cent metres

Carrer Provença, la dels trobadors, gairebé cantonada amb passeig de Sant Joan, durant un instant han apujat la persiana i es poden veure els prestatges buits de Queviures Canals, que ja no era la dels primers propietaris, però seguia la tradició. Al costat, encara al xamfrà, aguanta una botiga de bijuteria, quatre galindaines que es troben amb facilitat a les paradetes de qualsevol altre lloc. La cotilleria es va traspassar quan la mestressa es va fer gran; la va llogar una noia jove que va fer les reformes imprescindibles i va modernitzar el gènere: feia goig de veure; ara hi ha una botiga de cigarretes electròniques, d'aquestes que encara no se sap si cal assimilar als estancs, amb les taxes corresponents, o no. Just al costat, ha plegat el sabater de tota la vida i ha deixat lliure el semisoterrani. Després de la impremta també hi ha un cartell de lloguer a la botiga de marcs Arnau, referent al barri i sala d'exposicions; és possible que hi hagi hagut un concurs de creditors. La concessionària de Citroën va aguantant, també el basar xinès, mig reconvertit en magatzem de productes alimentaris i, amb una part al xamfrà, Faust y Kammann, miraculosament en funcionament des de la Setmana Tràgica.

M'imagino, i sé que no m'equivocaré gaire, les noves botigues efímeres que ocuparan les velles en aquesta Barcelona de marca i de marques, d'esplendors i misèries, de globalització i de monotonies adotzenades, de galop estrident o silenciós cap al no-res del campi qui pugui i que els déus ens agafin confessats.

Però jo, en definitiva, només sóc un badoc que passeja, i continuaré passejant encara que no em quedin gaires llocs on aturar-me a badar.

el silenci dels corders

Em va sobresaltar un moviment inesperat i coral a la meua dreta. No vaig ser capaç d'identificar l'ombra que ja començava a allunyar-se, sinó només les dotze mans -a penes les cares- que furgaven en el cubell d'escombraries des de tots els angles i, sense fer-se nosa, com a resultat d'una acció llargament assajada, en treien les bosses negres. Els havia vist altres nits, joves i vells, homes i dones, arrambats a la paret del xamfrà sense mirar-se, la vista al final de la vorera, a l'espera. En la violència de l'acció incruenta es va rebentar una bossa i van rodolar unes pomes vermelles, potser Fuji, a qui pot interessar?. Homes i dones, grans i joves, arrupits a terra, van examinar el seu botí i van començar la tria. Nosaltres, els altres, vam continuar caminat cap a casa.

Cada dia veiem accions semblants. No em va trasbalsar, ja, el fet, sinó la mudesa. Silenci complet, ni una paraula ni un crit, ni ràbia ni retret, ni acceptació ni rebuig. Cap complicitat humana, ni nosaltres ni ells, ni entre ells i nosaltres. Només el silenci de la nit, just abans de sopar.

ètica i estètica

Deixo de banda la revolta, perquè encara anem uns quants passos enrere -en sóc ben conscient-, i a Catalunya un més, el de la independència, en un procés que ens agafarà ja a l'altre món, al menys a mi.

Com deien els autors Ortega&Gasset, la rebel·lió de les masses arribarà quan cadascú s'hagi revoltat contra el seu món interior, i els seus condicionants, i sigui capaç d'enfrontar l'exterior. Parlant del món exterior, el que em resulta més insuportable dels polítics -i d'altres personatges que tenen veu pública- , els que governen i els que poden governar, no són les seus mentides, la seua ineptitud, la seua ineficàcia..., sinó el fet que tot i saber que els súbdits no som totalment ignorants ens tracten com si ho fóssim, com si pogués arribar un moment en què la nostra capacitat de decisió independent es pogués veure alterada per la repetició de les seues mentides i tergiversacions. Vés a saber.

Busco, entre les que em va enviar la Blanca, alguna imatge de l'excel·lent dibuixant Pawel Kuczynski (a vegades citat com Pawla Kuczynskiego) per il·lustrar el darrer paràgraf i només trobo una aproximació en aquesta, tot i que no és ben bé això el que jo volia dir, ja que només representa l'estadi inicial de la situació:

No coneixia les sàtires gràfiques del dibuixant polonès i em semblen tan extraordinàries que vull afegir-ne unes quantes, encara que en la situació actual, tan descarnada, em trobo dividit entre la efectivitat i l'encert de les seues creacions i la poètica de la seua estètica que pot arribar a fer-nos perdre de vista el missatge.

...........................................................

fam!

No sabria precisar l'hora: entre les sis i les set. Em situo a l'esquerra de mare i fill (ella, alta com una santa Àgata; ell, petit com un mosquit), just en el moment que el nen aconsegueix arribar al botó que farà baixar l'ascensor. Al costat de la porta, uns díodes vermells van indicant les plantes:

4


3


2


1


EN


PB


El nen, estimulat per la mare, va interpretant la informació:

-Quart

-Tercer

-Segon

-Primer

-ENTREPÀ!

Quin crit! Li espurnegen els ulls, sembla que la boca li saliveja. Acaba amb el to monòton inicial:

-Planta baixa

Mentre anem enlairant-nos entre una conversa d'aquelles en què un nen gairebé desconegut es converteix en el centre d'atenció, penso que el menut m'acaba de confirmar que les restriccions de què parlen els diaris són certes a la seua guarderia. De què li prepararà l'entrepà la mare?

música de traspàs

Dissabte a la tarda vaig aprofitar la gratuïtat dels museus per passejar-me pel MACBA, i per la plaça dels Àngels; a l'exterior, com sempre;  l'interior, ple; com suposo que n'estaven la resta dels museus, encara que no sé si les cues eren tan llargues com les del Museu Egipci, que començava al carrer d'Aragó, imagino que amb uns visitants atrets no només per les col·leccions exposades, sinó també per la possibilitat de menjar algun plat exòtic de l'antiga civilització, calent o no, ara que les coses van maldades i els senys no cotitzen en borsa.

