27.9.11

abans que s'acabi el dia: JMS i AC

Acabo de transcriure el document que vaig començar a pujar ahir. No afegeixo res més. En tot cas, si encara no hi heu passat, és interessant anar a llegir la visió sagarriana de la Júlia.

Jo faré una afirmació, que em penso que no ha fet mai ningú, i sé que no serà acceptada unànimement, però jo crec que és exacta. Sense els Jocs Florals, amb la seva fórmula de gran espectacle social, jo estic segur que la producció literària que va de Milà i Rubió i Ors fins a la meva generació. I si voleu a generacions posteriors a la meva, no s'hauria produït amb la riquesa, la continuïtat i l'eficàcia que s'ha produït. És a dir, sense l'estímul purament d'honor exercit pels Jocs sobre els poetes de Catalunya, molts d'aquests poetes no s'haurien manifestat com a tals.
Jo sé que davant de la meva afirmació més d'un arrufarà el nas; però si els homes d'ara fa noranta-cinc anys haguessin seguit escrivint versos amagats dalt d'una golfa, i no haguessin utilitzat el Saló de Cent, la gran sala de Llotja, el Palau de Belles Arts o el de la Música per als grans certàmens dels Jocs, el nostre pervindre poètics hauria estat molt diferent del que reflexa la present antologia i del que reflexen altres antologies similars.
Ara que entre tots plegats, per obra i gràcia de dues excel·lents biografies, hem remat una mica de passió i de comprensió al voltant de la figura de Verdaguer, hem pogut veure fins a quin punt fou irresistible i fascinador l'esquer dels Jocs Florals per al nostre màxim poeta. I jo sé fins a quin punt fou trasbalsador i arravatador, per un home tan poc comediant com era Maragall, el fet que li concedissin la Flor Natural, i que pogués nomenar Reina de la festa a la mare dels seus fills. Cito aquests dos casos i en podria citar molts més; però no cal, perquè són coses que es veuen de seguida.
Jo crec que el millor elogi que es pot fer dels Jocs, és reconèixer un resultat històric que podríem enunciar d'aquesta manera:
Els Jocs sota una encarquerada fórmula arbitrària guarnida amb reminiscències d'ultratomba, que aparentment semblava que havia de matar tota fresca, vivent i sincera iniciativa, per una mena de miracle latent en la seva pròpia fórmula, han estat l'eficient trampolí perquè el fet poètic del nostre país -ànima i sang en màgica configuració- pogués projectar l'impuls de la seva veritat incontestable.

Josep Maria de Sagarra
Mestre en Gai Saber
Membre del Consell Directiu
dels Jocs Florals de Barcelona

Josep Maria de Sagarra. Pròleg a Antologia dels Jocs Florals i síntesi històrica. Barcelona, Editorial Selecta, 1954.


I una heterodòxia blocaire fruit del comentari de la Júlia que parla de Triadú i Molas: un assaig curt -en format jpg; no tinc temps, ara, per transcriure'l- del mataroní Antoni Comas (1931-1981) , el primer catedràtic de llengua i literatura catalanes de la UB, mai prou reivindicat (ni tan sols té una entrada curta a la Viquipèdia, ni se'l recorda públicament en el trentè aniversari de la seva mort enlloc que jo conegui, excepte pel company August Bover):






8 comentaris:

Allau ha dit...

No dubto que els Jocs Florals fossin un gran incentiu per la pervivència literària de la llengua, però potser també són els responsables que Catalunya sigui el país del món amb més poetes dolents per quilòmetre quadrat (dada per confirmar).

Júlia ha dit...

Allau, això és un tòpic mal intencionat i molt repetit, no tenim ni més ni menys poetes dolents que a d'altres indrets i tinc la teoria no comprovada que de la quantitat en surt la qualitat.

En el temps de la Nova Cançó van sortir molts cantants de tota mena i van quedar-ne uns quants, els jocs florals i els concursos i concursets serveixen per animar la gent, fan vida cultural i de vegades d'allà en surten els bons.

Júlia ha dit...

Antoni Comas, cal reivindicar-lo i parlar-ne, una víctima més dels oblits i les enveges. A més cal dir que era un senyor molt ben plantat, evidència que no vol dir res però que vull fer constar.

Júlia ha dit...

No cal dir que el meu respecte per Comas no treu que no estigui d'acord amb moltes de les afirmacions que fa en aquest article, són del tipus de les que es feien en l'època, en general. No es pot saber què pensaria Comas avui però crec que matisaria força les seves opinions sobre Sagarra. En la literatura, com en tot, hi pesen les modes i les tendències, també es va bescantar molt Rodoreda en certs àmbits i avui sembla un valor indiscutible, cosa que tampoc em sembla objectiva del tot. Hi ha autors -i artistes, en general- que connecten amb la seva època, d'altres ho fan amb el passat i d'altres amb el futur. N'hi ha que passen a 'clàssics' i d'altres que s'obliden del tot, aparentment, encara que les coses sempre poden canviar i revifar.

Si el tema és complicat encara ho és més quan s'hi barregen aspectes polítics, identitaris, biogràfics, adhesió a capelletes...

Al final, com deia Txehov, ens hem de refiar del que ens agrada o no ens agrada i ja està, tot i que també aquesta elecció està condicionada per molts aspectes culturals.

Júlia ha dit...

http://www.ara.cat/ara_premium/debat/Gran-Sagarra_0_562143782.html

pere ha dit...

Com tu, dius, Allau, data per confirmar, però possible. És bo que els pomes no es quedin a les golfes; l'única queixa que se m'acut és que potser si els publiquen els editors haurien d'avisar els compradors incauts.


Júlia, crec que Comas és més difícil de popularitzar que altres personatges semblants perquè el que va publicar difícilment tindrà mai una gran sortida. Una altra cosa és el reconeixement de la seva tasca pionera.
Quant a Sagarra -i qualsevol altre- sempre sol ser qüestions que van més enllà de l'obra en si mateixa les que finalment apareixen a l'hora de valorar-lo. ës el preu que han de pagar els contemporanis i alguns històrics allunyats en el temps. La veritat és que jo personalment no he tingut mai cap problema per considerar la literatura que m'agrada a partir de la pròpia literatura, cosa que no vol dir que no m'interessi l'entorn, com diuen en futbol.

Allau ha dit...

Júlia, possiblement tens raó, però després d'una passejada per la xarxa en companyia dels seus poetes de pa sucat amb oli (i no va per tu, estimada), em deixo dur pels prejudicis. Imagino que els poetes editats deuen ser millors, però és un repertori que toco poc.

pere ha dit...

Amb permís de la Julia. Allau, tinc un bon grapat de llibres de poesia d'un premi municipal que et puc passar perquè tinguis una opinió pròpia. Te'ls puc regalar.