abans que s'acabi el dia: JMS i AC

Acabo de transcriure el document que vaig començar a pujar ahir. No afegeixo res més. En tot cas, si encara no hi heu passat, és interessant anar a llegir la visió sagarriana de la Júlia.

Jo faré una afirmació, que em penso que no ha fet mai ningú, i sé que no serà acceptada unànimement, però jo crec que és exacta. Sense els Jocs Florals, amb la seva fórmula de gran espectacle social, jo estic segur que la producció literària que va de Milà i Rubió i Ors fins a la meva generació. I si voleu a generacions posteriors a la meva, no s'hauria produït amb la riquesa, la continuïtat i l'eficàcia que s'ha produït. És a dir, sense l'estímul purament d'honor exercit pels Jocs sobre els poetes de Catalunya, molts d'aquests poetes no s'haurien manifestat com a tals.
Jo sé que davant de la meva afirmació més d'un arrufarà el nas; però si els homes d'ara fa noranta-cinc anys haguessin seguit escrivint versos amagats dalt d'una golfa, i no haguessin utilitzat el Saló de Cent, la gran sala de Llotja, el Palau de Belles Arts o el de la Música per als grans certàmens dels Jocs, el nostre pervindre poètics hauria estat molt diferent del que reflexa la present antologia i del que reflexen altres antologies similars.
Ara que entre tots plegats, per obra i gràcia de dues excel·lents biografies, hem remat una mica de passió i de comprensió al voltant de la figura de Verdaguer, hem pogut veure fins a quin punt fou irresistible i fascinador l'esquer dels Jocs Florals per al nostre màxim poeta. I jo sé fins a quin punt fou trasbalsador i arravatador, per un home tan poc comediant com era Maragall, el fet que li concedissin la Flor Natural, i que pogués nomenar Reina de la festa a la mare dels seus fills. Cito aquests dos casos i en podria citar molts més; però no cal, perquè són coses que es veuen de seguida.
Jo crec que el millor elogi que es pot fer dels Jocs, és reconèixer un resultat històric que podríem enunciar d'aquesta manera:
Els Jocs sota una encarquerada fórmula arbitrària guarnida amb reminiscències d'ultratomba, que aparentment semblava que havia de matar tota fresca, vivent i sincera iniciativa, per una mena de miracle latent en la seva pròpia fórmula, han estat l'eficient trampolí perquè el fet poètic del nostre país -ànima i sang en màgica configuració- pogués projectar l'impuls de la seva veritat incontestable.

Josep Maria de Sagarra
Mestre en Gai Saber
Membre del Consell Directiu
dels Jocs Florals de Barcelona

Josep Maria de Sagarra. Pròleg a Antologia dels Jocs Florals i síntesi històrica. Barcelona, Editorial Selecta, 1954.

I una heterodòxia blocaire fruit del comentari de la Júlia que parla de Triadú i Molas: un assaig curt -en format jpg; no tinc temps, ara, per transcriure'l- del mataroní Antoni Comas (1931-1981) , el primer catedràtic de llengua i literatura catalanes de la UB, mai prou reivindicat (ni tan sols té una entrada curta a la Viquipèdia, ni se'l recorda públicament en el trentè aniversari de la seva mort enlloc que jo conegui, excepte pel company August Bover):

5+7+5

Aquest estiu, després de dos anys sense veure’ns, comparteixo converses i sopar amb en J., amic incondicional des de la infantesa però sovint oblidat en l’espai. En J., entre altres feines remunerades, escrius articles en enciclopèdies generals i de cinema que sovint li retallen a partir de criteris econòmics i converteixen en proses infames (infamants?). En J. em recorda que no és un gran lector: entre 60 i 70 llibres l’any, que ara s’apunta en una llibreta per tal de..., deixem-ho estar. Li dic que potser és el moment que comenci a escriure. En J. em respon taxatiu que no té res a dir. En J. sempre ha tingut tendència a mentir sobre si mateix.

Recordo l’August, ara fa molts anys, en una imatge a l’Ateneu: el cabell ros i llarg, lleugerament verdós pel l’efecte dels llums de la biblioteca, endreçat per una cinta de tennista o d’indi. En Jordi Galves ens diu que l’August té més coses a dir, que ha publicat un llibre que traspassa fronteres. Mojave (24 pàgines, 10 euros) conté tres “esplèndids poemes” (en realitat els tres poemes del llibre són cinc, set i cinc haikus): “Els grocs llangueixen./ Una ombra entre les iuques? El coiot passa // Nit rere nit, / en plena volta brillen / els grans de sorra...” ( August Bover i Font: Mojave. Sitges, Llibres de Terramar, 2006). En Galves parla de la “voluntat d’aproximació al forani” i valora la voluntat d’anar més enllà de la concepció tancada de la literatura en català. No coneixia el llibre i no sé perquè apareix la crítica tant temps després de la publicació, els simples lectors ignorem moltes coses. En qualsevol moment –si el trobo en alguna llibreria, cosa que crec que em resultarà difícil- em llegiré els haikus de l’August Bover, amb traduccions a l’anglès i el francès i aiguades de Salvador Alibau.


Jo, com en J., no tinc res a dir (va, deixem-ho en poca cosa) i, a diferència de l’August, viatjo poc a l’estranger, on es poden veure iuques i coiots i altres elements naturals que aquí només surten en moviment a la tele. Els poemes de l’August, però, i altres esments de Galves, m’impel·leixen a compartir paraules de l’estiu, imatges del sud que, rellegides, em confirmen que em trobo més prop de J. que de l’August. No hi puc fer res. Pura inanitat d’instants entre altres instants.


Enllà de l’aigua,
vigila la pineda
prometent ombres.