abans que s'acabi el dia: JMS i AC

Acabo de transcriure el document que vaig començar a pujar ahir. No afegeixo res més. En tot cas, si encara no hi heu passat, és interessant anar a llegir la visió sagarriana de la Júlia.

Jo faré una afirmació, que em penso que no ha fet mai ningú, i sé que no serà acceptada unànimement, però jo crec que és exacta. Sense els Jocs Florals, amb la seva fórmula de gran espectacle social, jo estic segur que la producció literària que va de Milà i Rubió i Ors fins a la meva generació. I si voleu a generacions posteriors a la meva, no s'hauria produït amb la riquesa, la continuïtat i l'eficàcia que s'ha produït. És a dir, sense l'estímul purament d'honor exercit pels Jocs sobre els poetes de Catalunya, molts d'aquests poetes no s'haurien manifestat com a tals.
Jo sé que davant de la meva afirmació més d'un arrufarà el nas; però si els homes d'ara fa noranta-cinc anys haguessin seguit escrivint versos amagats dalt d'una golfa, i no haguessin utilitzat el Saló de Cent, la gran sala de Llotja, el Palau de Belles Arts o el de la Música per als grans certàmens dels Jocs, el nostre pervindre poètics hauria estat molt diferent del que reflexa la present antologia i del que reflexen altres antologies similars.
Ara que entre tots plegats, per obra i gràcia de dues excel·lents biografies, hem remat una mica de passió i de comprensió al voltant de la figura de Verdaguer, hem pogut veure fins a quin punt fou irresistible i fascinador l'esquer dels Jocs Florals per al nostre màxim poeta. I jo sé fins a quin punt fou trasbalsador i arravatador, per un home tan poc comediant com era Maragall, el fet que li concedissin la Flor Natural, i que pogués nomenar Reina de la festa a la mare dels seus fills. Cito aquests dos casos i en podria citar molts més; però no cal, perquè són coses que es veuen de seguida.
Jo crec que el millor elogi que es pot fer dels Jocs, és reconèixer un resultat històric que podríem enunciar d'aquesta manera:
Els Jocs sota una encarquerada fórmula arbitrària guarnida amb reminiscències d'ultratomba, que aparentment semblava que havia de matar tota fresca, vivent i sincera iniciativa, per una mena de miracle latent en la seva pròpia fórmula, han estat l'eficient trampolí perquè el fet poètic del nostre país -ànima i sang en màgica configuració- pogués projectar l'impuls de la seva veritat incontestable.

Josep Maria de Sagarra
Mestre en Gai Saber
Membre del Consell Directiu
dels Jocs Florals de Barcelona

Josep Maria de Sagarra. Pròleg a Antologia dels Jocs Florals i síntesi històrica. Barcelona, Editorial Selecta, 1954.

I una heterodòxia blocaire fruit del comentari de la Júlia que parla de Triadú i Molas: un assaig curt -en format jpg; no tinc temps, ara, per transcriure'l- del mataroní Antoni Comas (1931-1981) , el primer catedràtic de llengua i literatura catalanes de la UB, mai prou reivindicat (ni tan sols té una entrada curta a la Viquipèdia, ni se'l recorda públicament en el trentè aniversari de la seva mort enlloc que jo conegui, excepte pel company August Bover):

Record i reivindicació de Josep Maria de Sagarra en el cinquantenari de la seua mort

El mes de març, Espinàs preguntava des del seu observatori de les pàgines d'”El Periódico” si es preparava algun homenatge amb motiu del cinquantenari de la mort de Sagarra i acabava dient que els mesos passarien de pressa. Avui, 27 de setembre d'ara fa cinquanta anys va morir Sagarra , i el més calent és a l'aigüera, que jo sàpiga i amb excepcions anecdòtiques, i no només des de les institucions, que ja se sap que és governen sovint per criteris polítics i modes passatgeres, sinó també des de les iniciatives privades que no han de retre comptes.

Suposo que l'oblit no s'origina a partir de consideracions només polítiques en el sentit ampli de la paraula: que si Sagarra això o allò o el de més enllà; és a dir, en arguments que després de cinquanta anys més aviat fan pudor de vell i són superficials. Descartat el motiu anterior, imagino que si Sagarra no sona aquests dies, sigui en vers o en prosa, és perquè o bé no es llegeix o bé la seva literatura no interessa. Sigui una o altra la causa, i no se me n'acudeixen més, jo no hi puc fer res. En tot cas em puc preguntar per què no es llegeix o per què no interessa, però són preguntes a les quals tampoc no puc respondre amb certesa i les meves hipòtesis -i comparatives- serien un pèl patètiques.

Conec una miqueta el teatre de Sagarra, però el teatre no és el meu fort i no em serveix que diguin que va ser molt popular en altres temps. De la prosa, destacaria -més enllà de les traduccions- Vida privada, però sobretot les Memòries, que llegides i repassades, sempre m'han estat molt plaents, i, esclar, aquest llibret considerat menor que és Els ocells amics. Quant a la seva poesia, confesso que m'hi he de posar més, però estic en el bon camí i ara mateix podria concretar algun dels seus poemes. I hi ha, a més, el Sagarra periodista. Una obra, doncs, diversa i, des de la meva perspectiva, en alguns casos de primera qualitat, excel·lent.