En el meu recorregut d'anada i tornada feia pena veure tantes botigues de negocis diversos que han estat ocupades en les darrers anys per establiments clònics, bé de cadenes comercials o de propietaris individuals; però encara fa més basarda, tot i ser conscient de la fugacitat del temps, veure botigues conegudes i visitades ara tancades i amb el rètol de ES LLOGA, ES VEN, ES TRASPASSA.

Al carrer Bonsuccés, ben prop de la Rambla, hi ha una botiga, encara en funcionament però amb el rètol del traspàs. Es traspassen el local, però no la botiga, és a dir, el gènera que vés a saber on col·locaran, si és que troben un lloc adequat o simplement un lloc; potser només continuaran amb la venda per Internet. A part de la sorpresa, em va enrabiar -moderadament, és clar- veure la desaparició d'Etnomusic, perquè encara que d'història relativament recent -va començar a funcionar l'any 1991-, aquesta disqueteria sobre tot de vell crec que té unes característiques singulars i, a més, m'agrada fer-hi una volta de tant en tant, encara que algunes vegades en surti sense cap disc. A Etnomusic vaig comprar no fa gaires anys un dels meus discos preferits, que havia tingut en vinil i que els anys i les audicions havien maltractat força. Vaig tenir una gran alegria de retrobar el que a mi em semblava un dels reculls musicals més bells -opinió sovint no compartida per altra gent- i més importants -torno al jo- des de diferents perspectives sentimentals, és a dir, evocadores.

En memòria diversa, també l'anarquista, deixo avui una de les seus cançons, que ja he pujat alguna altra vegada perquè em sembla bellíssima; no és la que tinc jo, però al menys s'hi aproxima, perquè penso que ha de ser una cançó coral i amb acompanyament instrumental elemental, que els qui la cantin vesteixin amb corbata és accidental, que ja sabem amb quina facilitat podem prescindir d'alguns signes. La música original és anònima, però més tard es va convertir en una melodia anarquista amb la lletra de Pietro Gori, i encara més tard va ser aprofitada, amb els canvis pertinents, pels feixistes italians. M'ha fet gràcia veure al Youtube un comentarista que l'havia convertida en cançó de bressol: questa canzone la canto a mio figlio di 10 mesi per farlo addormentare...ed è la sua preferita insieme a Geordie di De André ed a Fischia il vento...le stesse che mi cantava mio padre per farmi dormire...che bello... Ho he trobat fantàstic i adient si no només serveix per adormir-se. Ja es veurà si obté resultats en el futur.

weltanschauung

No cal demostrar que aquest és sobretot un món d'instantànies, d'immediatesa, de presents amb passats oblidats o desconeguts i de futurs boirosos, incerts, no planificats. Un món espectacular, generós i miserable. Un món de color bigarrats i canviants, però també ple de matisos de gris o, cada vegada més, de blancs i negres d'una duresa mediatitzada.

En aquest món, on no acabés de saber si el progrés és regressió i la involució senyal de futur resplendent, tot té cabuda i tot s'explica, tot s'expandeix i tot es contrau, però el que és segur és que no cal cap justificació. Res transcendent, m'estic referint a una de les darreres càmeres fotogràfiques de la mítica marca Leica. La M Monochrom que, com el seu nom indica, pot fer fotografies únicament en blanc i negre.

Algun escèptic pot qüestionar l'interès de treure al mercat una càmera que només fotografia dos colors, la suma de tots i la seua negació, sobretot pensant que això ja és pot fer amb els aparells convencionals o amb intervencions posteriors amb qualsevol programa de tractament d'imatge. El mateix escèptic podria continuar dient que el color, o la seua mancança, no ho és tot, ni el més destacat, que el que importa és el que mostra. Seria un diàleg infinit que segurament no tindria en compte la filosofia inicial del lloc, Alemanya, on s'ha fabricat l'aparell. Alemanya, guia i model d'una Europa en decadència -s'ha dit tantes vegades...- que ressorgirà de les seus cendres; Alemanya, que creu en ella mateixa i dubta de tota la resta; Alemanya, bressol d'un optimisme secular i posseïdora d'un pessimisme congènit...

Leica, Alemanya, capdavantera en la comprensió de l'individu i del món modern -amb pemís dels grec i dels llatins-, ha cregut que era el moment de fer veure amb realisme, sense deixar de banda el seu romanticisme, la realitat actual a través d'una càmera -no entraré en detalls tècnics- que aconsegueix un grau de nitidesa mai no vist. Evidentment, que els motius enfocats siguin els més adients, això ja ho sabem, depèn de cadascú. Que aquests motius tinguin algun valor de futur, també ho sabem tots, no és cap cosa que s'aconsegueixi amb cap càmera fotogràfica, per molt retocs que hi fem a la imatge resultant. Però...

Potser cal afegir, per acabar, que hi ha un petit detall que entela la il·lusió que alguns, conformats amb la impossibilitat de saber el futur, hagin tingut de conèixer en detall al menys el present, la càmera, quan es comenci a vendre, valdrà uns 7.600 euros. Així, doncs, és ben possible que la majoria de nosaltres hàgim de continuar veient el món en color o amb un blanc i negre amb una mica de gra -ara li diuen soroll-, i és que la visió precisa del món no es troba a l'abast de totes les butxaques.

Tornar al món analògic? És una opció que, a la llarga, seria molt més cara, encara que els grecs, alfa i omega, sembla que no s'ho acabin de creure, i un servidor, ignorant com és, tampoc.

provocació

He estat a punt d'enviar la imatge al veí, que ara fa temps que no puja res d'aquest estil, o al Francesc, a qui sé que li agraden les absurditats humanes, o a Víctor (ostres, surt a la Viquipèdia!), però he pensat que la foto tampoc no és gran cosa i, a més, no crec que cap dels tres estigui interessat en el que semblen frankfurts més que les originals i variades llonganisses del país.


