somni número 2, en re menor

Voteu a favor de Gai Juli Polibi per edil. Fa un bon pa.
Grafits a Pompeia, dins Manual per a unes eleccions, Edicions de la Magrana.

Hi ha certa indignitat en voler regir la vida dels altres.
Pepín Tre



He tingut un somni. He somiat que els nostres representants eren elegits no entre els qui es presentaven per representar-nos sinó entre els que es negaven a ser la nostra veu. He somiat que anàvem a casa del forner o el metge o el pagès... (el somni era boirós en aquest punt) i li demanàvem que vetllés per nosaltres i la nostra prosperitat durant uns anys. Ell, fos qui fos, es negava perquè ja tenia prou feina, li agradava el seu ofici i no volia canviar-lo, però nosaltres insistíem perquè el coneixíem i sabíem de la seva honradesa, capacitat i dedicació, també en alguns assumpte de la comunitat en què havia col·laborat. Ell, tingués l'ofici que tingués, tot i que sabia que el servei a la comunitat era una càrrega sovint incompresa i sempre feixuga, finalment acceptava perquè era la llei. El consolava el fet que la llei era justa (el somni no era gaire clar en qüestions legals perquè els somnis són atzarosos. Irracionals, i rarament saben res de lleis) i no permetia que els servidors electes dels ciutadans ho fossin per més de quatre anys. Una vegada elegit i investit, ell, o ella, no complia cap promesa perquè no n'havia fet cap, sinó que es limitava regir, ajustar, demanar, repartir, conservar, innovar, procurar el progrés... i totes aquelles altres coses de què ha de tenir cura qui per un temps es dedica a servir la societat a la qual pertany. En la seva tasca l'ajudaven...

El somni va continuava, però en despertar, potser perquè no podia suportar l'angoixa del somni, potser perquè algun soroll inusual va trencar el fil, vaig ser incapaç de recordar el seu final, ni tan sols si hi va haver desenllaç.

Demà potser aniré a deixar el somni entre altres somnis -espero trobar lloc- , encara que sigui incomplet i ara, ja ben despert, no em sembli gaire interessant i fins i tot em produeixi una mica de vergonya. Però, fet i fet, penso que tothom sap que els somnis només són somnis i que un no és responsable del que somia.

somni moleskine

Aquesta nit he tingut un somni estrany, i ja sé que tots els somnis tenen les seves rareses per als no experts. Recordo poquíssima cosa i tota més aviat nebulosa excepte un detall visual claríssim. Se m'apareixien un seguit de fulls solts de mida considerable on estaven inscrits els noms dels morts a la batalla -crec- de l'Ebre (no en recordo cap ni sé si realment es podien llegir). Els fulls anaven passant sense cap intervenció humana i, al costat de cada nom, en uns petits requadres, s'havien afegit inscripcions amb lletra petita manuscrita que no sé què deien. En el darrer rectangle, en molts pocs casos, hi havia una imatge, la d'un quadern negre Moleskine. Sé perfectament que ho era perquè m'he despertat amb el nom a la ment. Els altres rectangles finals de la resta de noms estaven en blanc. Curiós, oi?

Això dels Moleskine, una mena de llibretes originàries de França que es van deixar de produir -segons diuen- el 1986 i que una empresa milanesa -aquests italians se les pensen totes- va reintroduir al mercat l'any 1998 és tot un misteri. De veritat que aquests quaderns amb una goma vertical per a preservar la intimitat i la forma els van fer servir des de Van Gogh a Hemingway i a qui sap qui? I si me'n comprés un? En començar a escriure, el llapis -o la ploma o el boli- agafaria un rumb propi que jo només l'hauria de seguir?

Ja em cabria a la butxaca, sobretot a l'estiu, en què la meva capacitat acumalativa és precària? En això les dones tenen avantatge en qualsevol estació de l'any: les seves bosses de mà són un prodigi de possibilitats i enigmes i no és estrany que puguin afegir tres o quatre Moleskine sense cap esforç notable. No ho puc confirmar, però gairebé asseguraria que en l'auge de la literatura femenina -vull dir, escrita per dones- a partir del 98 hi té molt a veure la cabuda de les seves bosses.

Prou d'improvisació! El dia que tingui una Moleskine i no paperets i bitllets de metro i altres andròmines que perdo contínuament, els meus pots seran una altra cosa. Començo a pensar seriosament en la possibilitat d'anar a la meva papereria habitual a mirar models. Si algú de vosaltres sap quin em convindria -n'hi ha tants!- i m'ho diu, li quedaria molt agraït, de veritat.

P. S. Si no m'equivoco hi ha un únic bloc escrit en català que porta en el seu títol la paraula Moleskine. Potser, però, la meva moleskine preferida és aquesta.

somni (eclipsi en do menor)

S’obren els núvols inútils per poder veure com la terra s’interposa entre el sol i la lluna. Massa tard, o massa aviat, segons com es miri. Me'n vaig a dormir amb el convenciment que aquest eclipsi no em produirà cap efecte, no aturarà cap batalla, no farà guanyar cap guerra, i que el sol i la lluna es tornaran a mirar des de distàncies canviants però insalvables fins a l’esclat final.


L’endemà a la nit tinc un somni. Estic a Santa Maria del Mar –no sé per què ho sé-, però tinc la sensació que també estic a l’església del Pi, més dura, no tan esvelta. Només aconsegueixo veure bé la part de l’altar; més enllà, un espai boirós sense bancs. Darrere de l’altar, i una mica a la dreta, hi ha el meu llit sense desfer, sense capçal, sense ornaments, sense robes d’abric, només uns llençols blancs, enlluernadors, que destaquen en la penombra. Sé que hi ha algú més, però no sé qui, m'és impossible recordar. Ha passat alguna cosa que no recordo: sensacions agradables barrejades amb neguit. El temps dels somnis és enganyós, tan aviat es dilata com es contreu. Vaig donant voltes sense poder sortir de l’espai que marca l’altar. Un raig de lluna travessa un vitrall sense colors, potser blavós, potser grisós, i va a parar al llit on no he dormit.

La claror de la lluna, tamisada per les cortines, em desperta. Aviat serà l’alba i la lluna desapareixerà definitivament per l’horitzó oest, darrere d’aquestes cases de l’Eixample que m’amaguen les muntanyes i els turons que emmurallen la ciutat:
Amb Montalegre encaixa Noupins; amb Finestrelles,
Olorda; amb Collserola, Carmel i Guinardons
[...]
L’alt Tibidabo, roure que sos plançons domina,
és la superba acròpolis que vetlla la Ciutat...

El sol em pica a l’esquena mentre vaig cap a la feina.