Torno a la prosa. Fins i tot quan potser el tema no sigui de l'interès prioritari del lector, trobo que Sagarra té el do de fer-lo llegidor, amè i m'atreviria a dir que estimulant en molts casos. La prosa de Sagarra, a més, aguanta perfectament el pas del temps. No sé si ho aconseguiré demostrar a través del fragment de més avall -avui només la primera meitat- que podria dir que és triat a l'atzar simplement perquè és la meva penúltima lectura, i que és un dels resums valoratius més precisos -trampes incloses- de la història dels Jocs Florals..

Sigui com sigui, des d'aquí li desitjo llarga vida en el cinquantenari de la seva mort. Amén.

Fa noranta-cinc anys, que els homes de més gruix de la nostra Renaixença reconstruïren la festa gòtica dels Jocs Florals. Milà i Fontanals, Rubió i Ors i Marian Aguiló representen en aquell moment el gran triangle de la batalla poètica. Si s'haguessin abandonat al propi impuls, probablement haurien vestit els Jocs amb una fascinadora indumentària medieval, amb vestits llampants, cigales d'or, arpes fabuloses, gorres de vellut i sabates punxegudes. Aquells homes terriblement romàntics, enamorats de les runes i de la vella tradició, somiaven, per al torneig poètic, el clima de Wartburg, de les festes de Tolosa o de la cort de Joan I. Però com que eren persones de seny, no volgueren matar tot el que era gras, i es limitaren als fracs, a les levites i a la indumentària del vuit-cens. Els premis que concediren als poetes, no es pot negar que eren profundament gòtics: englantines d'or, violes d'or i argent i flors naturals; responien al criteri feudal que el poeta és un ésser a part, que viu del fum dels rostits i dels rosegons que li proporciona la grandesa. És a dir, un criteri completament despòtic de l'ofici de la poesia; molt diferent del criteri renaixentista que oferia als poetes un cavall, una canongia, un càrrec lucratiu i una bossa de diners.
Ara bé: en aquell criteri gòtic dels restauradors dels Jocs, es deixa la porta oberta a l'honor i a la categoria social, és a dir, s'empeltava de l'essència moderna del romanticisme i des d'aquest punt de vista la festa del primer diumenge de maig es convertia en una institució dúctil i flexible, d'una eficàcia enorme, que mantenint un esquelet i una nomenclatura de l'any de la picor podia, sense fer el ridícul, adaptar-se al moment i convertir-se en il·lustre bandera de les més altres exigències del moment.
Els Jocs Florals és possible que en els seu inici fessin rebentar de riure una colla de ciutadans, que els considerarien com una gran moixiganga anacrònica. Però, dintre els Jocs, tot estava tan ben calculat, que l'honor i els imponderables que prometien van acabar amansint a tothom: als més relapses de dins i de fora. I la gran força dels Jocs fou la creació dels heretges dels Jocs, dels enemics i dels detractors, que només ho foren periòdics i que al capdavall pactaren amb totes les fórmules gòtiques i amb tot l'anacronisme i acabaren respirant dins l'àmbit floralesc el més selecte perfum de l'actualitat.
El gran encert dels Jocs fou la idea de la Flor Natural, amb la ganga de triar la Reina, que tant podia ésser la reina d'Espanya, com la desconeguda promesa del poeta, com al mare dels seus fills, com una senyora de gran relleu o com la més obscura de totes les ciutadanes. Aquesta paradoxa aristocràticodemocràtica de la Reina dels Jocs Florals, des d'un punt de vista humà donà a l'ofici de poeta, i a l'eficàcia dels Jocs, unes possibilitats incalculables. Un altre gran encert fou la col·laboració de les autoritats locals, amb totes les conseqüències de pompa i vanitat, en l'escalfor de la festa; i això combinat amb el prestigi dels mantenidors i la magnitud de la figura política, social o literària del president.
Fou tan gran l'encert dels que s'inventaren la fórmula, arrodonida amb la concessió dels títols de Mestre en Gai Saber (que no es pot negar que és un títol atrevit, i que passa com un gat sobre brases entre els límits de sublim i del ridícul), que aquella fórmula ha resistit el temps, les modes, les tendències i les escoles; i els més desmenjats i els més púdics no han pogut resistir la temptació d'acostar-s'hi i d'acabar acceptant-la.


...

Josep Maria de Sagarra. Pròleg a Antologia dels Jocs Florals i síntesi històrica. Barcelona, Editorial Selecta, 1954.

Carles Riba (1893-1959). Una mica de prosa.

Si no hagués estat per Puigmalet i per Víctor m’hagués passat desapercebuda l’efemèride d’en mestre Riba. Cinquanta anys de la seva mort, ja!

