Diu Jorge Semprún, a qui alguns deuen creure mort: “Dios no és, però existe mientras exista el hombre y lo necesite”. En aquest final de dissabte o vigília de diumenge, amb la terra que per un moment impedeix que la llum del sol es reflecteixi en la lluna, necessito buscar aquest Déu que no és però existeix, necessito unes paraules de llum, potser de consol, en la meva omnipresent solitud.
Que n’ets de bella, amiga meva,
que n’ets de bella!
Els teus ulls són coloms,
darrere el teu vel.
La teva cabellera és com un ramat de cabres
que baixa onejant per la muntanya de Galaad.
Les teves dents com un ramat d’ovelles toses
que surten del bany.
Totes porten bessonada;
d’estèril no n’hi ha cap.
Com un fil d’escarlata els teus llavis;
la teva boca és un encís.
Les teves galtes són com grans de magrana,
darrere el teu vel.
El teu coll és com una torre de David,
construïda com les fortaleses.
Hi ha penjats els mil escuts,
totes les rodelles dels guerrers.
Els teus dos pits són com dos cervatells,
com una bessonada de gasela,
que pasturen entre els lliris.
Càntic del Càntics, 4, 1-5
Continuo, i no necessito res més... Si no fos que m’atreu
“Catalunya cristiana”, un bloc recent que s’anuncia a Internet. La seva lectura, després de recórrer a la font original del cristianisme, tan interpretada i interpretable, em deixa perplex, inquiet:
LA PORNOGRAFIA ÉS ADDICTIVA (sic). NO CREMIS TEMPS NI ESFORÇOS EN (sic) MIRAR PORNOGRAFIA, ESMERÇA EL TEU TALENT EN LA DEFENSA DE CATALUNYA."Sabeu que es va dir: No cometis adulteri.
Però jo us dic: Tot aquell qui miri una dona amb cobejança, ja ha comès adulteri amb ella en el seu interior."
Mateu, 5, 27-28.
La imatge que il·lustra el post és la de l’innocent conillet del “Playboy”, amb el lema: “PORNOGRAFIA ¡NO!
No se’m va acudir mai, quan la mirava, que “
Playboy” anés més enllà de l’erotisme. Ara, amb els anys, veig la revista, si em centro en les imatges i deixo de banda els articles, com un conjunt de pàgines que ens mostren unes noies, sobretot, que gaudeixen d’una salut que ja m’agradaria a mi, tot i que entenc que algunes han visitat en més d’una ocasió algun metge de la privada per mantenir-la. El que em resulta més estrany, però, és que “Catalunya Cristiana” ens proposi que en lloc de fullejar la publicació ens dediquem –esmercem nostre talent- a defensar Catalunya. No hi veig la relació, el possible lligam entre una cosa (rebutjable) i l’altra (dsitjable) m’aclapara. Segueixo llegint posts i tampoc no acabo de veure clar el tema del
creacionisme o de
l’homosexualitat, en canvi entenc perfectament la proposta de
boicot a la COPE.
Desconcertat, torno als orígens, torno a la
Bíblia, torno al "Càntic dels Càntics", que considero que m’acosta més al meu Déu, que és però que no existeix, i que jo necessito en aquest moment. Tot plegat, però, no trobo el que busco i no sé, ni sé si busco.
