aproximacions

Ho sabem, però costa d’assumir la paradoxa: estem més informats que mai i al mateix temps més desinformats –què diria Sòcrates, avui?-. Ens fot la quantitat de desinformació que sabem que tenim i sovint la dissimulem conscient o inconscientment de diverses maneres: amb especialitzacions cada cop més concretes, amb autosuficiències sospitoses, amb enrocaments sense diàleg possible, amb marginalitzacions militants o no, amb fugides cap a móns interiors o exteriors, amb la cerca de...

En l’actual crisi la desinformació és una evidència que fa sentir culpables -poc- alguns dels qui haurien d’haver tingut una perspectiva de futur que hagués hagut de preveure les causes, el moment i les conseqüències. Tranquils, homes, no passa res! Qui més qui menys està igual en el seu camp, per molt que vulgui demostrar el contrari. Una altra cosa és que alguns informats no diguessin res a l’espera que els esclats no els esquitxessin gaire.

És clar que quan es tracta de diners –la resta té una importància relativa- l’assumpte és més greu. Però no hi ha res a fer. Avui és impossible preveure en molts aspectes què passarà al món els propers quatre o cinc anys. Ni tan sols es pot descartar un Judici Final sense judici. Preveure els milions d’interaccions dintre de la globalització actual és una entelèquia. Això sí, cadascú és responsable del seu entorn en la mesura que té informació i capacitat d’actuació. A veure, no tots som iguals.

Tornant a la crisi que alguns anomenen financera –el detonant-, em faig les preguntes següents referides sobretot al nostre Estat (i dic Estat perquè en aquest cas la capacitat i l’efectivitat de solucions de Catalunya és minsa, insignificant, encara que no del tot menyspreable):

1. Per què es continua insistint –que també- amb els bancs, les entitats financeres, etc., quan sabem que la crisi del totxo (constructores, promotors immobiliaris, etc.) és un problema que va més enllà i ve de més lluny i que ens afecta i ens afectarà més en un futur immediat? Quan ens costarà, directament i indirectament, aquesta crisi als contribuents? Algú farà un seguiment –i el farà públic- de les relacions dels governs amb promotors, constructors i empresaris directes del sector?

2. I del sector serveis, turisme inclòs, quan ens en diran alguna cosa?

3. En aquesta primera fase la gent es preocupa especialment dels seus estalvis. S’entén, sobretot perquè en un Estat financerament i oficialment tan “sanejat” com el nostre sembla que promoure dubtes sobre els estalvis crea incerteses. Quan, però, ens començarem a preocupar per l’atur i les seves conseqüències? I per la precarietat laboral? Per què el futur immediat va també, i molt, per aquí.

4. Apostar per la investigació i les noves tecnologies? És clar. Però em temo que anem una mica endarrerits i que el cupo d’investigadors i tecnòlegs té un límit. Noves professions, més intermediaris? Bé, bé. Es pot anar provant.

5. De la indústria, no en cal dir res. Només s’han de llegir els diaris: des dels expedients a les deslocalitzacions. Les dades aquí són objectives; d’interpretacions, les que es vulgui.

6. Fins a quin punt en els propers anys la intervenció dels governs ens els assumptes fins ara privats s’anirà incrementant? Serà bo o dolent, desitjable o rebutjable? L’única solució?

7. Què és Europa? Quina Europa?

Per què escric això? En tinc una idea aproximada. La qüestió és dir alguna cosa cada dia, com tothom. Demà tornaré a temes més propers, més personals, d’àmbit més reduït. Continuaré pensant que cada dia que passa (any empeny) sé menys de més, però em consolarà saber que els altres percentualment no saben gaire més, tot i que mai no estaré segur si qui té responsabilitats ja fa tot el que cal segons el que sap i si se li demanen comptes per les seves irresponsabilitats. Ho veig difícil, potser no vivim en un món d’immoralitats, però sí d’amoralitats, que encara és pitjor.