Si pogués i m’atrevís, diria alguna cosa de la poesia d’en Carles Riba –us imagineu que en lloc de “Bèlgica”, de Carner, hagués sortit a les PAU, per exemple, “Que jo no sigui més com un ocell tot sol”, de Riba, que també figurava a l’antologia llegida pels alumnes: de tragèdia grega, els esgarips!-; però, lector limitat com sóc de versos, es veuria de seguida que les meves paraules són bé manllevades o bé poc sàvies, malgrat que compartírem en temps alterns i en altres circumstàncies la posta de sol a Súnion i el fet és de per vida. En canvi, modestament, confessaré la meva incondicional adhesió i defensa de les seves proses primerenques, i el lloc preferent que ocupen en la meva biblioteca els seus llibres infantils i juvenils que, ai las!, no sé si veurem reeditats. Comencem, doncs, pel principi:

Prefaci de Carles Riba a la 1a edició d’en Perot Marrasquí

Llegidor que encara no ets gran, però que ja t'ofendries si et deien petit: vaig a contar-te una història.
No t'espantis. No tinc el propòsit d'ensenyar-te res; ni t'obriré cap nou horitzó científic, ni et faré cap sermó de moral. Això seria un engany; per la història i no per res més tu et poses a llegir, i una història i no res més jo t'he anunciat.
Com que ja tens deixades molt enrera les abeceroles, en un no-res serà al capdavall del capítol.
I jo et diré alguna de les moltes coses que en tan poca estona pots guanyar: que en els teus genolls hi hagi algun blau de menys; que la padrina, si en tens, després et deixi arribar fins al pot d'aquella confitura; que la mamà et lloï a les seves coneixences com la criatura més aplicada del món; que t'estalviïs mentrestant de fer visita amb les persones grans i d'executar-los tot el teu repertori de procacitats; que en acabat, el papà, que entre tants de pesos de la casa com porta, porta el de les balances de la suprema justícia familiar, et compri el capítol següent de la història.
Tot això, pensaràs, són guanys ben materials. És que de morals no m'està bé a mi de parlar-ne: semblaria que m'ho fes valer.
Però, mira, entre altres coses: tu llegiràs un capítol, i potser el trobaràs més ensopit que d'altres. No hi vol dir res: acaba'l, i exigeix l'adquisició de l'immediat. Oi que ja veus venir el que et diré? Hauràs fet un exercici de paciència i un acte de benevolència, que és la cosa que més necessita la gent que ens avidolem contant històries.
I encara un consell, que serà el darrer, no d'aquest prefaci, sinó, ten-ho ben entès, de tot el seguit de capítols que formaran el llibre. Mentre aniràs llegint, cura de fer-te l'efecte que tot allò que et conto és veritat. És l'unica manera que una lectura ens doni goig. Deixant de banda que aquesta és una política sense la qual, quan seràs del tot gran, no podries anar pel món.
I després d'aquest quart de llegir, surt a l'aire, corre i salta i bota, crida, rebolca't, enfila't, abraona't, fes tombarelles, posa't cada hora cinquanta vegades en perill de trencar-te la nou del coll, però no acabis de trencar-te-la mai. Tot això són coses que no van deixar fer de menut a l'heroi de la nostra història, i després veuràs que en va patir.
I en tant que actues així de cadell, mira que aquest llibre corri per alguna banda de casa com si t'haguessis descuidat de desar-lo. Aleshores el papà el trobarà, i potser encara s'hi entretindrà. I, sobretot, podrà preparar-se pel reguitzell de preguntes teves que l'esperen; perquè vosaltres no sabeu quin compromís són de vegades pels papàs de família les vostres preguntes, tan variades i tan de repent.
I ara adéu, i que Déu te faci bon minyó.

