desenllaç?

Amb aquesta dèria de deixar alguna cosa escrita cada dia, o quasi, avui tocava alguna cosa sobre la crisi –les crisis-, que és un tema que fa dies que em ronda, tot i que de moment he tingut el seny suficient per aguantar-me, per no començar a dir encara més disbarats dels que llegeixo. Quan em durarà aquesta contenció? No ho sé, però fa un moment he entrat a llegir la Montse i el seu esment de Meryl Streep (amors i odis la M. S.) m’ha fet canviar radicalment de pensament: a la merda parlar de les crisis! L’Streep m’agrada. De tant en tant recordo el final d’una pel·lícula seva on, inevitablement, ella patia una crisi que al final... I res que he anat a Youtube a veure si trobava l’escena que clou Postcards from the Edge (1990). I vet aquí que m’he divertit una vegada més amb tot plegat. Demà serà un altre dia.

alternatives

Trobo, a través del darrer post de la zel, un bloc que, entre altres, té la finalitat de remoure consciències en aquesta societat adormida i conformista amb petits closos tancats i de protestes tèbies en horari fix i dies alterns en què vivim tants de nosaltres. M’agrada trobar textos que sacsegen, valents i alternatius als que llegeixo i escric habitualment.

Copio el paràgraf de conclusions d’un article sobre els esdeveniments (l’eufemisme és meu) a Grècia:

Por muy violenta que parezca, es infinitamente más digna una juventud con conciencia social y comprometida, que otra que se autodestruye los fines de semana. Es preferible un rebelde activo, que un manso, dócil y pasivo ante los abusos autoritarios. No se puede responder al Estado sólo portando banderitas de UGT o CCOO y haciendo un poco de ruido con un silbato. Bienvenido sea el fuego griego, una opción legítima contra los coletazos de un agonizante capitalismo.

Començo a reflexionar sobre el concepte “aparença de violència”, “dignitat”, “consciència social i compromesa” (de la joventut -i dels no joves, afegeixo jo, tot i que generalitzar sempre sol ser mentir-), “autodestrucció de caps de setmana”, “rebel actiu”, “mansoi”, “foc grec” “opció legítima”, “capitalisme agonitzant”. No és fàcil trobar tanta densitat en el llenguatge, potser en alguns poemes.

M’estic plantejant si puc fer servir els posts del bloc esmentat com a matèria de reflexió i debat en les meves classes d’Alternativa (a la religió) (cal dir que em dol per inexacte el nom de la matèria, perquè la religió és l’alternativa a les meves classes en la proporció de 1 a 10, més o menys i perquè entenc que donar un nom que no significa res a una matèria que amb prou feines se sap en què consisteix és una més de les aberracions del muntatge educatiu; com volen que després parlem de precisió en el llenguatge, etc. No parlaré de la bestiesa de “fer” religió en els centres públics).

Espero que després de la conscienciació i la denúncia, el bloc esmentat , que encara és jove, parlarà dels programes d’actuació concreta amb la finalitat d’aconseguir un món més just i equilibrat, etc. i, si s’escau, algun dia parlarà dels resultats d’aquests programes. Hi confio, abans que el món esclati definitivament. És clar que si el foc grec s’estén a tot arreu més ràpidament, cosa que també és possible...

aproximacions

Ho sabem, però costa d’assumir la paradoxa: estem més informats que mai i al mateix temps més desinformats –què diria Sòcrates, avui?-. Ens fot la quantitat de desinformació que sabem que tenim i sovint la dissimulem conscient o inconscientment de diverses maneres: amb especialitzacions cada cop més concretes, amb autosuficiències sospitoses, amb enrocaments sense diàleg possible, amb marginalitzacions militants o no, amb fugides cap a móns interiors o exteriors, amb la cerca de...

En l’actual crisi la desinformació és una evidència que fa sentir culpables -poc- alguns dels qui haurien d’haver tingut una perspectiva de futur que hagués hagut de preveure les causes, el moment i les conseqüències. Tranquils, homes, no passa res! Qui més qui menys està igual en el seu camp, per molt que vulgui demostrar el contrari. Una altra cosa és que alguns informats no diguessin res a l’espera que els esclats no els esquitxessin gaire.

És clar que quan es tracta de diners –la resta té una importància relativa- l’assumpte és més greu. Però no hi ha res a fer. Avui és impossible preveure en molts aspectes què passarà al món els propers quatre o cinc anys. Ni tan sols es pot descartar un Judici Final sense judici. Preveure els milions d’interaccions dintre de la globalització actual és una entelèquia. Això sí, cadascú és responsable del seu entorn en la mesura que té informació i capacitat d’actuació. A veure, no tots som iguals.

Tornant a la crisi que alguns anomenen financera –el detonant-, em faig les preguntes següents referides sobretot al nostre Estat (i dic Estat perquè en aquest cas la capacitat i l’efectivitat de solucions de Catalunya és minsa, insignificant, encara que no del tot menyspreable):

1. Per què es continua insistint –que també- amb els bancs, les entitats financeres, etc., quan sabem que la crisi del totxo (constructores, promotors immobiliaris, etc.) és un problema que va més enllà i ve de més lluny i que ens afecta i ens afectarà més en un futur immediat? Quan ens costarà, directament i indirectament, aquesta crisi als contribuents? Algú farà un seguiment –i el farà públic- de les relacions dels governs amb promotors, constructors i empresaris directes del sector?

2. I del sector serveis, turisme inclòs, quan ens en diran alguna cosa?

3. En aquesta primera fase la gent es preocupa especialment dels seus estalvis. S’entén, sobretot perquè en un Estat financerament i oficialment tan “sanejat” com el nostre sembla que promoure dubtes sobre els estalvis crea incerteses. Quan, però, ens començarem a preocupar per l’atur i les seves conseqüències? I per la precarietat laboral? Per què el futur immediat va també, i molt, per aquí.

4. Apostar per la investigació i les noves tecnologies? És clar. Però em temo que anem una mica endarrerits i que el cupo d’investigadors i tecnòlegs té un límit. Noves professions, més intermediaris? Bé, bé. Es pot anar provant.

5. De la indústria, no en cal dir res. Només s’han de llegir els diaris: des dels expedients a les deslocalitzacions. Les dades aquí són objectives; d’interpretacions, les que es vulgui.

6. Fins a quin punt en els propers anys la intervenció dels governs ens els assumptes fins ara privats s’anirà incrementant? Serà bo o dolent, desitjable o rebutjable? L’única solució?

7. Què és Europa? Quina Europa?

Per què escric això? En tinc una idea aproximada. La qüestió és dir alguna cosa cada dia, com tothom. Demà tornaré a temes més propers, més personals, d’àmbit més reduït. Continuaré pensant que cada dia que passa (any empeny) sé menys de més, però em consolarà saber que els altres percentualment no saben gaire més, tot i que mai no estaré segur si qui té responsabilitats ja fa tot el que cal segons el que sap i si se li demanen comptes per les seves irresponsabilitats. Ho veig difícil, potser no vivim en un món d’immoralitats, però sí d’amoralitats, que encara és pitjor.