Amb aquesta dèria de deixar alguna cosa escrita cada dia, o quasi, avui tocava alguna cosa sobre la crisi –les crisis-, que és un tema que fa dies que em ronda, tot i que de moment he tingut el seny suficient per aguantar-me, per no començar a dir encara més disbarats dels que llegeixo. Quan em durarà aquesta contenció? No ho sé, però fa un moment he entrat a llegir la Montse i el seu esment de Meryl Streep (amors i odis la M. S.) m’ha fet canviar radicalment de pensament: a la merda parlar de les crisis! L’Streep m’agrada. De tant en tant recordo el final d’una pel·lícula seva on, inevitablement, ella patia una crisi que al final... I res que he anat a Youtube a veure si trobava l’escena que clou Postcards from the Edge (1990). I vet aquí que m’he divertit una vegada més amb tot plegat. Demà serà un altre dia.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
3 comentaris:
Ostres, quin planter d'artistes porta la pel·li que menciones! No l'he vist, però ara em venen ganes de veure-la.
Jo també estic fins al monyo que no porto de la crisi!!! ja en parlarem, eh?
petonet!
Crisi...? Quina crisi...?
;)
Petons, Pere. I gràcies pel teu "seguiment".
No està malament la cosa, tot i que insinua més que diu.
I tant que en parlarem, Montse. La qüestió també és fins quin punt la viurem.
petonet!
Violeta incrèdula!
És un plaer passar per casa teva, encara que sigui sense fer soroll.
Petons.
Publica un comentari a l'entrada