Carles Riba. Les aventures d'En Perot Marrasquí, 1917

Prefaci a la segona edició

Davant d'aquesta segona edició, completa, de LES AVENTURES D'EN PEROT MARRASQUÍ, siguin-me avui permesos uns quants mots al possible pare de família i al pedagog que d'amagada, per un gust infantívol, o solemnement, com a previs censors, es decideixin a llegir-les.
L'estiu de 1917, el meu estimat Antoni Muntanyola, a qui tants de bells llibres i enginyoses joguines deuen els nostres infants, em demanà que li escrivís un nou "Petit Poucet", per ésser publicat en quaderns setmanals. Les meves pròpies experiències d'infant no eren encara prou remotes, i com a casat recent jo tenia prou fe en els meus punts de vista sobre els infants que encara no tenia, perquè hagués de vacil·lar gaire abans de decidir-me per un discret realisme.
Sento ja les càndides objeccions. Què ens parla de realisme un autor que presenta una criatura petita com un menovell, que fa enraonar les bèsties com si fossin persones? Però, oh mamà, segurament una mamà, que m'adreces, irada, la primera objecció: si amidàvem el teu nin segons el sagrat concepte que tu, més enllà de la teva consciència, en tens, estàs segura que pujaria gaire més del teu ditet? I tu, bon burgès sadoll de les realitats dels diaris, t'estimaries més que els meus caragols i els meus gats i les meves mallerengues fossin realment i es diguessin senyor Canons o senyor Martínez, i que el teu fill adesiara aixequés del llibre un ull maliciós, reconeixent-hi? Salvem una mica la meva dignitat i la teva. Aquest llibre vol condensar, de la manera més entretinguda i més innocent que he sabut, les experiències d'un infant en el seu primer i súbit contacte amb la realitat. Davant del primer capítol de la primera edició, prometia al noi que em llegís, de no fer-li moralitats, per deixar-li la dolça feina d'anar-les traient ell mateix de la història. Però vaig anar escrivint al dia i a la setmana, jo mateix abandonant-me a allò que els fets em portessin, i el darrer fet va ésser, que la moralitat, en el paràgraf final, sortí tota sola: no vaig resistir-hi. Llegeix-la. Dels dos ulls, hi és dit, cal que un sigui viu i l'altre amorós. Una actitud humorística, doncs. Ja veig qui es cobreix la cara amb horror. Humorisme als infants! Fer quedar malament la gent gran davant la petita! No és que hagi d'ésser així sistemàticament; ara, si de tant en tant s'esdevé, algun sistema educatiu pot trontollar, però em temo que no tots els pedagogs es posaran contra mi. No és qüestió tampoc, pobre de mi, de l'humor transcendental d'un Cervantes, avui pastura oficial de tants de futurs ciutadans nostres. El meu assaig és el d'un humorisme enraonat, quotidià, que distregui unes hores l'infant de les fadeses i de les truculències que solen ésser-li servides, i que risquen de fer-li el món com un idil·li continu o com immens escorxador. Ja que tantes d'altres li han volgut encolomar -dispenseu-me el mot, que sospito just- llurs experiències de tota mena, des de la més sentimental a la més estimulant, sigui'm permès a mi de proposar-li les meves abeceroles d'experiència humorística de la vida. Tinc la fe que en haver arribat, jo per la meva banda, i ell per la seva, a la quarentena, constatarem que havem triat el millor camí.
La primera edició, per diverses incidències que no fan al cas, restà estroncada en tretze capítols sols. Avui la gentilesa de l'Editorial Muntanyola i de l'Editorial Catalana, fa possible una segona edició, completa i definitiva.
Les opinions falagueres d'amics meus, entre ells un dels nostres més fins educadors, i les reserves bondadoses d'altres, aleshores; i avui la col·laboració entusiasta del nostre gran Apa, si no justificar, bé crec almenys que poden explicar la meva gosadia de lliurar-me a la quàdruple crítica dels infants, de les famílies, dels literats i dels mestres d'estudi -que no sé pas qui em fa més por.

Carles Riba. Les aventures d'en Perot Marrasquí, novembre de 1923.


Pròleg a Sis Joans

PARAULES A LA GENT GRAN
Els pares, mestres i altres benefactors que donin aquestes històries a llegir als infants, tenen des d'ara l'autorització de l'autor per a dir-los que no són veres. Amb tot, que vagin amb una mica de compte abans d'afirmar-los que no contenen gens de veritat. M'explicaré. Si la justícia divina i l'opinió humana procedissin d'una manera tan simple, tan automàtica, tan albiradora; si l'home pel càstig, fos totalment capaç de girar-se com una mitja, hi hauria en aquest món tanta de felicitat que ni tan sols pensaríem a contar històries. Però tampoc no és segur que el món es tingués amb aquesta relativa fermesa de fins avui, si entre el mitjà dels homes no hagués existit almenys una esma que la desviació i el vici arrosseguen males conseqüències adequades. Aquesta esma és visible en tots els folklores. També els poetes còmics s'hi han recolzat, s'hi han repapat, se n'han valgut descaradament per a donar lliçons al públic després que l'han obligat a riure presentant-li les seves pròpies ganyotes en un mirall; i encara, gràcies que no sigui un mirall deformador. Ara, si les funestes conseqüències no vénen totes d'una, Déu espera, perquè essent etern és pacient; i els homes esperen, perquè es refien de Déu o perquè així s'animen. Qui no pot esperar és un autor d'històries. Encara que en la realitat exterior de cada dia les coses no vagin ben bé així, ell en la realitat de les seves històries ha de presentar un quadre complet de causes i efectes; reservant-se l'objecció, que la realitat palpable no és l'única existent, que en el gran drama de la justícia no tot passa a la vista de l'espectador, i que per a fer veure allò que no es pot veure s'han inventat els símbols. Però, ai que aniríem lluny! Quan l'autor d'aquestes històries vol llum o conhort sobre la distribució dels béns i dels mals en aquest món relativament a la dretura i a la injustícia, agafa la Bíblia. Que faci igualment el lector; però, que no s'acosti a aquestes històries cellarrufat per preocupacions transcendentals sobre el sistema de la Providència. Altrament, el primer infant que hi vagi amb un càndid gust per les històries en si, i s'hi diverteixi, el farà quedar malament. Li estarà bé, i àdhuc mereixerà de no adonar-se'n.
Vet aquí, doncs, en quin pla voldria l'autor haver situat les seves històries: estampes còmiques plenes de totes les virtuts i intencions populars que en ell són compatibles amb la seva més aviat extensa lectura. Si hom el pogués lloar d'haver fet en narració alguna cosa comparable a les estampes de dibuixants tan de raça nostra com Nogués, Obiols o Ricart, ja estaria content. Diguin el que diguin de les seves històries, però, ja té molt avançat en el plaer que ha sentit escrivint-les. A intervals de temps prou llargs, entre 1918 i 1927, i en estadis molt diversos de la seva evolució quant al gust i a l'estil, ha retrobat sense esforç el punt dolç d'humor per a reprendre-les. Fóra imperdonable si no consignava ací, per a tots els dies o segles de durada que el destí dels llibres reservi a aquestes històries, el seu agraïment a l'editor Antoni Muntanyola, que al principi les hi encarregà i que àdhuc, en la majoria, li suggerí els arguments. Li deu d'haver fet, per elles, uns utilíssims exercicis de simplicitat; d'haver assaborit, en llur redacció, una fresca menta després de jornades de tasques certament més transcendents, però més eixutes. Però, això ja és vida privada.