Fora de la botiga del passeig de Gràcia on la vaig descobrir, encara no he vist en les meues passejades cap gos lligat amb aquesta corretja, ni tampoc no sé si se n'han venut moltes o si les que s'han venut serveixen per lligar gossos o més aviat per mostrar originalitats als amics. De fet, dedueixo que és una mala època per presumir públicament d'una abundància que alguns considerarien una provocació. Estic segur, però, que molts continuen donant als gossos, siguin de la raça que siguin, allò que neguen a les persones, no importa la seua raça, si és que aquest concepte encara existeix.

les competències

He entrat per casualitat en la llista que publica Forbes de les persones més riques del món, en bilions de dòlars. No sé si els que hi figuren són realment els més rics perquè no sé si realment és fàcil de comptar tot el que tenen i, sobretot, perquè és sabut que com més diners tens més fàcil és amagar-ne uns quants. És igual, segur que el rànquing és força precís i que cada dia deu haver-hi gent que fa esforços sobrehumans per figurar-hi.

Actualment, amb tota aquesta història de la crisi, deu se difícil aconseguir un lloc entre els llistats. Potser el camí més recte el troben aquells que no tenen res i de sobte se'ls acut alguna idea que tampoc no produeix res concret, que es pugui pesar, exposar als aparadors, posar en un prestatge... Alguna inanitat com, per exemple, Facebook. La veritat, no ho sé.

De tota manera, trobo que actualment té més mèrit arribar a aconseguir bones posicions en una llista que no conec que mai s'hagi fet per dificultats evidents: la llista dels més pobres. Abans de continuar m'imagino que algun lector es pot preguntar quin interès pot tenir conèixer la llista dels més pobres. Doncs per a mi i per als qui passen per aquí, la mateixa, és a dir, cap; però, insisteixo, que complicat poder arribar a les posicions més altes de la llista dels més pobres, sobretot en els temps que corren, amb tanta competència! Sembla fàcil i molts deuen pensar que a diferència de les llistes dels qui tenen més diners, si un en té la ferma voluntat, i amb una mica d'esforç, escalar posicions ha de ser factible. Jo no ho veig tan senzill, com a mínim em sembla extraordinàriament complicat arribar a les primeres posicions. Fins i tot el camí el veig ple de deslleialtats, perquè estic segur que molts entren a la llista sense cap treball, sense proposar-s'ho, d'una forma totalment natural, cosa que no dubto que desanima als qui, en un moment o altre, han fet de la pobresa l'objectiu de la seva vida.

M'imagino que si algú intenta ara o en els propers anys elaborar la llista dels més pobres, es trobarà que en la primera posició hi hauria de posar una multitud ex aequo i, la veritat, aparèixer compartint el primer lloc amb milers de persones sembla que no té gaire mèrit en una societat que valora la singularitat més que cap altra cosa, de manera que la gent intentarà amagar la seva pobresa. Ara bé, si arriba un moment en què tothom aconsegueix un cert grau de benestar i riquesa, auguro sense cap dubte, que hi haurà bufetades per ocupar els primers llocs del rànquing dels pobres. És més, no dubto que els més poderosos, cansats del seu estatus i de la manca d'estímuls, facin mans i mànigues per canviar de llista. I quan els rics, els veritablement rics, es proposen alguna cosa no hi ha pobre que se'ls pugui resistir. Temps al temps.

venceran, però...

En tornar de la feina he recollit de la bústia la targeta censal que m'informa de les meues dades i del lloc on puc votar en les properes eleccions estatals. Cap variació. I no obstant, en el meu cas seran les primeres eleccions en què d'una manera molt clara, més que mai, voti o no voti, tindré plena consciència que cal canviar el sistema d'ordenar, coordinar i dirigir els territoris i la gent que hi viu. Cal fer canvis radicals. Arribat a aquesta conclusió genèrica, ja podria acabar el post i esperar que es donin les circumstàncies i les pressions que propiciïn aquests canvis, però com que el temps en què això passarà el veig llunyà, continuo.

Hem entrat oficialment en el període de propaganda electoral -crec- en què els candidats dels partits sense aportar -ara menys que mai- cap novetat, cap concreció, ens volen convèncer de la bondat de les seues propostes. Rajoy ens explica ara que és moderat, que tant pot anar com tornar, i que representa tothom i ho té tot controlat. Recordo la participació de Rajoy en unes llunyanes tertúlies televisives presidides per Hermida; sempre em va semblar el més lent de tots els contertulians, quan els altres tornaven, ell començava a anar. Aquest serà, diuen, el proper president de l'Estat. Rubalcaba recorre a dues velles glòries (?) que ja estan de volta de tot, elefants del passat que en les seues jubilacions daurades de pensionistes en consells d'administració o similars ja se'n foten de tot. Rajoy i Rubalcaba són el passat que vol governar el present i eternitzar-se, ells o els seus descendents, en el futur, i per a desgràcia de tots serà així en el futur proper. PP i PSOE són aparells burocràtics que ja no poden convèncer, però que venceran.

Em salto els altres partits estatals. Anem al nostre territori deixant de banda les sucursals. CiU? Duran? Què ens explica Duran, el polític fins ara més valorat en les enquestes exteriors? Qui és Duran? Què o qui ha governat Duran fins ara? I ERC? D'acord, molt bé, li tornem a donar per enèsima vegada un vot de confiança. Tornarem a estar satisfet amb el seu “algú ho havia de dir”; o tenen possibilitats de presentar-nos un “algú ho havia de fer”? Diuen que ICV té bones perspectives -ssmpre a la cua- amb Coscubiela, a qui ja crèiem retirat. Avui llegeixo en el diari una entrevista en què el periodista destaca aquesta frase: “Déu me'n guard de ser portaveu del 15-M, quina barbaritat!” Llàstima, perquè el futur, en part, i més el seu, va per aquí. Em deixo partits? Crec que no, al menys no me'n deixo cap que tingui algun pes aquest novembre. I ja veurem com tots, sigui per una raó o altra, venceran.

