el viatge continua

Parla’m, oh Musa, d’aquell de mil cares, que féu mil viatges
quan arrasà el castell i la vila sagrada de Troia.
Moltes ciutats visità, conegué el pensament de molts homes,
però també va patir per la mar, dins del pit, moltes penes,
sempre lluitant per salvar els companys, pel retorn i la vida.

Homer: L'Odissea (primers versos de la traducció de Joan F. Mira)


-Us ha arribat alguna novetat aquesta setmana?
-Té, l'han portat aquest mati mateix.
-... home, la veritat, no em sembla gaire novetat. Això em sembla que ho van escriure ... Quant fa, dos mil anys, dos mil cinc-cents...? Saps que ni sé quan ho van escriure?
-Però tu l'has llegit?
-Bé, no, però ja saps que aquestes coses tan antigues... No paren de filosofar i no n'acabes de traure'n l'aigua clara. Que no dic que no m'agradi la reflexió, però una mica d'acció també em vindria bé; fins i tot allò que en diuen les passions humanes desfermades...
-No m'has dit no sé quantes vegades que t'agrada Tarantino? Doncs en aquesta novel·la...

Deixo el diàleg, escoltat a mitges per prudència, en una llibreria del centre entre un client i el seu llibreter, en qui deu confiar, però, esclar, que et vulguin vendre l'Odissea com si fos una novetat... I tot i així, penso que l'Odissea és una novetat si no l'has llegida abans, i fins m'atreviria a dir que és més nova que moltes de les repeticions d'autors recents que, potser sense saber-ho - fem-los confiança- repeteixen el que ja hem llegit tantes vegades. I és una novetat la traducció de Joan Francesc Mira (un tast aquí) que tot i mantenir-se fidel al vers fa una versió que es pot llegir com si la història -les històries- acabessin de passar ara mateix. Quina road movie, encara que sigui per mar...! I gairebé no queda ningú viu, que anar amb Ulisses és perillós... I els que es volen aprofitar de la dona perquè el marit és absent, potser mort... però ell que torna i fa una “escabetxina”... Intriga, amors, odis... I els déus prepotents, que semblen tan volubles, i mai no saps si t'ajudaran o et seran adversos... com els polítics o els banquers o els inversors en borsa o...I ètica i estètica... I quina promesa el començament de l'obra!

La qüestió és: comences per la de Mira o per la de Riba (això sempre que no dominis gaire el grec-? Home -dona-, la de Riba de la Magrana és impossible de trobar a les llibreries ara, i la de Mira trobo que funciona perfectament, fantàsticament bé. A mi, de totes maneres, el fet que no hi hagi notes no m'agrada, que després em passo hores buscant qui és qui i tots els petits detalls que Homer, o qui sigui, no ens explica perquè a la seva època ho devia saber tothom.

de la lògica del sol i de la lluna

Ahir al matí, vaig anar a acompanyar la Joana i les seves germanes a la T1, des d’on emprenien el viatge que les portava a El Caire i al Nil. Les envejo, encara que em faria una mandra terrible els matinars i els ritmes militars d’aquests viatges organitzats. Repassem els darrers detalls del funcionament de la càmera fotogràfica i li recordo que té el manual d’instruccions que suposo que no es llegirà ni falta que li fa. No em recordo de dir-li que si passa per una llibreria em miri si troba algun llibre del convers Anselm Turmeda. Després de facturar les maletes, me’n vaig amb l’A. a dinar a Paco Meralgo, on compartim arròs i l’excel·lent steak tartar, que ell acompanya amb cava i jo amb cervesa. Em sembla que tant ell com jo fa molts anys que no passem una setmana separats de les germanes. Sensacions contradictòries.

A la tarda, m’estic una estona escoltant sardanes a la plaça de la Catedral i després volto a l’atzar pels carrers laberíntics i coneguts de la ciutat vella en què la circulació, tot i la manca de cotxes, és més complicada que a la Diagonal. Sense proposar-m’ho, entro a la llibreria Canuda, tan exuberant de paper que em temo que algun dia acabarà explotant. A partir de l’èxit de La sombra del viento, han posat un cartell que convida a baixar al seu soterrani a visitar “El cementerio de los libros”. Deixaré la visita fúnebre per un altre dia. A la sala del fons, en canvi, trobo un llibre oblidat que penso que m’agradarà: Astronomia, de Arthur R. Hincks, traduïda per A. Desvalls i Carles Riba i publicada per Editorial Catalana l’any 1918 (l’original és del 1911).



















Al cel, el sol es pon i la lluna el persegueix. Torno a peu a casa i m’aturo a comprar una pizza a “La bella Itàlia”. El cuiner em diu que trigarà cinc minuts, o potser cinc minuts i trenta segons, a tenir-la a punt. El noto inusualment irònic i nerviós. Li dic que tornaré aproximadament dintre de sis minuts i trenta-set segons, que aprofito per fer una volta per les flors de Navarro. En tornar, la pizza –finísima i farcidíssima - ja està dintre de la capsa de cartró i el cuiner ha canviat de tarannà; està exultant quan em diu que l’Inter acaba de fer un gol. Ja no em recordava del partit.

Mentre em menjo l’amanida i la pizza, vaig mirant la segona part del partit. La Joana em truca per dir-me que estan sopant, que tot va bé.

Més tard, llegeixo una mica d’astronomia o del que sigui. M’encanten aquests llibres antics sobre el sol, la lluna i les estrelles en què no aprenc res nou sobre el firmament, però que tenen una poètica còsmica que actualment, en aquest segle que tot és permès, ningú no s’atreveix a escriure:

Quan apleguem el sol i la lluna en un capítol del nostre estudi astronòmic, no ens proposem d’ésser lògics. El sol, la deu abassegadora de llum i de calor i d’energia que fa possibles damunt la terra la vida i totes les nostres activitats, i la lluna, la morta companya desolada de la terra, el servei més palès de la qual és minvar la fosquedat de les nostres nits, es roben als extrems oposats de la sèrie en la qual podem ajustar els components del nostre sistema solar. Tanmateix, però, els estudiarem plegats, i trobarem, en fer-ho, que el bandejar la lògica és de vegades tan avantatjós en l’estudi de l’astronomia com en el govern de la vida.