Carles Riba. Sis Joans, 1928


I ara, el meu preferit dels Joans:

JOAN FERÉSTEC
En Joan tingué tres oportunitats d'esmenar el seu caràcter: la primera no li serví, la segona tampoc no aconseguí que canviés, i la tercera semblava ja un càstig definitiu; si no sabia ser persona, potser fóra millor que quedés definitivament convertit en un ase, ja que s'havia comportat com a tal en no aprofitar les dues oportunitats anteriors. Però la providència divina no podia permetre tal situació, i en Joan ruc va fer mèrits per tornar a la seva condició humana, això sí, no fou alliberat de tot vestigi de culpa, ja que ell i els seus descendents van ser coneguts amb el motiu de Feréstec, un mal menor si es tenen en compte altres possibilitats.
Una vegada era un noi que es deia Joan. Ja sé que és com si us digués Josep o Anton, que a cada casa en trobareu dos o tres. Però, veureu quin cognom més estrany: es deia Joan Feréstec. Fins ni sembla de persona. Tant és així, que estic segur que ni el seu pare ni el seu avi no se'n deien; però, com que el nostre Joan tampoc no semblava sempre una persona, Feréstec li devien començar a dir de motiu, i Feréstec es diran els seus fills, i Feréstec els seus néts. I vet aquí tota la família tarada amb un mal nom per culpa seva. Ja veieu si convé d'ésser bon minyó. Però espereu-vos...
Aquest nostre Joan, així que s'enfurismava una mica, ja feia servir les dents o els punys o les urpes. Això per a ell valia més que les bones paraules, que és l'única arma de les persones decents. I com que en aquest món passa tot sovint que el veí no fa les coses a pler nostre, i En Joan era molt gelós dels seus gustos, ja us dic que viure prop d'ell era un continu perill.
La mare, tot era fer sospirs i exclamar: "Aquesta criatura ha nascut per a la nostra condemnació!" El pare es plegava els braços a l'esquena i proferia greument: "No sé pas on anirà a parar aquest noi..." I s'allunyava amb un aire de misteri. I el cas és que volia que En Joan entengués que el lloc on aniria a parar, a conseqüències d'algun cop de geni si no se'l corregia, era a presidi. Però, el minyó, és clar, no ho entenia. I si ho hagués entès tampoc no s'ho hauria cregut. Els seus germanets s'hi tornaven com podien, i després el comparaven senzillament amb un gat o un gos o un ruc o una cabra o un bou, segons els casos. I jo em penso (i això no passa d'ésser un pensament meu) que hi tocaven bastant; perquè aneu a saber aquella feréstega criatura, si a més de l'ànima humana en tenia diverses altres: de bou, de cabra, de ruc, de gat o de gos. Però això és com els sembrats, que cal arrencar les males herbes i deixar les bones espigues; i com que en Joan no tenia cura d'arencar-se les ànimes de bèstia i deixar-se les de persona, Nostre Senyor ja s'encarregà de donar-li pressa.
Doncs, vet aquí que un dia el nostre Joan degué llevar-se amb l'ànima gatívola exclusivament, perquè es sentia tot rodateulades, irritadís i esgarrapador.
La germaneta feia punta al coixí, asseguda a la fresca del terrat, de cara a la marina. La innocent criatura acompanyava el renou dels boixets amb una cançó. Això de cançó val a dir que és molt, perquè en realitat era un seguit de notes esquerdades, escanyades, desafinades, per a fer fugir esverat el gat més filharmònic de la creació, si és que a la creació hi haguessin gats filharmònics.
El nostre Joan, que es passejava pel terrat amb aquella ànima de gat que hem dit, la comminà que callés. Però ella, sentint-se amb tot el dret d'estar contenta, senzillament pujà la veu unes quantes notes més amunt.
Aleshores el minyó, fora de seny, arrapà feréstegament la trena de la germana i li clavà les ungles a la cara.
Jo no sé si ell sabia que Déu té un bastó que no es veu i fa el seu fet. El cas és que tot seguit s'esdevingué una cosa terrible, i difícil de contar en poques paraules. (Penso, però, que me'n sortiré). En Joan sentí com si de sobte li arrenquessin la pell i li'n posessin una de nova; entorn de la boca li brollaren uns pèls llargs i punxeguts; per tot el seu cos experimentà una estarrufera elèctrica. I tot això en els instants breus (relativament) que duraren els xiscles de la pobra germaneta.
Quan aquesta es girà per protestar en paraules, en el lloc d'En Joan trobà un enorme gat barrat de roig, que se la mirava amb uns ullassos plens de mal geni; amb l'esquena feta un pont del diable, i bufava i miolava.
Tot just ella va tenir un poc d'esma, bufà també, encara que amb un bufit de persona. El gat fugí rabent com un mal esperit.
En tot aquell dia no es veié En Joan enlloc de la casa.
