6.6.07

la princesa simplement passava per allà i en Jordi es va distreure

Totes (i tots; cal ser políticament correcte) coneixeu la meva falta d’imaginació. No sé parlar de res que no hagi format part de la meva experiència, sigui directa, sigui a través dels altres. Així que quan en Jaume, ens va convidar a participar en la veritable història del drac, de sant Jordi i de la càndida princesa, vaig pensar que jo no en sabia res de la història, només el que constava en els annals oficials que, com tothom sap, no són gaire de fiar. És veritat que em preguntava el motiu pel qual la iconografia escultòrica del drac era tan abundant mentre que sant Jordi jugava un paper secundari i la princesa a penes apareixia (venjança inútil, ara ho sé). L’evidència visual, esculpida en tantes pedres i tantes pintures, no em resolia res, els secrets dels orígens m’eren estranys. Em podria haver passat la vida fent elucubracions sobre el com i el per què i totes les altres preguntes que a un li vénen al cap malgrat la certesa que la solució la té davant dels ulls però no la sap veure o no troba el lloc.

Finalment, els dos amics es van compadir de mi: em van portar a l'única representació fiable que es conserva. L’un em va dir que no tenia importància, que són coses que passen; l’altre, avergonyit, em va assegurar que ja se sap, que la culpa no era seva, que no s’hi podia fer res, que la història, malgrat tot, continua, que segurament el drac tampoc hagués sobreviscut. No sé si creure-me’ls, perquè malgrat les seves disculpes, malgrat la seva voluntat d’oblidar el passat, noto en tots dos una tristor que contradiu les seves paraules. No hi ha retrets, tots dos saben que qualsevol princesa, no necessàriament la de la llegenda, és capaç de trencar el lligam que uneix dues ànimes bessones en dos cossos oposats. Que després la història s’hagi decidit per la versió de la princesa és perfectament comprensible, les princeses, a diferència de dracs i sants. Ni ells ni jo revelarem mai, tampoc no ens farien cas, que la llança mai no va existir sinó que el drac va morir d’inanició, en no arribar-li l’aliment que l’amic li proporcionava després de la batallà. La princesa passava per allà.

Ja se sap que les princeses tenen la capacitat d'encisar el més sant (cal bibliografia?), per això els simples mortals només podem aspirar a ser sants o dracs, segons els seus designis (jo tinc ben clar que mai no seré princesa). I no hi ha llegenda que valgui, és la història el que compta, i qui l'explica. Que posteriorment les pedres insinuïn una altra realitat no té cap importància: qui fa cas de les pedres? Les pedres són mudes, i les princeses no deixen de ser princeses a qui tothom creu, els sants Jordis influenciables, fins i tot abans de ser sants, i els dracs unes víctimes necessàries i agraïdes.

5 comentaris:

jaka ha dit...

Dius que la princesa passava per allí... si, potser si que tot va ser pura casualitat, però jo crec que al drac el va matar precisament la princesa amb un crit d’aquells de “samuraaaaaaaaaaaaaaaaaiiiii” i el Jordi li va regalar la rosa en prova d’agraïment.
Per cert la princeseta jaka plora perquè ja no surt a la llista d’un dels blocs mes guais de la xarxa... snif...
=;)

pere ha dit...

La veritat és que de les princeses no me'n refio gaire, i no m'estranyaria gaire que la història fos com tu dius.

Tu, jaka, no ets una princesa, ets una reina, i ara mataix t'enllaço només a tu, fent una excepció, en lloc preferent, apa!

pere ha dit...

...I mira que me la jugo... però una reina és una reina, encara que darrerament parli poc des del seu palau.

Xurri ha dit...

Aquest sant Jordi, més que matar el drac amb la llança sembla que el pesqui amb una manguera... no vull ni saber cóm deu ser l'ham, ai, quin mal!!!

pere ha dit...

Una manguera, xurri? Tu ho hauries de saber: un tub amb el sèrum de la vida. Maleïda princesa que passava per allà.