Entenc que hauria d'haver deixat de banda noms propis i i hauria d'haver parlat d'economia que és el que en temps difícils pot proporcionar alguna esperança general de felicitat, és a dir de seguretat de subsistència. Jo, d'economia no en sé, però parlem-ne. Els països, encara que no siguin feliços, viuen en una certa pau quan la majoria de gent -místics a part- té alguna feina que li proporciona l'estabilitat material i espiritual. No cal dir que l'atur peninsular és brutal, tercermundista i que per qüestions estructurals -com ho anomenen els economistes?- difícilment serà en un futur menor del 10 o 15 %. Acceptem-ho, de moment. Bé, i ara repeteixo i matiso el que deia fa uns dies, votaré qui em digui quants nous llocs de treball s'aconseguiran en una de les indústries -dic indústria perquè he sentit que alguns l'anomenen així- capdavanteres, consolidades i sòlides del país, el turisme. Accepto errors -vull ser generós- de fins a 30.000 persones. Però, i aquí? I si tinguéssim concert econòmic o com es digui? La pregunta és la mateixa, i acceptaria un error de 5.000 persones. M'adono que tot plegat aquestes són unes consideracions simplistes. Ho admeto. Però, més que les que faran servir els dos principals candidats al govern d'Espanya en el debat d'aquesta nit? Qui tingui fetge per seguir-lo -ai, que a vegades també som masoquistes- ja ens ho dirà.

irreflexions d'un ignorant

Als individus que com jo som simples espectadors, a vegades més distrets del que caldria, ens costa d'entendre tot allò que s'allunya del món més proper, el de les experiències diàries de la feina, de casa, dels amics, del territori que trepitgem, de quatre coses bàsiques que ens sembla que hem anat aprenent amb el transcurs del temps. A vegades, però, som agosarats i ens permeten opinar sobre temes que amb prou feines els especialistes, inclosos els dels mitjans de comunicació, deuen tenir clares.

Per exemple, el cas de Grècia. Llegia l'altre dia al diari que una sèrie d'especialistes (2.756) van deixar la seva opinió sobre la quitació de la UE del 50 % del deute grec. Un 75 % hi estava en contra, un 22 % a favor i un 3 % no es mullava. A mi, des de la meva ignorància, em semblava que la quitació, no del 50%, sinó del 100%, era l'única solució. Quan algú s'endeuta i no pot pagar, o li perdones el deute o no cobres. En el cas de Grècia em sembla obvi que no poden pagar a no ser que dediquin una part importantíssima del seus ingressos i de nous préstecs a tornar els préstecs vells. Clar que un es pregunta perquè es presten quantitats importants a aquells que se sap positivament que difícilment podran tornar-les. I després un pensa en el futur de Grècia en el cas que s'estrenyin el cinturó. Molt bé, ja no tenen deutes, que no serà així. Què produirà Grècia que pugui interessar? Doncs gairebé res. I és en aquest punt on m'adono de la meva ignorància. Bé han de produir alguna cosa que interessi els altres. Segur, però no se m'acut. Ja no parlo de l'enrenou que ha produït el que a mi em sembla lògic, que un dirigent pregunti al seu poble què opina sobre els propers anys, encara que el que opinin i la realitat que viuran vagi per camins diferents.

Compte, en la meva ignorància el cas d'Espanya el trobo molt semblant. L'enfoco d'una altra manera, només en un detall. En què treballaran tots els aturats que hi ha? En aquesta època en que és tan fàcil fer previsions del futur a través dels savis i les enquestes, ens podrien especificar els polítics que votarem aquest mateix mes en quin sectors hi haurà feina en els propers quatre anys? Dit d'una altra manera, quanta gent es col·locarà en la indústria de l'automòbil, quants en la pagesia, quants en el sector farmacèutic...? No m'importaria una desviació d'unes mil, fins i tot cinc mil, persones per sector. Segur que els polítics, ben assessorats per experts, tenen les xifres, però no entenc, en la meva ignorància perquè ens les amaguen.


Quant al que anomenem retallades, les entenc perfectament. Qualsevol de nosaltres ha hagut de retallar en un moment determinat de la seva vida, fins i tot de tallar. Tallar i retallar són actuacions circumstancials, d'emergència, necessàries a vegades per sobreviure, que es poden fer millor o pitjor. La qüestió continua sent, i després què? I una vegada més qui sigui que ha de respondre no ens diu res que sigui creïble i ens parlen en clau d'un passat del qual no volen o no saben desprendre's. Al final els ignorants ens anem tornant escèptics, més per incapacitat de comprensió que per defecte dels qui ens expliquen com és el món, i sobretot com serà, més enllà dels nostres nassos i la nostra escassa intel·ligència.