Que trista és la vida d'un gat! No tenir altre menjar que el que un mateix es caça després d'hores i hores de quiet aguait, i tot per un ratolí escardalenc o una sargantana escanyolida; o el que un mateix es furta a la cuina a riscos de cop d'escombra o de l'amorrada als fogons roent o de la dutxa d'aigua gelada. No tenir més pàtria que les teulades, amb aquells compatricis salvatgins, busca-raons. Llestos d'urpes. No tenir per a rentar-se més tovallola que la llengua, i encara tot el dia gratant, tot el dia llepant, tot el dia fent cacera sobre el propi cos. I amb tanta de feina, sempre tenir aquell avorriment de no tenir res a fer... Que és trista la vida d'un gat, ben mirat!
Al cap de vint-i quatre hores justes, el nostre Joan experimentà aquelles extraordinàries sensacions més amunt descrites, però a l'inrevés: vet aquí que tornava a ésser el minyó d'abans.
Entrà tot moix a casa seva; però ningú no li va dir res de la terrible aventura. I era que el pare així ho havia manat, esperant que per ell sol el càstig ja faria efecte.
Que el pare sabés callar, per això era el pare; però per a la germana, que encara duia la cara senyalada, i per al germanet, que no es sentia la seva massa segura, era tanmateix difícil de retenir-se la llengua.
En Joan, amb el cap fet un niu de cavil·lacions, rodava com una ànima en pena per les cambres, pel terrat, pel jardí. Ja veia ell que allò d'esgarrapar no estava bé i Nostre Senyor no ho volia; però la passada transformació més aviat l'irritava, i li semblava que tothom se n'havia de riure; i ara aquell silenci com si no li hagués passat res, el tenia tot contrariat. En rigor, només esperava un mot per esclatar. Però el mot no el deia ningú; i els germanets, quan ell s'acostava, s'apartaven per evitar compromisos.
Al capdavall, els trobà al jardí que preparaven un joc. A En Joan li va entrar de sobte una gran juguera. Feia més d'un dia que no havia jugat. Perquè, mentre havia estat gat, prou feina havia tingut a fer-se, una mica que fos, a la nova vida; i sobretot, d'un gat de l'edat d'En Joan ja se'n pot dir un gat vell; i els gats vells són molt formals i no juguen.
El feréstec minyó, no veient altre remei que presentar-se humil, s'anà atansant passa a passa, amb les mans a les butxaques per inspirar una certa confiança. I aturant-se a una distància que encara no podia fer por del tot, mormolà:
"Em deixeu... jugar?"
I es gratava el cap, com una reminiscència del dia abans, però avui val a dr que amb mesura, i no per cap necessitat de debò. La germaneta se'l mirà: semblava tot submís; i com que allí on juguen dos més gresca fan tres, sense rumiar-s'ho gaire més accedí:
"Juga..."
En Joan avançà una passa més. La germaneta, reculant un xic, afegí:
"Però tingues compte de no treure les ungles..."
Sentir això En Joan i pegar un bot, tot va ésser u. Jo no sé quin diable o quin esperit de gos se li abrivà a dins; el cas és que s'abraonà damunt la germaneta, i li enfonsà al braç tots vuit incisius i els quatre ullals, deixant-los-hi marcats com qui mossega una poma.
Però aquella vareta màgica de la Providència, que ningú no la lluca i va fent el seu fet, degué tornar a colpir En Joan. Perquè el ferotge mossegaire sentí un trasbals dolorosíssim en tot el seu cos. Imagineu quin mal deu fer que, a un home, de repent li facin un cos nou. Les dents li creixeren i se li afuaren, el nas se li aixafà, les galtes se li feren totes penjants, se li arrugà tot el front, les cames se li guerxaren: volgué enraonar, i només li sortí un lladruc.
La germaneta havia perdut el món de vista; quan tornà a veure-hi, en comtes d'En Joan es trobà davant d'ella el buldog més lleig d'aquest món; i mireu si cal que sigui lleig un buldog, per a ésser-ho més que cap altre. Germana i germanet i nina i cèrcol i pilota fugiren esfereïts. L'horrible bèstia restava allí encadenada, fent tremolar tot el jardí amb la seva ira impotent.
En tot aquell dia no es veié En Joan enlloc de la casa.
Que és trista la vida d'un buldog! No diré ésser tan lleig, perquè es pot ésser molt lleig tot i no essent buldog. Però tenir tantes dents, tanta força i tant de mal geni, i no poder bellugar una pota que l'amo no ho vulgui; i sempre haver de fer aquella cara de prunes agres, perquè, si no, la gent et pren per un gos d'aigües i et falta al respecte i l'amo no està content. I no poder aclucar tranquil l'ull en tota la nit: que ara passa el vigilant, que ara passa un que ve del teatre, que ara passa un gripau o fresseja una fulla; i tu borda, perquè, si no, es pensaran que no hi ets. I quan surts a passeig, haver-te d'aturar a cada arbre, a cada pal, a cada angle de l'escala, a cada cantonada, a cada quiosc, a cada guarda-rodes, a les cames de cada municipal, i tu aixeca una de les dues potes del darrere, que en tinguis ganes o no... I allò de no poder saber si aquell altre gos que passa és un amic o no, si no l'olores sota la cua. I tenir un nas tan fi, que arreplega totes les ferums mengívoles del barri, i haver-te d'estar sota la taula, si és que t'hi volen, per copsar al vol un parell d'ossos escurats. I amb tanta de feina, sempre aquell avorriment de no tenir res a fer... Que és trista la vida d'un buldog, ben mirat!