Sóc incapaç de saber on és la lluna en aquest moment, potser encara es troba massa a l’est.

harmonies

La primera edició que vaig comprar de Les flors del mal va ser, segons consta en lletra manuscrita a la segona pàgina (terrible costum, deuen pensar alguns), el mes de juliol de 1976 (no s'especifica dia). No recordo les circumstàncies. Era una obra bilingüe d’Ediciones 29, que s’havia publicat per primera vegada l’any 1974, amb pròleg de Ramón Herbás i traducció d’Enrique Parellada; 375 pessetes. Una edició poc acurada amb unes traduccions fetes a corre-cuita, excessivament literal i sense cap pretensió poètica, cosa que no importava gaire si dominaves prou el francès, però que en cas contrari, si et guiaves només per les paraules en castellà, et podia produir seriosos dubtes sobre alguns aspectes de la capacitat poètica de Baudelaire, més enllà dels gustos personals. Jutgeu vosaltres mateixos a partir de la traducció del poema, que ja coneixeu, “Harmonie du soir”:


Voici venir les temps oú vibrant sur sa tige
chaque fleur s'évapore ainsi qu'un encensoir;
les sons et les parfums tournent dans l'air du soir;
valse mélancolique et langoureux vertige!

Chaque fleur s'évapore ainsi qu'un encensoir;
le violon frémit comme un coeur qu'on afflige;
valse mélancolique et langoureux vertige!
Le ciel est triste et beau comme un grand reposoir.

Le violon frémit comme un coeur qu'on afflige,
un coeur tendre, qui hait le néant vaste et noir!
Le ciel est triste et beau comme un grand reposoir;
le soleil s'est noyé dans son sang qui se fige.

Un coeur tendre, qui hait le néant vaste et noir,
du passé lumineux recueille tout vestige!
Le soleil s'est noyé dans son sang qui se fige...
Ton souvenir en moi luit comme un ostensoir!


Ya se ve venir el tiempo en que vibrando en su tallo
cada flor se evapora como un incensario;
los sones y los perfumes giran en el aire de la tarde;
¡vals melancólico y lánguido vértigo!

Cada flor se evapora igual que un incensario;
el violín se estremece com un corazón que se aflige;
¡vals melancólico y lánguido vertigo!
Els cielo es triste y bueno com un gran descansadero.

El violín se estremece como un corazón que se aflige,
un corazón tierno que odia la nada vasta y negra.
El cielo es triste y bello como un gran descansadero;
el sol se ha ahogado en su sangre que se coagula.

Un corazón tierno, que odia la nada vasta i negra,
del passado luminoso recoge todo vestigio.
El sol se ha ahogado en su sangre que se coagula...
¡Tu recuerdo en mí brilla como una custodia!

Fixeu-vos, per exemple, en els versos 8 i 11, que es repeteixen, en la paraula “bueno”, en el primer cas, i bello, en el segon. Déu meu: “BUENO”! Horripilant! I “descansadero”! I és una segona edició. No cal que digui res més, cadascú pot jutjar la resta. Evidentment, abans i després sortiren molt bones traduccions en castellà.

Anys després, la traducció catalana de Jordi Llovet és una delícia, un treball excel·lent que aconsegueix transmetre –què difícil és traduir, i més poesia en vers!- no només l’esperit original sinó també la literalitat,de manera que el lector desconeixedor del francès pugui aproximar-se realment a l’obra i a les paraules de Baudelaire. Llegiu la traducció del mateix poema, en què qualsevol intent de comparació amb la versió castellana fa riure:


Arriba el temps en què, gronxant-se al tany,
les flors tot s’evaporen, igual que un encenser;
corren perfums i sons en l’aire del capvespre;
vals sempre melancòlic, vertiginós afany!

Les flors tot s’evaporen, igual que un encenser;
el violí tremola com ànima afligida;
vals sempre melancòlic, vertiginós afany!
El cel és trist i bell com un altar molt gran.

El violí tremola com ànima afligida,
cor delicat que odies el negre i bell no-res!
El cel és trist i bell com un altar molt gran;
s’ofega el sol a dins la seva sang quallada.

Cor delicat que odies el negre i vast no-res,
del lluminós passat, recull-ne tot vestigi!
S’ofega el sol a dins la seva sang quallada...
Lluu el teu record en mi, igual que una custòdia.

Carles Baudelaire. Les flors del mal, text de 1861, a cura de Jordi Llovet, Barcelona, Edicions 62, 2007.


Magnífics alexandrins. Per cert, un dels dubtes que tenia en llegir-los és l’adequació de la traducció de la paraula soir que apareix dues vegades en el poema, en el títol i en tercer vers. El significat original de soir es correspon a una part del dia força ampla que pot anar de la claror a la foscor, de manera que a l’hora de buscar-li un equivalent en català és pot recórrer a diverses paraules. En el títol del poema, Llovet opta pel mot vespre mentre que al tercer vers tradueix capvespre. Quantes voltes li devia donar abans de decidir-se... Jo no sé si no m’hagués decidit en els dos casos per capvespre perquè trobo que s’adequa més al moment, més concret i efímer que es marca en alguns versos del poema; és clar que vespre té una ambigüitat que, per altra banda, també funciona amb el contingut segons com s’interpreti. Què difícil és traduir!