Avui, no sé per què, tinc un dia desvergonyit en què no m'importa mostrar la meva ignorància. Em preocupa.

de la tragèdia a la comèdia o la qüestió es distreure's

Ja ho sabem, vivim en un món de distraccions. Hi ha qui es distreu fent versos i d'altres llegint-los. Hi ha l'aplaudit, el qui aplaudeix, el qui voldria aplaudir i el qui espera l'aplaudiment Hi ha qui aixeca parets i d'altres decoren els interiors. Hi ha qui es capfica en les bosses de plàstic d'un sol ús i d'altres que se'n foten del cas. Hi ha qui mata toros i molts més que mengen caragols. Hi ha qui opta pel virtuosisme conceptual i alguns pel virtuosisme vital, mentre alguns ignoren qualsevol virtut. Hi ha qui es capfica en 24 megapíxels mentre d'altres demanen que els surti la foto. Hi ha pàgines i pàgines dedicades al cogombre espanyol i oblits a no se sap què alemany. Hi ha qui es desviu per fill superdotats, els qui no confessen -o sí- que no saben què fer amb els fills i els qui no tenen fills. Hi ha qui no canviaria la muntanya pel mar i els qui no sabrien què fer sense veure les onades. Hi ha qui estalvia i hi ha qui gasta, i encara qui no pot fer una o altra cosa. Hi ha qui s'indigna i qui està fart de paraules. Hi ha qui toca la guitarra i els qui toquen la gralla, a més dels qui ho toquen tot. Hi ha qui té un Renault i voldria un Ferrari i hi ha qui té un Ferrari i li costa saber què voldria. Hi ha qui està a l'atur i qui està aturat. Hi ha qui paga impostos, qui no en paga i qui voldria saber com pot fer-s'ho per no pagar-ne o per pagar-ne. Hi ha qui viu permanentment o esporàdicament una tragèdia, o un drama (alguns, una comèdia)... Hi ha tantes distraccions com grans de sorra a la platja de l'Estartit o de la Marquesa. És bo que hi hagi distraccions.

Hi ha qui aquesta nit ha mirat què deia en Puig i hi ha qui ha mirat José García-Montalbo i Albert Closas (quan aparegui el vídeo el pujaré, l'altre és pura distracció). Tant se val, però, la qüestió es mantenir-se distret. La vida, de moment, continua (que cadascú hi posi la seua música).

les armes les carrega el diable

Se sap que dues de les mesures més efectives i imaginatives per intentar resoldre les crisis econòmiques són retallar sous (sobretot els dels altres) i apujar els impostos directes i indirectes. Apujar els impostos sobre productes (especialment els perillosos o potencialment perillosos) que només consumeix una part de la població sempre és aplaudit per la població restant, que encara desitjaria una puja més espectacular.

Segons m’explicava avui un amic, aquest cap de setmana ha participat com a traductor jurat de tota confiança en una reunió en un lloc del nord d’Europa (ja entendreu que no sigui massa explícit amb els noms propis) en què diverses personalitats han proposat en represntació dels seus països respectius un increment substancials d’impostos d’un producte que des de l’inici del temps ha tingut arreu del món una acceptació notable: les armes.

La discussió, que es perllongarà diversos caps de setmana, pretén augmentar els impostos sobre la venda d’armes. Sembla que solucionat el dilema que suposava si havia de constituir-se un percentatge diferent segons els dos grans grups d’usuaris: els professionals i els amateurs, la trobada va tractar exclusivament sobre les considerades armes lleugeres, sobre els llocs on es podien fer servir (prohibides, per exemple, a l’interior dels edificis públics, però ja sabeu que sempre hi haurà algú que se saltarà la prohibició). En fi, ja us informaré amb més detall en una altra ocasió sobre aquests aspectes.

Bona part de les converses van girar a l’entorn de la conveniència o no d’afegir en cada arma i en un lloc ben visible algun tipus d’advertiment. Acceptat el fet, es van fer diverses propostes, algunes de les quals encara no són  fermes:

Gairebé tothom estava d’acord que en les culates de fusells, pistoles i altres armes menors, hi figurés: DISPARAR POT MATAR. A part d’aquest advertiment, es van suggerir altres textos: DISPARAR POT PERJUDICAR GREUMENT LA SALUT DE LA GENT DEL SEU ENTORN; SI NO SAP FER SERVIR UNA ARMA, NO S'HI POSI; VETLLI PEL SON DELS SEUS VEÏNS, NO DISPARI DURANT LA NIT; CANVIÏ L'ARMA ABANS QUE SE LI ESPATLLI;  NO DISPARI ALS NENS SI NO ES ABSOLUTAMENT NECESSARI, LES BALES NO CONTENEN NICOTINA (proposta d'un conegut prohom antitabac; algú va proposar d’afegir: PERÒ A LA CURTA SÓN MÉS NOCIVES; es va desestimar majoritàriament l’afegit), LES ARMES NO MATEN, POT MATAR QUI LES FA SERVIR... Van ser immediatament descartades dues frases: ASSEGURI'S QUE TÉ UN ENEMIC ABANS DE DE FER SERVIR L'ARMA (el meu amic no sabia per què no els va fer el pes, creu que per raons formals). La segona frase: LES ARMES LES CARREGA EL DIABLE, va ser immediatament titllada de poc apropiada pels participants agnòstics, ateus i de religions sense tradicions diabòliques; a més, el que la va expressar, l´únic català participant en la reunió, no tenia clar si havia de dir diable o dimoni (fins i tot se li havia acudit en Banyeta).

Bé, fins aquí només un resum de com va anar la cosa. Ja era hora que se’ls acudís augmentar els impostos sobre les armes, que imagino que tal com va el món seran una font d’ingressos de primer ordre per pal·liar substancialment la crisi. Prometo que en el futur, si el meu informant encara continua viu, afegiré els resultats que em proporcioni, que espero que siguin més interessant quan tractin sobre les armes realment potents.

de la complexa simplicitat

Un senyor turc que es diu Kemal Dervis acaba dient sobre Espanya, i qui diu Espanya diu Catalunya:

Pero Irlanda sufre un crac bancario y, en cambio, en España el gran lastre de todo el sistema ha sido el excessivo peso de la construcción y sus repercusiones.
Estamos purgando los excesos.
Bien, pero no servirá de nada ahorrar y recortar si ustedes no crecen. Tienen que esforzarse hasta encontrar otro modelo para seguir creciendo. Sólo si lo hallan, mejoraran las cifras de paro y con ellas la foto española en los mercados.