Al cap de vint-i quatre hores justes, el nostre Joan buldog experimentà aquelles extraordinàries sensacions més amunt descrites, però a l'inrevés; vull dir que sentí com si li fessin un cos vell, i es trobà altra vegada Joan persona.
Entrà tot moix a casa seva; però ningú no li va dir res de la terrible aventura. Era que el pare ho havia manat així, dient: "Si ara no es corregeix, ni mai". I esperava que aquells dos càstigs seguits per ells sols ja farien l'efecte.
En Joan rumiava, rumiava. Els seus pensaments, segons com es miri, serien molt llargs de contar; segons com es miri, serà cosa de quatre mots. Bastarà de dir que la feréstega criatura, persuadit que els seus cops de geni desplaïen no solament a la família, sinó a Algú que és més amunt i té més poder, estava decidit a no esgarrapar ni mossegar, sinó en cas que li anés la vida. I encara... Perquè, a una persona, potser li val mes morir-se que no tornar-se gat de teulada o buldog.
Vingué l'hora de tornar al col·legi. El minyó, tot ronsejant de vergonya, hi fou acompanyat per l'impenetrable genitor; el qual donà al mestre explicacions d'aquella festa d'uns quants dies. "Jo opino, acabà el bon senyor, que fóra més convenient de no parlar-li'n..." Però, qui atura un mestre, quan se li presenta ocasió per a una història tan viva, tan extraordinària i tan exemplar!
La història fou, doncs, contada. El mestre es callà el nom del protagonista; però prou que a En Joan se li veien les orelles vermelles, i els llavis trèmuls i mormoladors, i els ulls amb una inquietud que s'anava abrivant.
Però la catàstrofe vingué a l'hora de plegar. Aquells castells de paciència i de bons propòsits s'havien esvaït com unes boires minses. Els bordegassos de l'escola, que tots un dia o altre havien estat víctimes de la ferotgia d'En Joan, ara el miraven sortir, qui amb una rialleta, qui amb un xiu-xiu a l'orella del company, qui amb un miol, qui fins amb una imitació de lladruc.
En Joan, poc sincerament penedit encara, no sabia sofrir aquella riota com una segona expiació de les seves culpes. Però la serventa el retenia, i se l'enduia fortament agafat del puny. Ell vinga tibar, vinga girar-se; provà si la seva escopina arribava a la cara dels mofetes: només aconseguí que la burla es manifestés cada vegada amb més renou. Per fi, es decidí a acabar-ho a patacades. Pegà una estrebada violenta; i, deseixit de l'estreta de la minyona, anava escometre la mainada enemiga, que ja l'esperava en ordre de batalla... La serventa, veient venir el batibull, provà de retenir-lo; però En Joan, fora de seny, la rebaté d'una guitza (no és bonic de dir-ho, però guitza se'n diu) i després una altra i per fi una altra fins a tres.
Ja és ben segur que primer es cansarà el pecador de fer malifetes, que Nostre senyor de fer justícia. A la primera guitza, el nostre Joan sentí una violentíssima inflor a les orelles, com si les hi bufessin. Si a la segona hagués tingut consciència (bé, si hagués tingut consciència ja no hauria ventat guitzes), doncs, si hagués tingut consciència, hauria reparat que ja no tenia mans i peus de persona, sinó de ruc. A la tercera, ja no era una criatura humana, sinó un ruc amb bast i tot.
I mireu si estava enfurismat. Bé que no s'adonés que la seva veu havia esdevingut un bram: al cap i a la fi, una acció tan de bèstia com una guitza no sol anar acompanyada amb paraules de persona. Però, no comprendre per què era que s'anava formant aquell grup al seu voltant! Quin espectacle, un ruc que ha perdut l'enteniment i amenaça els estels amb els seus unglots terribles i inútils!
Tothom del carrer era allí; era una pinya, un raïm, una magrana de curiosos: cotxers amb les xurriaques, carreters amb tralla, municipals amb el sabre, urbans amb el bastó, venedors de diaris amb la paperassa, emblanquinadors amb la canya, beates amb el rosari, capellans amb el breviari, macips amb el carretó, camàlics amb la corda, dones de plaça amb la ferum, estudiants sense llibre, aprenents amb el paquet, dependents amb la mitja cana, botiguers amb la xerrameca, modistetes amb la capsa, minyones amb el cistell, soldats amb l'enamorament, policies amb l'autoritat...
Quina ira per al nostre Joan ruc, tanta de gent mirant-lo!
Amb prou feines si tres carreters de la Riba, amb tres vares de freixe que feien tremolar l'aire, pogueren desfermar la bèstia folla i dur-la a les quadres d'aquella prudent persona de senyor Feréstec pare.