Una darrera observació marginal sobre el poema, fugint del contingut estricte i de les circumstàncies en què es va escriure, que no comentaré. Sembla que els quartets són una adaptació d’un tipus d’estrofes, “pantum”, d’origen malai (indonesi) que introduí Victor Hugo o algun altre a la literatura francesa i que després conrearen altres autors francesos, i també de la literatura espanyola que jo sàpiga. La característica que les distingeix és la repetició dels versos dos i quatre de cada estrofa en la posició primera i tercera del quartet següent, és a dir, cada tres versos. Aquest fet, aquesta insistència en determinats versos aconsegueix un ritme especial que dóna èmfasi a determinats versos, però al mateix temps el converteix en un conjunt harmònic i circular, com si fos un vals al qual al·ludeix el mateix autor i que després, amb molt bon criteri, va triar Léo Ferré per fer-ne la versió musical. I si a partir d’ara, en lloc dels haikus es posessin de moda els pantums? No, no he dit patums.

Per acabar, seria injust no esmentar la primera traducció gairebé completa de Les flors del mal (dífícil de trobar ja a les llibreries) al català, obra de Xavier Benguerel. Ja malalt de mort, Benguerel firma el contracte de la seva darrera versió dels pomes de Baudelaire amb l’editor... Bé la història és llarga i ara no és el moment d’endinsar-s’hi. De les traduccions que he llegit, la de Benguerel és la més creativa, excessivament podríem pensar; però, no és aquesta la funció dels poetes, la de recrear? A mi m’agrada. En podem parlar en un altre moment: Heus aquí la seva “Harmonia”, de la qual podríem comentar molts versos. Ara, el que no li perdono és que hagi fet desaparèixer el vals, substituït per una genèrica dansa; és clar que si hagués traduït “sardana”..., cosa possible, vist el seu altar de Corpus.

Heus aquí venir els temps que sobre el tany gronxant-se
cada flor s’evapora i gual que un encenser;
sons i perfums voltegen dins el llebeig vesprer,
vertigen llangorós, melangiosa dansa.

Cada flor s’evapora igual que un encenser;
fremeix el violí com un cor desolant-se;
vertigen llangorós, melangiosa dansa!
Cel trist, bell com pel Corpus un altar a ple carrer.

Fremeix el violí com un cor desolant-se,
un cor tendre, que odia el negre i vast no-ser!
Cel trist, bell com pel Corpus un altar a ple carrer;
en sang pròpia quallat el sol anà ofegant-se.

Un cor tendre, que odia el negre i vast no-ser,
del lluminós passat recull tota sobrança!
En sang pròpia quallat el sol anà ofegant-se...
Lluu com un ostensori el que per mi vas ser!

Charles Baudelaire, Les flors del mal, versió de Xavier Benguerel a cura de Joan Tarrida, Barcelona, Proa, 2000.


Se m’acut que entre els homenatges d’aquests dies a Carles Riba, ningú no ha parlat de la seva relació amb els poemes de Baudelaire. Qüestió insignificant, evidentment, però significativa.

Tanco el cercle, momentàniament i una vagada més, amb la cançó de Léo Ferré.

Carles Riba (1893-1959). Una mica de prosa.

Si no hagués estat per Puigmalet i per Víctor m’hagués passat desapercebuda l’efemèride d’en mestre Riba. Cinquanta anys de la seva mort, ja!

Si pogués i m’atrevís, diria alguna cosa de la poesia d’en Carles Riba –us imagineu que en lloc de “Bèlgica”, de Carner, hagués sortit a les PAU, per exemple, “Que jo no sigui més com un ocell tot sol”, de Riba, que també figurava a l’antologia llegida pels alumnes: de tragèdia grega, els esgarips!-; però, lector limitat com sóc de versos, es veuria de seguida que les meves paraules són bé manllevades o bé poc sàvies, malgrat que compartírem en temps alterns i en altres circumstàncies la posta de sol a Súnion i el fet és de per vida. En canvi, modestament, confessaré la meva incondicional adhesió i defensa de les seves proses primerenques, i el lloc preferent que ocupen en la meva biblioteca els seus llibres infantils i juvenils que, ai las!, no sé si veurem reeditats. Comencem, doncs, pel principi:

Prefaci de Carles Riba a la 1a edició d’en Perot Marrasquí

Llegidor que encara no ets gran, però que ja t'ofendries si et deien petit: vaig a contar-te una història.
No t'espantis. No tinc el propòsit d'ensenyar-te res; ni t'obriré cap nou horitzó científic, ni et faré cap sermó de moral. Això seria un engany; per la història i no per res més tu et poses a llegir, i una història i no res més jo t'he anunciat.
Com que ja tens deixades molt enrera les abeceroles, en un no-res serà al capdavall del capítol.
I jo et diré alguna de les moltes coses que en tan poca estona pots guanyar: que en els teus genolls hi hagi algun blau de menys; que la padrina, si en tens, després et deixi arribar fins al pot d'aquella confitura; que la mamà et lloï a les seves coneixences com la criatura més aplicada del món; que t'estalviïs mentrestant de fer visita amb les persones grans i d'executar-los tot el teu repertori de procacitats; que en acabat, el papà, que entre tants de pesos de la casa com porta, porta el de les balances de la suprema justícia familiar, et compri el capítol següent de la història.
Tot això, pensaràs, són guanys ben materials. És que de morals no m'està bé a mi de parlar-ne: semblaria que m'ho fes valer.
Però, mira, entre altres coses: tu llegiràs un capítol, i potser el trobaràs més ensopit que d'altres. No hi vol dir res: acaba'l, i exigeix l'adquisició de l'immediat. Oi que ja veus venir el que et diré? Hauràs fet un exercici de paciència i un acte de benevolència, que és la cosa que més necessita la gent que ens avidolem contant històries.
I encara un consell, que serà el darrer, no d'aquest prefaci, sinó, ten-ho ben entès, de tot el seguit de capítols que formaran el llibre. Mentre aniràs llegint, cura de fer-te l'efecte que tot allò que et conto és veritat. És l'unica manera que una lectura ens doni goig. Deixant de banda que aquesta és una política sense la qual, quan seràs del tot gran, no podries anar pel món.
I després d'aquest quart de llegir, surt a l'aire, corre i salta i bota, crida, rebolca't, enfila't, abraona't, fes tombarelles, posa't cada hora cinquanta vegades en perill de trencar-te la nou del coll, però no acabis de trencar-te-la mai. Tot això són coses que no van deixar fer de menut a l'heroi de la nostra història, i després veuràs que en va patir.
I en tant que actues així de cadell, mira que aquest llibre corri per alguna banda de casa com si t'haguessis descuidat de desar-lo. Aleshores el papà el trobarà, i potser encara s'hi entretindrà. I, sobretot, podrà preparar-se pel reguitzell de preguntes teves que l'esperen; perquè vosaltres no sabeu quin compromís són de vegades pels papàs de família les vostres preguntes, tan variades i tan de repent.
I ara adéu, i que Déu te faci bon minyó.