("La contra" d'ahir)

És molt fàcil de dir des de fora, però aquí no hi ha manera que ningú concreti cap nou model de creixement que no sigui marginal, anecdòtic, de riure. Estalviar i retallar és fàcil, sobretot retallar (i vendre per estalviar no té mèrit; com deia la meva mare: vendre és de pobres). De construir aquí ja ningú en sap res. No, jo tampoc –ni el senyor Kemal Dervis-, com no sigui de construir literatura, que és l’únic que podem fer quan no sabem fer res més.

escenaris

Aquests dies tinc una mica de crisi blocaire deguda exclusivament al meu mal cap, és a dir, a la meva (des)organització interna i externa. Se m’acuden temes sobre els quals m’agradaria o em divertiria parlar i el temps, en el qual mai he cregut, se’m mostra advers.

Tinc una veïna que es va separar –o viceversa- fa uns quants anys. El seu sou i la que imagino migrada pensió que li passa el marit no li permet gaires alegries, sobretot perquè encara depèn d’ella una filla en època d’estudis. A la veïna li agrada el teatre i hi va sempre que pot amb alguna amiga (de la qüestió dels homes en podem parlar en un altre moment). La veïna no és especialment amant dels monòlegs teatrals, però els suporta perquè ja se sap que si a l’escenari només hi ha un actor o una actriu, la representació sol ser més barata. La setmana passada va anar a veure un monòleg sobre no importa quin tema. Va començar la funció i de seguida es va adonar que aquest monòleg ja el tenia vist i sentit.: merda!. La veïna, però, és de bon conformar, positiva, i va agrair que el monologuista, com sol passar, afegís algunes novetats al seu discurs. De vegades l’important són els petits matisos.

En aquest moment les eleccions importants són les del Barça. Vaig sentir casualment un dels candidats que, referint-se a la seva entrada en l’escena electoral i als altres aspirants, deia més o menys: “les vamos a dar un susto de cojones” (algun diari va escriure : “un susto de narices”). Més tard, el personatge –em sembla que es diu Benedito- va dir que la frase en català tenia una altra força, i ell mateix va traduir: “uns susto de collons”. Vaig trobar que tenia raó, actualment els candidats i la gent en general ja no solen tenir cap ensurt, com a màxim algun sustu.

Malgrat tots els meus anys en els escenaris del món de l’ensenyament (o l’educació), penso mai no havia vist una situació tan caòtica, tan desgavellada, tan de supervivència com l’actual. Després reflexiono que potser sóc injust en la meva apreciació, que és la tendència natural a oblidar els aspectes negatius del passat, a edulcorar-lo, que són els de fora els qui han de donar la seva opinió. Bé, és una qüestió de salut mental.

Com deia, em sap greu no poder entrar més a fons en aquests escenaris i els seus protagonistes, però les coses són així. D’aquí uns dies em divertiré més teclejant.

en parlarem al juny

Sembla que en Zapatero no ha acabat d’entendre el que la inspiració de les altures li havia suggerit, però per fi ha concretat la seva interpretació en una sèrie de mesures per sortir d’una crisi, que primer no existia, de la qual, segons ens deien –quin tip de riure!-, ja anàvem sortint. Veurem ara la independència –quin tip de riure!- del govern de Catalunya- a l’hora de dur a terme mesures pròpies. Suposo que a Barcelona, l’Hereu aturarà la fantasmada de la Diagonal, seguint l’exemple de contenció del seu cap suprem, encara que no sembla que l’Hereu tingui ni faci cas a cap cap.

Jo, que tinc unes despeses fixes moderades i només mitja hipoteca d’anar per casa, he procurat contribuir al redreçament de l’economia pública–el de la moralitat m’és impossible- a través de la manca d’estalvi, que no l’endeutament: més tabac, més alcohol (menys anys de vida, doncs, i que s’estalviïn així la meva pensió), més música, més fotografia, més llibres, més restaurants, més se... (no, això no). Si hagués tingut carnet de conduir m’hagués comprat un cotxe dels que paguen més impostos i gasten més gasolina. En fi, que he procurat contribuir des de la meva modèstia financera al moviment del diner. Ara Zapatero –Montilla m’ho confirmarà si no ho ha fet ja-, em diu que no he actuat bé, que tinc massa diners, que a partir del juny em rebaixarà com a mínim un 5 % del sou. Bé, em sap greu, lamento la manca de confiança en les meves mesures particulars per sortir de la crisi. Però no passa res, els polítics són així: avui això i demà allò. A partir del juny aniré baixant les meves dosis de tabac, em convertiré en un aiguader (no espero que l’allargament de la meva esperança de vida els suposi cap despesa en pensions), prou de visitar el carrer Tallers, deixaré d’anar a Salvador Serra, definitivament, no em trauré el carnet de conduir, miraré els aparadors de les llibreries, però llegiré als blocs de què van els llibres, em portaré una carmanyola a la feina amb continguts equilibrats, tindré més se... (no, tampoc no toca).

Ep, tot aixà a partir del juny. De fet encara confio que a Catalunya, on s’han fet molt millor els deures, les mesures anticrisi em siguin lleus. I si no és així, qui em diu que els presidents del juny no seran ja Rajoy i Mas, i tornaran a confiar en les meves modestes mesures de redreçament del país, i no tan sols això, sinó que potser pensin que cal estimular-les amb un augment del meu sou de, per exemple, el 15 %. Ja es veurà.

dues dones i destins incerts

A mig passeig de sant Joan (de dalt) em trobo la G., alumna de l’any passat. No l’he reconeguda fins que gairebé ens em creuat perquè porta una roba i un pentinat diferent de l’habitual: ve de la platja. Comencem parlant de les PAU perquè el primer que vol dir-me és que li va fer molta gràcia que sortís el poema de Carner, ja que va ser justament ella qui el va comentar a classe*, tot i així, va triar l’altra opció perquè li van semblar més fàcils les preguntes i perquè va preferir escriure sobre cinema i literatura (la G. –també la seva mare, i potser el seu pare- és una lectora excel·lent i una espectadora de cinema constant i críticament entusiasta). De català li han posat un 8 (també de castellà). Em diu que finalment s’ha decidit a estudiar Obres públiques, cosa que ignoro exactament què vol dir. Aquest estiu, quan els pares tinguin vacances, se n’anirà a Madagascar, un destí turístic que jo també triaria. Xerrem una estoneta més. M’ho vaig passar molt bé amb la G., sempre fent preguntes, sempre qüestionant. Li desitjo molta sort en tot el que faci.

