per no citar-ne altres-, la més imponent era la del senyor Miquel Àngel Roda, l’escrivent evangelista. Blanca com la neu, esponjada i llarguíssima, majestuosa, era una barba per a dues mans.
Les barbes esmentades persistien a través dels anys, immodificables, perennes, però, de tant en tant, n’apareixia una de nova, circumstancial i sense vocació. Així va ser la de Blasi Xull, que retornà del Marroc, on va fer el servei militar, amb una barba “a la general Prim”, densa i negra com l’antracita. Va presumir-la uns quants dies i se la va tallar. Llàstima!
Em resulta curiós, i podria ser motiu de reflexió, que en un moment com el nostre, d’aparent llibertat i de culte a l’individualitat, en què la roba que portem –per citar un aspecte que afecta a tothom- és tan diversa, pràcticament hagi desaparegut el bigoti i les barbes mostrin tanta homogeneïtat, tan poca imaginació, siguin tan insignificants. Qui o què les censura? Per què una forma tan gratuïta i eficaç de mostrar la identitat ha desaparegut pràcticament? Tenim tendència al gregarisme (els qui portem barba) o, al contrari, la barba ens identifica com a pertanyents a un grup determinat? Podria continuar plantejant dubtes, però sé que seria inútil intentar establir una resposta clara, definitiva, inqüestionable. Em limito, doncs, a exposar les meves preguntes i les hipòtesis implícites. I , si us sembla, afegiré un fragment d’un que, que jo sàpiga, mai no va portar barba –al menys reconeguda- i que actualment ningú no podria escriure per raons òbvies. Llàstima!
Tècnicament, l’afer més difícil de l’art del barber era, i serà sempre, retallar i deixar com cal una bona barba, perquè n’hi havia de moltes modalitats i cada una necessitava el seu estudi. Adminicle viril indiscutible, segons sant Climent i altres opinions acreditades i corroborades per la història, la barba serà sempre d’actualitat perquè, com ha dit un pensador català, “es tracta de la moda mes vella del món i l’única que no passa mai de moda, ja que quan se la tallen els vells, se la deixen els joves”. De manera, doncs, que mentre hi haurà homes hi haurà barbes, i els barbers faran bé de recordar-ho.
És possible que una de les èpoques d’or de la barba –atès que en duien vells i joves-, s’escaigué durant el segle XIX. Va passar, com tot passa, però tan lentament que la gent de la meva generació encara va poder veure, fa cinquanta anys, els darrers badalls i els diversos estils, des de la migrada mosca fins a la barbassa en cua de peix, passant per la de candau o marinera, l’anglesa, l’austríaca, la liberal o garibaldina, i la de boc o mefistofèlica. Encara n’hi havia d’altres i tinc entès que els barbers de les grans ciutats utilitzaven uns motlles de cartó, d’acord amb els diferents estils, i així cada barba sortia pintada o, més ben dit, esculpida, sense que cap pèl emergís més que l’altre. amb tot, és difícil d’imaginar que hi hagués motlles de barbes fluvials, que també existeixen, o de sant, més aviat rares.
Al meu poble, bé que petit i on els barbers no tenien motlles de cap mena, les barbes abundaven, sobretot entre les autoritats i els funcionaris de Casa la Vila, començat per la del secretari, que se la deixava quadrada, partida pel mig, i no se la va tallar mai. La del senyor Pere Altafulla, el batlle enèrgic, era blanca i en punxa, com la del que aleshores presidia la República francesa, Moinseur Poincaré. En canvi, la del senyor Maspujols, el jutge, era negra, brillant i escarolada, de gran visir. Jaume de Fatxes, el gurda rural, portava una barbeta rural, en forma de falç justament. Contrastava amb la de Baptista Vinyes, el sereno, que era una barba en sal i pebre, triangular, massiva i aplomada per l’estil de la de Jordi V, el rei d’Anglaterra. La del senyor Jaume Fonollosa, que també va ser alcalde, era arrapada i fresca com un clavell. La del senyor Pere Manlleu, el professor d’indumentària i gran actor teatral, vermella i “mosqueteril”, recordava la de D’Artagnan. En fi –i per no citar-ne altres-, la més imponent era la del senyor Miquel Àngel Roda, l’escrivent evangelista. Blanca com la neu, esponjada i llarguíssima, majestuosa, era una barba per a dues mans.
Les barbes esmentades persistien a través dels anys, immodificables, perennes, però, de tant en tant, n’apareixia una de nova, circumstancial i sense vocació. Així va ser la de Blasi Xull, que retornà del Marroc, on va fer el servei militar, amb una barba “a la general Prim”, densa i negra com l’antracita. Va presumir-la uns quants dies i se la va tallar. Llàstima!
Artur Bladé: op. cit. Cossetània.
6 comentaris:
La barba, com tantes coses, ha estat símbol de rebel·lia o de sumissió, de maduresa o de joventut desacomplexada. Quan tots els grans en portaven, els joves es van afaitar. El mateix amb el bigoti. He parlat en més d'una ocasió de les barbes, per cert.
Per cert, on la poses per dormir? Es per allò de la cançó:
Oh, senyor, vostè em podria dir, com ho fan els barbuts quan se’n van a dormir, si la barba posen sota dels llençols i així no es veu, si la barba posen fora dels llençols i així ja es veu, oh senyor barbut digueu, si per sota la fiqueu o per sobre la poseu, digui, digui amb dolça veu...
...per cert, una anècdota, al meu marit, quan era jove, que ja duia 'perilla', al banc li van fer afaitar, coses de l'època. La diferència de caire rebel no plau al sistema.
M'agraden els homes amb barba, també els homes amb bigoti. També els que tenen cabells llargs, i curts, i els calbs...
Ostres, em sembla que tinc un problema: m'agraden tots!
com la Júlia, t'anava a preguntar - pero a tu directament- si quan dorms poses la barba sota els llençols o al damunt... poc original que sóc, ja veus.
Cert, Júlia, que n'has parlat. Les barbes solen ser cícliques, però fa anys que el seu ús no té comparació amb el dels temps que recorda Bladé. A més, i incloc la meva, les barbes d'ara són, en general, poqueta cosa, simples reminiscències de millors èpoques.
Queda entès, Arare, que no tens preferències per raó de més o menys pèl i de la seva col·locació. Sí senyora, com ha de ser.
Doncs no sabria respondre si a sota o a sobre, suposo que depèn del dia i el lloc, però asseguraria que al mateix lloc que la mandíbula.
Ostres, quina foto! Auténtica manifestació de poder capilar en negre! Quants anys deu tenir el mosso? canes, ni una :)
A mi les barbes m'agraden. Quan el meu home se la va afaitar aquest estiu gairebé l'abandono. Sort que és un home de pel dens i vigorós, i al cap de pocs dies ja la teniem de tornada. Van ser dies durs!
Serà efecte de la moda, però ara m'agraden curtetes, dibuixades i prou. Es clar, que depén de la cara, cada cara demana una barba diferent, o cap.
;-)
Ets massa dura, xurri, tot era qüestió de trobar-li la gràcia de la novetat.
Res, que ara les barbes no semblen barbes, són més aviat esboços, a penes una mena d'embrió. També és veritat que algunes cares necessitemn barbes i d'altres les haurien d'oblidar per sempre més.
Publica un comentari a l'entrada