Carles Riba. Les aventures d'En Perot Marrasquí, 1917

Prefaci a la segona edició

Davant d'aquesta segona edició, completa, de LES AVENTURES D'EN PEROT MARRASQUÍ, siguin-me avui permesos uns quants mots al possible pare de família i al pedagog que d'amagada, per un gust infantívol, o solemnement, com a previs censors, es decideixin a llegir-les.
L'estiu de 1917, el meu estimat Antoni Muntanyola, a qui tants de bells llibres i enginyoses joguines deuen els nostres infants, em demanà que li escrivís un nou "Petit Poucet", per ésser publicat en quaderns setmanals. Les meves pròpies experiències d'infant no eren encara prou remotes, i com a casat recent jo tenia prou fe en els meus punts de vista sobre els infants que encara no tenia, perquè hagués de vacil·lar gaire abans de decidir-me per un discret realisme.
Sento ja les càndides objeccions. Què ens parla de realisme un autor que presenta una criatura petita com un menovell, que fa enraonar les bèsties com si fossin persones? Però, oh mamà, segurament una mamà, que m'adreces, irada, la primera objecció: si amidàvem el teu nin segons el sagrat concepte que tu, més enllà de la teva consciència, en tens, estàs segura que pujaria gaire més del teu ditet? I tu, bon burgès sadoll de les realitats dels diaris, t'estimaries més que els meus caragols i els meus gats i les meves mallerengues fossin realment i es diguessin senyor Canons o senyor Martínez, i que el teu fill adesiara aixequés del llibre un ull maliciós, reconeixent-hi? Salvem una mica la meva dignitat i la teva. Aquest llibre vol condensar, de la manera més entretinguda i més innocent que he sabut, les experiències d'un infant en el seu primer i súbit contacte amb la realitat. Davant del primer capítol de la primera edició, prometia al noi que em llegís, de no fer-li moralitats, per deixar-li la dolça feina d'anar-les traient ell mateix de la història. Però vaig anar escrivint al dia i a la setmana, jo mateix abandonant-me a allò que els fets em portessin, i el darrer fet va ésser, que la moralitat, en el paràgraf final, sortí tota sola: no vaig resistir-hi. Llegeix-la. Dels dos ulls, hi és dit, cal que un sigui viu i l'altre amorós. Una actitud humorística, doncs. Ja veig qui es cobreix la cara amb horror. Humorisme als infants! Fer quedar malament la gent gran davant la petita! No és que hagi d'ésser així sistemàticament; ara, si de tant en tant s'esdevé, algun sistema educatiu pot trontollar, però em temo que no tots els pedagogs es posaran contra mi. No és qüestió tampoc, pobre de mi, de l'humor transcendental d'un Cervantes, avui pastura oficial de tants de futurs ciutadans nostres. El meu assaig és el d'un humorisme enraonat, quotidià, que distregui unes hores l'infant de les fadeses i de les truculències que solen ésser-li servides, i que risquen de fer-li el món com un idil·li continu o com immens escorxador. Ja que tantes d'altres li han volgut encolomar -dispenseu-me el mot, que sospito just- llurs experiències de tota mena, des de la més sentimental a la més estimulant, sigui'm permès a mi de proposar-li les meves abeceroles d'experiència humorística de la vida. Tinc la fe que en haver arribat, jo per la meva banda, i ell per la seva, a la quarentena, constatarem que havem triat el millor camí.
La primera edició, per diverses incidències que no fan al cas, restà estroncada en tretze capítols sols. Avui la gentilesa de l'Editorial Muntanyola i de l'Editorial Catalana, fa possible una segona edició, completa i definitiva.
Les opinions falagueres d'amics meus, entre ells un dels nostres més fins educadors, i les reserves bondadoses d'altres, aleshores; i avui la col·laboració entusiasta del nostre gran Apa, si no justificar, bé crec almenys que poden explicar la meva gosadia de lliurar-me a la quàdruple crítica dels infants, de les famílies, dels literats i dels mestres d'estudi -que no sé pas qui em fa més por.

Carles Riba. Les aventures d'en Perot Marrasquí, novembre de 1923.