Ahir, una mica més avall, vaig trobar-me amb en M., antic company de feina, quasi veí, i amic. Vam parlar una estona de la professió, de nosaltres, de les filles i de la dona. L’A., la seva dona, és arquitecta i fa anys que treballa en un despatx on habitualment hi havia vuit arquitectes. És una dona amb gran capacitat de feina, vital, optimista. Des de fa uns mesos que han anat reduint personal al seu despatx. Dels vuit arquitectes inicials, en queden tres, que, a més, treballen a mitja jornada, és a dir que en realitat en queden un i mig els quals cobren la part proporcional de la prestació d’atur, de manera que si queden totalment aturats pràcticament ja hauran cobrat les prestacions que els correspondrien. En M. m’explica que els companys de l’A. acomiadats subsisteixen fent treballets, excepte un, que treballa a jornada completa fent de mosso de magatzem. En M. té una gran fe en la seva dona, en la seva capacitat de sortir-se’n de qualsevol situació adversa i de progressar, fins al punt que m’assegura que confia que quan es quedi a l’atur trobarà una feina millor que la que té ara. Desitjo a l’A. molta sort en tot allò que vulgui fer i al M. que la seva fe sigui una realitat.


*A primer de batxillerat, tots els alumnes tenien com a deures llegir setmanalment tres poemes de l’Antologia de la poesia catalana i en preparaven un comentari formal i el tema, però hi havia un alumne que s’especialitzava en un poema i era l’encarregat de comentar-lo a classe en tots els seus aspectes. Sovint no podíem anar més enllà del comentari de dos poemes setmanals en una de cada tres hores de classe que dedicàvem a aquesta activitat a partir del segon trimestre. Aquest curs, la reducció d’una hora lectiva no ens ha permès realitzar aquesta activitat de la mateixa manera. A qui li importa, però?

P. S. Avui m'han arribat les notes de tots els alumnes del centre que es presentaven a les PAU. No hi ha cap suspès, cosa que no és una novetat perquè el sistema de compensacions de notes fa que sigui molt difícil que els alumnes aprovats als instituts suspenguin. Petites sorpreses i xafarderies a l’alça i a la baixa. Dels resultats de català no n’estic prou satisfet, només un 6,48 de mitjana i dos suspesos, un d’ells amb un 2,5; és veritat que en J. és un fan de la Martina K., però no creia que la seva admiració i la seva ànsia d’emulació arribés a aquests extrems; quant a la nota de castellà, no sé qui volia imitar. En fi, potser és que li va costar posar-se en marxa. Quan el vegi li preguntaré.

plof!

He de suposar que el debat d’aquesta nit a TV3 és la cloenda de la setmana de la crisi de la cadena. Sensacions de disgust, d’enuig, de presa de pèl, de pèrdua de temps. M’agrada el pentinat del de Sabadell. Em felicito, o no, perquè no he vist tot el col·loqui. Res que no sapiguem d’aquesta perpetuació del que és serà. Continuarem com sempre –una mica pitjor- malgrat les catifes -una de tantes- de lletres vermelles que pinta algun desenfeinat del barri i que necessàriament trepitjarem. No, no ens ofegarem, només surarem entre l'aigua salada.

plantejament I (qüestionari)

Tots hem vist, I potser algú se n’ha comprat i tot , llibres que es titulaven alguna cosa així com Informàtica per a imbecils, Física per a tanoques, Economia per a ximples. En acabar de llegir-los se seguia tan ignorant com sempre, però la seva lectura suposava el domini d’un vocabulari bàsic que et permetia pretendre davant d’altres ignorants que tenies un cert domini del tema. Quin interès tenia aquesta pretensió? Sóc incapaç de respondre.

No he llegit cap llibre sobre la crisi, tot i que algun n’ha sortit, és a dir que no arribo tan sols a la categoria de meritori de tanoca en el tema. Manifestat això, crec que tinc tantes possibilitats d’encertar amb precisió els orígens de la crisi com qualsevol altre. La meva tesi, no per senzilla menys provable, es conté condensada en les tres estrofes de més avall, sobretot en la tercera, especialment en els dos darrers versos:


Diners fan vui al món lo joc,
e fan honor a molt badoc;
a qui diu "no" fan dir-li "hoc".
Vejats miracle!

Diners, doncs, vulles aplegar.
Si els pots haver no els lleix anar;
si molts n'hauràs poràs tornar
Papa de Roma.

Si vols haver bé e no dan
per advocat te sent "jo ha'n".
Totes coses per ell se fan,
en esta vida.

Anselm Turmeda (segle XIV)

D’acord, tothom ho sap, no s’ha desvetllat cap misteri, però, no és això? Quan falten diners comença la crisi. Diners a qui sigui, a individus o a corporacions, a particulars o a institucions, a banquers o a industrials. Perquè es mogui el món cal que tothom tingui diners, molt o pocs, més ben dit, alguns molts i altres pocs.

Ara la pregunta és, però de veritat falten diners? Diu una llei de l’economia que els diners no es destrueixen sinó que es transformen. En què s’han transformat els diners? Per què alguns tenien diners i ara no en tenen? Que fan els que no en tenen per aconseguir-ne?