Que és trista la vida d'un ruc! Aquella parsimònia, aquella monotonia dels pinsos en un menjador tan fosc, tan cloït, que per a tot serveix, fins per a les funcions que menys predisposen a la gana. I tot el sant dia dret, fins per dormir. I una còrpora tan extensa, i no tenir ungles per a gratar. I haver de carregar el pròxim, amb els seus pecats i els seus parents, damunt d'una esquena que es té sobre quatre potes tan primes. I passar just per allí on et manen; i que no t'ho manen amb paraules, perquè et tenen per ruc i es pensen que no les entendries, sinó a vergassades. I quan el genet descavalca, tu espera'l hores i hores, que ell poc pensa en tu tant si plou com si fa sol. I sempre allò de veure't l'ombra d'aquelles orelles tan llargues, tan peludes, tan mòbils, tan desacreditades. I sempre pensant, sempre rumiant amb el cap a terra... i amb tanta feina, sempre aquell avorriment de no tenir res a fer. Que es trista la vida d'un ruc, ben mirat!
El nostre Joan ruc, quan al cap de dotze hores ja gairebé li havia passat aquella ira malastruga, pensà: "Per dotze hores més, prendrem paciència, i una altra vegada ja anirem amb més de compte".
Però passaren les dotze hores, i En Joan continuava essent ruc. I els seus germans val a dir que se n'aprofitaven. Per a la mainada no hi ha alegria com un ruc. Qui va a peu, tenint un ruc per a cavalcar! A la primeria, En Joan s'hi apuntalava, bufava, brandava la cua, no volia arrencar de cap manera. La vara de freixe hi posà remei.
El pobre pare i la trista mare deixaven fer, i pregaven perquè Nostre Senyor s'apiadés d'aquell fill.
S'escolà el segon dia, el tercer, i el quart, i el cinquè. En Joan ja començava a desesperançar de tornar a ésser mai més persona. I com que cada dia s'entossudia més, les vergassades plovien amb més delit i la càrrega es multiplicava. Ja no li feia il·lusió ni un bast nou que li havien comprat. Rumiava revenges contra els que així abusaven de la seva condició de ruc. Una vegada s'ajagué al caire d'una feixa; aquesta intenció tan poc santa congrià damunt les seves costelles un tal diluvi de cops, que el pobre ruc expersona començà a repensar-s'hi.
I descorregué la segona setmana. En Joan ara veia clar que el bon camí per a aconseguir de déu el perdó d'una culpa, no és pas ni de bon tros l'enravenxinament, sinó la humilitat.
Jo us asseguro que no trobaríeu un ruc més resignat que En Joan, des d'aleshores. Si, a més dels dos germanets, la fornida serventa s'enfilava damunt de les seves anques, en Joan acalava les orelles i tirava com podia.
Fins a un dia, -oh dia memorable en la vida d'En Joan Feréstec!- que passejant per vora l'estany del jardí, el germanet petit va tenir la imprudent idea de fer pessigolles dins les orelles d'En Joan ruc. Aquest se les espolsà, l'altre insistí, la bèstia parà en sec i el minyó, de l'estrebada, caigué dins de l'aigua.
Quin esglai, quins xiscles la germaneta, i ningú que hi acudís! I quina lluita dintre el cor d'En Joan ruc! Vet aquí la seva revenja que se li presentava sola; però també deixar morir negat un germanet petit...
No s'hi pensà més. El sacrifici més gros per a un ruc és de posar la boca dins l'aigua tèrbola; però en Joan estirà el coll, submergí el morràs fins a mitja cara, i pescà el germanet.
Tan bell punt el ninó restà assegut en terra, per anar-se desespantant, En Joan sentí un trasbals i una transformació en tot el seu cos de ruc, però aquesta vegada amb una inefable dolcesa. I encara no havia tingut esma de palpar-se, que la germaneta ja feia un crit d'alegria: "Oh, Joan, ja tornes a ésser persona!"
I s'abraçaren tan tendrament, que no us en sabria donar idea.
I no tinc notícia de cap més cop de geni d'En Joan. Tot fa creure que la lliçó va ésser eficacíssima. Fora d'aquest record, no li restà dels seus abominables costums cap senyal, si no és aquest nom de Feréstec, que devien començar dient-li de motiu, i Feréstec es diran els seus fills i Feréstec els seus néts. Tota una família tarada amb un mal nom per culpa seva. Ja veieu si convé d'ésser pacient, i no respondre a les ofenses del veí més que amb paraules dolces.

D’acord, potser m’ha quedat molt molt llarg, però encara em falta posar alguna cosa d’En Guillot bandoler... No es tractava de llegir Riba? I tot plegat, estic segur que deu ser més breu que tots els poemes seus que han aparegut- així ho desitjo- avui. I si algú ha arribat fins aquí i vol que ara parlem de poesia, per mi no hi ha inconvenient si així podem arribara concloure que la poesia de Riba, més que hermètica és complexa i necessita dedicació.

P. S. Comprendreu que m'avanci une hores al record de Riba, però entenc que si avui resulta feixuc, per extens, llegir tot això, demá encara ho seria més.