Pròleg a Sis Joans

PARAULES A LA GENT GRAN
Els pares, mestres i altres benefactors que donin aquestes històries a llegir als infants, tenen des d'ara l'autorització de l'autor per a dir-los que no són veres. Amb tot, que vagin amb una mica de compte abans d'afirmar-los que no contenen gens de veritat. M'explicaré. Si la justícia divina i l'opinió humana procedissin d'una manera tan simple, tan automàtica, tan albiradora; si l'home pel càstig, fos totalment capaç de girar-se com una mitja, hi hauria en aquest món tanta de felicitat que ni tan sols pensaríem a contar històries. Però tampoc no és segur que el món es tingués amb aquesta relativa fermesa de fins avui, si entre el mitjà dels homes no hagués existit almenys una esma que la desviació i el vici arrosseguen males conseqüències adequades. Aquesta esma és visible en tots els folklores. També els poetes còmics s'hi han recolzat, s'hi han repapat, se n'han valgut descaradament per a donar lliçons al públic després que l'han obligat a riure presentant-li les seves pròpies ganyotes en un mirall; i encara, gràcies que no sigui un mirall deformador. Ara, si les funestes conseqüències no vénen totes d'una, Déu espera, perquè essent etern és pacient; i els homes esperen, perquè es refien de Déu o perquè així s'animen. Qui no pot esperar és un autor d'històries. Encara que en la realitat exterior de cada dia les coses no vagin ben bé així, ell en la realitat de les seves històries ha de presentar un quadre complet de causes i efectes; reservant-se l'objecció, que la realitat palpable no és l'única existent, que en el gran drama de la justícia no tot passa a la vista de l'espectador, i que per a fer veure allò que no es pot veure s'han inventat els símbols. Però, ai que aniríem lluny! Quan l'autor d'aquestes històries vol llum o conhort sobre la distribució dels béns i dels mals en aquest món relativament a la dretura i a la injustícia, agafa la Bíblia. Que faci igualment el lector; però, que no s'acosti a aquestes històries cellarrufat per preocupacions transcendentals sobre el sistema de la Providència. Altrament, el primer infant que hi vagi amb un càndid gust per les històries en si, i s'hi diverteixi, el farà quedar malament. Li estarà bé, i àdhuc mereixerà de no adonar-se'n.
Vet aquí, doncs, en quin pla voldria l'autor haver situat les seves històries: estampes còmiques plenes de totes les virtuts i intencions populars que en ell són compatibles amb la seva més aviat extensa lectura. Si hom el pogués lloar d'haver fet en narració alguna cosa comparable a les estampes de dibuixants tan de raça nostra com Nogués, Obiols o Ricart, ja estaria content. Diguin el que diguin de les seves històries, però, ja té molt avançat en el plaer que ha sentit escrivint-les. A intervals de temps prou llargs, entre 1918 i 1927, i en estadis molt diversos de la seva evolució quant al gust i a l'estil, ha retrobat sense esforç el punt dolç d'humor per a reprendre-les. Fóra imperdonable si no consignava ací, per a tots els dies o segles de durada que el destí dels llibres reservi a aquestes històries, el seu agraïment a l'editor Antoni Muntanyola, que al principi les hi encarregà i que àdhuc, en la majoria, li suggerí els arguments. Li deu d'haver fet, per elles, uns utilíssims exercicis de simplicitat; d'haver assaborit, en llur redacció, una fresca menta després de jornades de tasques certament més transcendents, però més eixutes. Però, això ja és vida privada.

Carles Riba. Sis Joans, 1928


I ara, el meu preferit dels Joans:

JOAN FERÉSTEC
En Joan tingué tres oportunitats d'esmenar el seu caràcter: la primera no li serví, la segona tampoc no aconseguí que canviés, i la tercera semblava ja un càstig definitiu; si no sabia ser persona, potser fóra millor que quedés definitivament convertit en un ase, ja que s'havia comportat com a tal en no aprofitar les dues oportunitats anteriors. Però la providència divina no podia permetre tal situació, i en Joan ruc va fer mèrits per tornar a la seva condició humana, això sí, no fou alliberat de tot vestigi de culpa, ja que ell i els seus descendents van ser coneguts amb el motiu de Feréstec, un mal menor si es tenen en compte altres possibilitats.
Una vegada era un noi que es deia Joan. Ja sé que és com si us digués Josep o Anton, que a cada casa en trobareu dos o tres. Però, veureu quin cognom més estrany: es deia Joan Feréstec. Fins ni sembla de persona. Tant és així, que estic segur que ni el seu pare ni el seu avi no se'n deien; però, com que el nostre Joan tampoc no semblava sempre una persona, Feréstec li devien començar a dir de motiu, i Feréstec es diran els seus fills, i Feréstec els seus néts. I vet aquí tota la família tarada amb un mal nom per culpa seva. Ja veieu si convé d'ésser bon minyó. Però espereu-vos...
Aquest nostre Joan, així que s'enfurismava una mica, ja feia servir les dents o els punys o les urpes. Això per a ell valia més que les bones paraules, que és l'única arma de les persones decents. I com que en aquest món passa tot sovint que el veí no fa les coses a pler nostre, i En Joan era molt gelós dels seus gustos, ja us dic que viure prop d'ell era un continu perill.
La mare, tot era fer sospirs i exclamar: "Aquesta criatura ha nascut per a la nostra condemnació!" El pare es plegava els braços a l'esquena i proferia greument: "No sé pas on anirà a parar aquest noi..." I s'allunyava amb un aire de misteri. I el cas és que volia que En Joan entengués que el lloc on aniria a parar, a conseqüències d'algun cop de geni si no se'l corregia, era a presidi. Però, el minyó, és clar, no ho entenia. I si ho hagués entès tampoc no s'ho hauria cregut. Els seus germanets s'hi tornaven com podien, i després el comparaven senzillament amb un gat o un gos o un ruc o una cabra o un bou, segons els casos. I jo em penso (i això no passa d'ésser un pensament meu) que hi tocaven bastant; perquè aneu a saber aquella feréstega criatura, si a més de l'ànima humana en tenia diverses altres: de bou, de cabra, de ruc, de gat o de gos. Però això és com els sembrats, que cal arrencar les males herbes i deixar les bones espigues; i com que en Joan no tenia cura d'arencar-se les ànimes de bèstia i deixar-se les de persona, Nostre Senyor ja s'encarregà de donar-li pressa.
Doncs, vet aquí que un dia el nostre Joan degué llevar-se amb l'ànima gatívola exclusivament, perquè es sentia tot rodateulades, irritadís i esgarrapador.
La germaneta feia punta al coixí, asseguda a la fresca del terrat, de cara a la marina. La innocent criatura acompanyava el renou dels boixets amb una cançó. Això de cançó val a dir que és molt, perquè en realitat era un seguit de notes esquerdades, escanyades, desafinades, per a fer fugir esverat el gat més filharmònic de la creació, si és que a la creació hi haguessin gats filharmònics.
El nostre Joan, que es passejava pel terrat amb aquella ànima de gat que hem dit, la comminà que callés. Però ella, sentint-se amb tot el dret d'estar contenta, senzillament pujà la veu unes quantes notes més amunt.
Aleshores el minyó, fora de seny, arrapà feréstegament la trena de la germana i li clavà les ungles a la cara.
Jo no sé si ell sabia que Déu té un bastó que no es veu i fa el seu fet. El cas és que tot seguit s'esdevingué una cosa terrible, i difícil de contar en poques paraules. (Penso, però, que me'n sortiré). En Joan sentí com si de sobte li arrenquessin la pell i li'n posessin una de nova; entorn de la boca li brollaren uns pèls llargs i punxeguts; per tot el seu cos experimentà una estarrufera elèctrica. I tot això en els instants breus (relativament) que duraren els xiscles de la pobra germaneta.
Quan aquesta es girà per protestar en paraules, en el lloc d'En Joan trobà un enorme gat barrat de roig, que se la mirava amb uns ullassos plens de mal geni; amb l'esquena feta un pont del diable, i bufava i miolava.
Tot just ella va tenir un poc d'esma, bufà també, encara que amb un bufit de persona. El gat fugí rabent com un mal esperit.
En tot aquell dia no es veié En Joan enlloc de la casa.
Que trista és la vida d'un gat! No tenir altre menjar que el que un mateix es caça després d'hores i hores de quiet aguait, i tot per un ratolí escardalenc o una sargantana escanyolida; o el que un mateix es furta a la cuina a riscos de cop d'escombra o de l'amorrada als fogons roent o de la dutxa d'aigua gelada. No tenir més pàtria que les teulades, amb aquells compatricis salvatgins, busca-raons. Llestos d'urpes. No tenir per a rentar-se més tovallola que la llengua, i encara tot el dia gratant, tot el dia llepant, tot el dia fent cacera sobre el propi cos. I amb tanta de feina, sempre tenir aquell avorriment de no tenir res a fer... Que és trista la vida d'un gat, ben mirat!
Al cap de vint-i quatre hores justes, el nostre Joan experimentà aquelles extraordinàries sensacions més amunt descrites, però a l'inrevés: vet aquí que tornava a ésser el minyó d'abans.
Entrà tot moix a casa seva; però ningú no li va dir res de la terrible aventura. I era que el pare així ho havia manat, esperant que per ell sol el càstig ja faria efecte.
Que el pare sabés callar, per això era el pare; però per a la germana, que encara duia la cara senyalada, i per al germanet, que no es sentia la seva massa segura, era tanmateix difícil de retenir-se la llengua.
En Joan, amb el cap fet un niu de cavil·lacions, rodava com una ànima en pena per les cambres, pel terrat, pel jardí. Ja veia ell que allò d'esgarrapar no estava bé i Nostre Senyor no ho volia; però la passada transformació més aviat l'irritava, i li semblava que tothom se n'havia de riure; i ara aquell silenci com si no li hagués passat res, el tenia tot contrariat. En rigor, només esperava un mot per esclatar. Però el mot no el deia ningú; i els germanets, quan ell s'acostava, s'apartaven per evitar compromisos.
Al capdavall, els trobà al jardí que preparaven un joc. A En Joan li va entrar de sobte una gran juguera. Feia més d'un dia que no havia jugat. Perquè, mentre havia estat gat, prou feina havia tingut a fer-se, una mica que fos, a la nova vida; i sobretot, d'un gat de l'edat d'En Joan ja se'n pot dir un gat vell; i els gats vells són molt formals i no juguen.
El feréstec minyó, no veient altre remei que presentar-se humil, s'anà atansant passa a passa, amb les mans a les butxaques per inspirar una certa confiança. I aturant-se a una distància que encara no podia fer por del tot, mormolà:
"Em deixeu... jugar?"
I es gratava el cap, com una reminiscència del dia abans, però avui val a dr que amb mesura, i no per cap necessitat de debò. La germaneta se'l mirà: semblava tot submís; i com que allí on juguen dos més gresca fan tres, sense rumiar-s'ho gaire més accedí:
"Juga..."
En Joan avançà una passa més. La germaneta, reculant un xic, afegí:
"Però tingues compte de no treure les ungles..."
Sentir això En Joan i pegar un bot, tot va ésser u. Jo no sé quin diable o quin esperit de gos se li abrivà a dins; el cas és que s'abraonà damunt la germaneta, i li enfonsà al braç tots vuit incisius i els quatre ullals, deixant-los-hi marcats com qui mossega una poma.
Però aquella vareta màgica de la Providència, que ningú no la lluca i va fent el seu fet, degué tornar a colpir En Joan. Perquè el ferotge mossegaire sentí un trasbals dolorosíssim en tot el seu cos. Imagineu quin mal deu fer que, a un home, de repent li facin un cos nou. Les dents li creixeren i se li afuaren, el nas se li aixafà, les galtes se li feren totes penjants, se li arrugà tot el front, les cames se li guerxaren: volgué enraonar, i només li sortí un lladruc.
La germaneta havia perdut el món de vista; quan tornà a veure-hi, en comtes d'En Joan es trobà davant d'ella el buldog més lleig d'aquest món; i mireu si cal que sigui lleig un buldog, per a ésser-ho més que cap altre. Germana i germanet i nina i cèrcol i pilota fugiren esfereïts. L'horrible bèstia restava allí encadenada, fent tremolar tot el jardí amb la seva ira impotent.
En tot aquell dia no es veié En Joan enlloc de la casa.
Que és trista la vida d'un buldog! No diré ésser tan lleig, perquè es pot ésser molt lleig tot i no essent buldog. Però tenir tantes dents, tanta força i tant de mal geni, i no poder bellugar una pota que l'amo no ho vulgui; i sempre haver de fer aquella cara de prunes agres, perquè, si no, la gent et pren per un gos d'aigües i et falta al respecte i l'amo no està content. I no poder aclucar tranquil l'ull en tota la nit: que ara passa el vigilant, que ara passa un que ve del teatre, que ara passa un gripau o fresseja una fulla; i tu borda, perquè, si no, es pensaran que no hi ets. I quan surts a passeig, haver-te d'aturar a cada arbre, a cada pal, a cada angle de l'escala, a cada cantonada, a cada quiosc, a cada guarda-rodes, a les cames de cada municipal, i tu aixeca una de les dues potes del darrere, que en tinguis ganes o no... I allò de no poder saber si aquell altre gos que passa és un amic o no, si no l'olores sota la cua. I tenir un nas tan fi, que arreplega totes les ferums mengívoles del barri, i haver-te d'estar sota la taula, si és que t'hi volen, per copsar al vol un parell d'ossos escurats. I amb tanta de feina, sempre aquell avorriment de no tenir res a fer... Que és trista la vida d'un buldog, ben mirat!