Qui respongui satisfactòriament les quatre preguntes del paràgraf anterior obtindrà un notable (baix); tres respostes, un bé; dues respostes, un suficient; una resposta, un insuficient. Cap resposta? Bé cal posar-hi una mica d’interès i concentració. Ah, i compte amb la pregunta trampa.

Continuarà, perquè aquí volem que algú aconsegueixi l’excel·lent.

quina crisi?

Un, en el seu món petit i eixerit, no s’acaba de creure això de la crisi. El seu entorn més immediat no ha canviat gaire, la gent que veu i que freqüenta fa el mateix de sempre, tot i que parla del tema amb una certa frisança, com si volgués que, per un moment, la crisi l’apartés de la monotonia de les seves vides. Que el gas s’hagi apujat un 18 % , que li diguin que les pensions no resistiran més de vint anys, que tenim problemes financers...i tantes altres coses, no acaba de convèncer la gent del seu entorn més immediat ni a ell mateix, ni tampoc del tot Benach.

Ara, quan un veu que a TV3 fan futbol el dissabte i el diumenge, un pensa que potser sí que les coses no van tan bé com haurien d’anar. Un, a més, troba sospitós que el Barça guanyi amb tanta facilitat. Després, un pensa que un és una mica paranoic, sobretot quan veu que les lectures dels poetes sovintegen per tot el territori i que cap poema parla de cap assumpte que vagi més enllà dels assumptes propis –i els poetes són i seran la consciència dels pobles-. Un finalment, recobra la confiança quan sap que, més enllà de qualsevol creença, el Barça no només aconseguirà gols sinó que fins i tot resoldrà el malentès amb el jove marroquí que va tenir més fe en l’equip foraster que en el seu rei.

Aclarits els dubtes més immediats, un completa el post amb un vídeo –poesia pura- a ritme de foxtrot de l’èpica del club dels seus amors.



P.S. Ai, que ja són les tres, o potser les dues? I mentrestant, Messi se sembla cada dia més a Polanski, encara que un no sap al Polanski de quina pel·lícula.

aproximacions

Ho sabem, però costa d’assumir la paradoxa: estem més informats que mai i al mateix temps més desinformats –què diria Sòcrates, avui?-. Ens fot la quantitat de desinformació que sabem que tenim i sovint la dissimulem conscient o inconscientment de diverses maneres: amb especialitzacions cada cop més concretes, amb autosuficiències sospitoses, amb enrocaments sense diàleg possible, amb marginalitzacions militants o no, amb fugides cap a móns interiors o exteriors, amb la cerca de...

En l’actual crisi la desinformació és una evidència que fa sentir culpables -poc- alguns dels qui haurien d’haver tingut una perspectiva de futur que hagués hagut de preveure les causes, el moment i les conseqüències. Tranquils, homes, no passa res! Qui més qui menys està igual en el seu camp, per molt que vulgui demostrar el contrari. Una altra cosa és que alguns informats no diguessin res a l’espera que els esclats no els esquitxessin gaire.

És clar que quan es tracta de diners –la resta té una importància relativa- l’assumpte és més greu. Però no hi ha res a fer. Avui és impossible preveure en molts aspectes què passarà al món els propers quatre o cinc anys. Ni tan sols es pot descartar un Judici Final sense judici. Preveure els milions d’interaccions dintre de la globalització actual és una entelèquia. Això sí, cadascú és responsable del seu entorn en la mesura que té informació i capacitat d’actuació. A veure, no tots som iguals.

Tornant a la crisi que alguns anomenen financera –el detonant-, em faig les preguntes següents referides sobretot al nostre Estat (i dic Estat perquè en aquest cas la capacitat i l’efectivitat de solucions de Catalunya és minsa, insignificant, encara que no del tot menyspreable):

1. Per què es continua insistint –que també- amb els bancs, les entitats financeres, etc., quan sabem que la crisi del totxo (constructores, promotors immobiliaris, etc.) és un problema que va més enllà i ve de més lluny i que ens afecta i ens afectarà més en un futur immediat? Quan ens costarà, directament i indirectament, aquesta crisi als contribuents? Algú farà un seguiment –i el farà públic- de les relacions dels governs amb promotors, constructors i empresaris directes del sector?

2. I del sector serveis, turisme inclòs, quan ens en diran alguna cosa?

3. En aquesta primera fase la gent es preocupa especialment dels seus estalvis. S’entén, sobretot perquè en un Estat financerament i oficialment tan “sanejat” com el nostre sembla que promoure dubtes sobre els estalvis crea incerteses. Quan, però, ens començarem a preocupar per l’atur i les seves conseqüències? I per la precarietat laboral? Per què el futur immediat va també, i molt, per aquí.

4. Apostar per la investigació i les noves tecnologies? És clar. Però em temo que anem una mica endarrerits i que el cupo d’investigadors i tecnòlegs té un límit. Noves professions, més intermediaris? Bé, bé. Es pot anar provant.

5. De la indústria, no en cal dir res. Només s’han de llegir els diaris: des dels expedients a les deslocalitzacions. Les dades aquí són objectives; d’interpretacions, les que es vulgui.

6. Fins a quin punt en els propers anys la intervenció dels governs ens els assumptes fins ara privats s’anirà incrementant? Serà bo o dolent, desitjable o rebutjable? L’única solució?

7. Què és Europa? Quina Europa?

Per què escric això? En tinc una idea aproximada. La qüestió és dir alguna cosa cada dia, com tothom. Demà tornaré a temes més propers, més personals, d’àmbit més reduït. Continuaré pensant que cada dia que passa (any empeny) sé menys de més, però em consolarà saber que els altres percentualment no saben gaire més, tot i que mai no estaré segur si qui té responsabilitats ja fa tot el que cal segons el que sap i si se li demanen comptes per les seves irresponsabilitats. Ho veig difícil, potser no vivim en un món d’immoralitats, però sí d’amoralitats, que encara és pitjor.