Al cap de vint-i quatre hores justes, el nostre Joan buldog experimentà aquelles extraordinàries sensacions més amunt descrites, però a l'inrevés; vull dir que sentí com si li fessin un cos vell, i es trobà altra vegada Joan persona.
Entrà tot moix a casa seva; però ningú no li va dir res de la terrible aventura. Era que el pare ho havia manat així, dient: "Si ara no es corregeix, ni mai". I esperava que aquells dos càstigs seguits per ells sols ja farien l'efecte.
En Joan rumiava, rumiava. Els seus pensaments, segons com es miri, serien molt llargs de contar; segons com es miri, serà cosa de quatre mots. Bastarà de dir que la feréstega criatura, persuadit que els seus cops de geni desplaïen no solament a la família, sinó a Algú que és més amunt i té més poder, estava decidit a no esgarrapar ni mossegar, sinó en cas que li anés la vida. I encara... Perquè, a una persona, potser li val mes morir-se que no tornar-se gat de teulada o buldog.
Vingué l'hora de tornar al col·legi. El minyó, tot ronsejant de vergonya, hi fou acompanyat per l'impenetrable genitor; el qual donà al mestre explicacions d'aquella festa d'uns quants dies. "Jo opino, acabà el bon senyor, que fóra més convenient de no parlar-li'n..." Però, qui atura un mestre, quan se li presenta ocasió per a una història tan viva, tan extraordinària i tan exemplar!
La història fou, doncs, contada. El mestre es callà el nom del protagonista; però prou que a En Joan se li veien les orelles vermelles, i els llavis trèmuls i mormoladors, i els ulls amb una inquietud que s'anava abrivant.
Però la catàstrofe vingué a l'hora de plegar. Aquells castells de paciència i de bons propòsits s'havien esvaït com unes boires minses. Els bordegassos de l'escola, que tots un dia o altre havien estat víctimes de la ferotgia d'En Joan, ara el miraven sortir, qui amb una rialleta, qui amb un xiu-xiu a l'orella del company, qui amb un miol, qui fins amb una imitació de lladruc.
En Joan, poc sincerament penedit encara, no sabia sofrir aquella riota com una segona expiació de les seves culpes. Però la serventa el retenia, i se l'enduia fortament agafat del puny. Ell vinga tibar, vinga girar-se; provà si la seva escopina arribava a la cara dels mofetes: només aconseguí que la burla es manifestés cada vegada amb més renou. Per fi, es decidí a acabar-ho a patacades. Pegà una estrebada violenta; i, deseixit de l'estreta de la minyona, anava escometre la mainada enemiga, que ja l'esperava en ordre de batalla... La serventa, veient venir el batibull, provà de retenir-lo; però En Joan, fora de seny, la rebaté d'una guitza (no és bonic de dir-ho, però guitza se'n diu) i després una altra i per fi una altra fins a tres.
Ja és ben segur que primer es cansarà el pecador de fer malifetes, que Nostre senyor de fer justícia. A la primera guitza, el nostre Joan sentí una violentíssima inflor a les orelles, com si les hi bufessin. Si a la segona hagués tingut consciència (bé, si hagués tingut consciència ja no hauria ventat guitzes), doncs, si hagués tingut consciència, hauria reparat que ja no tenia mans i peus de persona, sinó de ruc. A la tercera, ja no era una criatura humana, sinó un ruc amb bast i tot.
I mireu si estava enfurismat. Bé que no s'adonés que la seva veu havia esdevingut un bram: al cap i a la fi, una acció tan de bèstia com una guitza no sol anar acompanyada amb paraules de persona. Però, no comprendre per què era que s'anava formant aquell grup al seu voltant! Quin espectacle, un ruc que ha perdut l'enteniment i amenaça els estels amb els seus unglots terribles i inútils!
Tothom del carrer era allí; era una pinya, un raïm, una magrana de curiosos: cotxers amb les xurriaques, carreters amb tralla, municipals amb el sabre, urbans amb el bastó, venedors de diaris amb la paperassa, emblanquinadors amb la canya, beates amb el rosari, capellans amb el breviari, macips amb el carretó, camàlics amb la corda, dones de plaça amb la ferum, estudiants sense llibre, aprenents amb el paquet, dependents amb la mitja cana, botiguers amb la xerrameca, modistetes amb la capsa, minyones amb el cistell, soldats amb l'enamorament, policies amb l'autoritat...
Quina ira per al nostre Joan ruc, tanta de gent mirant-lo!
Amb prou feines si tres carreters de la Riba, amb tres vares de freixe que feien tremolar l'aire, pogueren desfermar la bèstia folla i dur-la a les quadres d'aquella prudent persona de senyor Feréstec pare.
Que és trista la vida d'un ruc! Aquella parsimònia, aquella monotonia dels pinsos en un menjador tan fosc, tan cloït, que per a tot serveix, fins per a les funcions que menys predisposen a la gana. I tot el sant dia dret, fins per dormir. I una còrpora tan extensa, i no tenir ungles per a gratar. I haver de carregar el pròxim, amb els seus pecats i els seus parents, damunt d'una esquena que es té sobre quatre potes tan primes. I passar just per allí on et manen; i que no t'ho manen amb paraules, perquè et tenen per ruc i es pensen que no les entendries, sinó a vergassades. I quan el genet descavalca, tu espera'l hores i hores, que ell poc pensa en tu tant si plou com si fa sol. I sempre allò de veure't l'ombra d'aquelles orelles tan llargues, tan peludes, tan mòbils, tan desacreditades. I sempre pensant, sempre rumiant amb el cap a terra... i amb tanta feina, sempre aquell avorriment de no tenir res a fer. Que es trista la vida d'un ruc, ben mirat!
El nostre Joan ruc, quan al cap de dotze hores ja gairebé li havia passat aquella ira malastruga, pensà: "Per dotze hores més, prendrem paciència, i una altra vegada ja anirem amb més de compte".
Però passaren les dotze hores, i En Joan continuava essent ruc. I els seus germans val a dir que se n'aprofitaven. Per a la mainada no hi ha alegria com un ruc. Qui va a peu, tenint un ruc per a cavalcar! A la primeria, En Joan s'hi apuntalava, bufava, brandava la cua, no volia arrencar de cap manera. La vara de freixe hi posà remei.
El pobre pare i la trista mare deixaven fer, i pregaven perquè Nostre Senyor s'apiadés d'aquell fill.
S'escolà el segon dia, el tercer, i el quart, i el cinquè. En Joan ja començava a desesperançar de tornar a ésser mai més persona. I com que cada dia s'entossudia més, les vergassades plovien amb més delit i la càrrega es multiplicava. Ja no li feia il·lusió ni un bast nou que li havien comprat. Rumiava revenges contra els que així abusaven de la seva condició de ruc. Una vegada s'ajagué al caire d'una feixa; aquesta intenció tan poc santa congrià damunt les seves costelles un tal diluvi de cops, que el pobre ruc expersona començà a repensar-s'hi.
I descorregué la segona setmana. En Joan ara veia clar que el bon camí per a aconseguir de déu el perdó d'una culpa, no és pas ni de bon tros l'enravenxinament, sinó la humilitat.
Jo us asseguro que no trobaríeu un ruc més resignat que En Joan, des d'aleshores. Si, a més dels dos germanets, la fornida serventa s'enfilava damunt de les seves anques, en Joan acalava les orelles i tirava com podia.
Fins a un dia, -oh dia memorable en la vida d'En Joan Feréstec!- que passejant per vora l'estany del jardí, el germanet petit va tenir la imprudent idea de fer pessigolles dins les orelles d'En Joan ruc. Aquest se les espolsà, l'altre insistí, la bèstia parà en sec i el minyó, de l'estrebada, caigué dins de l'aigua.
Quin esglai, quins xiscles la germaneta, i ningú que hi acudís! I quina lluita dintre el cor d'En Joan ruc! Vet aquí la seva revenja que se li presentava sola; però també deixar morir negat un germanet petit...
No s'hi pensà més. El sacrifici més gros per a un ruc és de posar la boca dins l'aigua tèrbola; però en Joan estirà el coll, submergí el morràs fins a mitja cara, i pescà el germanet.
Tan bell punt el ninó restà assegut en terra, per anar-se desespantant, En Joan sentí un trasbals i una transformació en tot el seu cos de ruc, però aquesta vegada amb una inefable dolcesa. I encara no havia tingut esma de palpar-se, que la germaneta ja feia un crit d'alegria: "Oh, Joan, ja tornes a ésser persona!"
I s'abraçaren tan tendrament, que no us en sabria donar idea.
I no tinc notícia de cap més cop de geni d'En Joan. Tot fa creure que la lliçó va ésser eficacíssima. Fora d'aquest record, no li restà dels seus abominables costums cap senyal, si no és aquest nom de Feréstec, que devien començar dient-li de motiu, i Feréstec es diran els seus fills i Feréstec els seus néts. Tota una família tarada amb un mal nom per culpa seva. Ja veieu si convé d'ésser pacient, i no respondre a les ofenses del veí més que amb paraules dolces.

D’acord, potser m’ha quedat molt molt llarg, però encara em falta posar alguna cosa d’En Guillot bandoler... No es tractava de llegir Riba? I tot plegat, estic segur que deu ser més breu que tots els poemes seus que han aparegut- així ho desitjo- avui. I si algú ha arribat fins aquí i vol que ara parlem de poesia, per mi no hi ha inconvenient si així podem arribara concloure que la poesia de Riba, més que hermètica és complexa i necessita dedicació.

P. S. Comprendreu que m'avanci une hores al record de Riba, però entenc que si avui resulta feixuc, per extens, llegir tot això, demá encara ho seria més.

adaptacions

Avui he anat a veure La plaça del diamant al TNC. Llarga, molt llarga, però un s'hi acostuma. Retinc algunes frases de la novel·la que ja havia oblidat. En els entreactes, mentre em fumo un cigarret, contemplo com va canviant la llum a la ciutat. En sortir, la lluna està a punt de fer el ple. Fa de bon passejar fins a casa. A la butxaca porto algunes entrades que m’han sobrat; llàstima, potser algú hagués volgut venir.



















Del sis de febrer al nou de març representaran a la Sala petita Els sis Joans, de Carles Riba. A veure si algú s’atreveix a reeditar el llibre. O és que els nens i els grans ja no llegeixen i han d’anar a veure reinterpretacions als escenaris?