disperses (4)

Torno a recordar-me i a recordar que la justícia és una abstracció que es concreta en els jutges i totes les altres parts que intervenen en un judici (i les pressions polítiques, de jutjat de guàrdia en aquest país i encara més a l'altre, amb merda sota l'estora que mai no es trobarà malgrat la pudor que fa; i una llarga enumeració de la qual estan exclosos els desheretats de la terra, que ignoren i són ignorats per la justícia si no tenen una plataforma que els aculli). En definitiva, desconfiança total i més quan es permet -oh, la llibertat d'expressió i la ironia!- la impunitat de Jesús Silva, advocat adjunt en el cas de la infanta (i tant és que sigui ella o qualsevol altra) que va dir, referint-se al jutge Castro i a la crida de Cristina per declarar: "Si tantes ganes en té, si així s'ha de realitzar com a persona, doncs potser hi anem". Al meu bufet, ja no hi treballaria. Potser jo filo massa prim o tinc la mateixa opinió sobre els advocats que Ramon Llull, que no recordaré perquè fa segles que tothom la sap.

Definitivament, tinc la batalla perduda, sóc un residu que els gramàtics de la publicitat o els acadèmics moderns, o qui sigui, deixarà escolar a poc a poc en un contenidor de residus de color encara inconcret, però m'hi resistiré.

 

Sabíem que la ubiqüitat de déu era un mite, que quedaven alguns llocs lliures del seu ull triangular, però no ens acaba de fer servei que en aquests indrets tinguin un horari i hi hagi una reixa que impedeixi l'entrada en les hores en què més ho necessites.

paraula de Déu

-¿Usted ha tenido trato con Dios?

-Naturalmente. Cada noche le llamo por teléfono.

-Sin embrago... -empecé a decir, pero me vi asaltado por la perplejidad. La cabeza empezaba a alborotárseme otra vez-. Si todo el mundo se pone a llamar a Dios, habrá una saturación de líneas, y siempre estará comunicando, como, por ejemplo, el servicio de información telefónica al mediodía.

-No hay que preocuparse por eso, Dios es, digamos, una presencia simultanea. Y así, aunque un millón de personas le llame a la vez, Dios habla a la ve con un millón de personas.

-No entiendo mucho de esas cosas, pero ¿está esa interpretación dentro de la ortodoxia? Es decir, desde un punto de vista teológico.

-Soy de los radicales. Por eso no me llevo demasiado bien con la Iglesia.

[...]

-Me lo dio el jefe hace unos años -dijo de pronto el chófer.

-Qué le dio?

-El número de teléfono de Dios.

[...]

-Así es. Sólo me lo dio a mi, y reservadamente. Es una excelente persona. ¿Le gustaría tenerlo?

-Si es posible... -respondí.

-Bien, pues se lo daré. El número de Tokio es 3358...

Haruki Murakami: La caza del carnero salvaje (1982)

No sé que em passa amb els llibres de Murakami: hi ha vegades que no puc parar de llegir-los, altres vegades he de fer un esforç per continuar; algun cop, quan ja em sembla que no hi ha res a fer, començo a trobar estímuls indefugibles. Ahir, en arribar al punt copiat més amunt, ja estava ben enganxat, però vaig voler fer una pausa.

Vaig trucar al número telefònic de Tòquio. No és que tingués res en concret a preguntar, però em feia gràcia sentir la veu de Déu i saber com anava la cosa. Sé que cada dia hi ha milions de persones que parlen amb Déu, però, segons la meua informació, fa centenars d'anys que ell no dóna respostes directes, així que tenia una certa curiositat. Potser li preguntaria per què tenia tantes reticències a dialogar.

Abans que pogués parlar, des de l'altra banda del telèfon, una veu -em sembla que el seu nom era Pau Miki- em va comunicar que em corresponia un altre número: 93457... Vaig trucar immediatament, i al tercer so, sense que jo obrís boca, un interlocutor que responia al nom de Pere Sans i Jordà em va dir que ho sentia molt, però que el telèfon a què havia trucat de moment era exclusivament informatiu, que si volia parlar amb Déu havia d'anotar el 91457..., que potser dintre d'uns anys ja podria establir comunicació directa amb Ell des del número que m'havien proporcionat a Tòquio, però que la veu de Déu per al meu territori de moment s'havia de buscar a Madrid. Li vaig donar les gràcies i vaig penjar. Vaig estar a punt de marcar el tercer número, però vaig pensar que segurament me'n donarien un altre d'Alemanya, o potser de Brussel·les; i encara no era segur que no m'enviessin una altra vegada a Tòquio, passant per Pequín, per Nova York o qui sap per on. Ho vaig deixar estar, vaig decidir que de moment ja m'estava bé continuar llegint Murakami, que Déu, encara que sempre fa gràcia sentir-ho de primera mà, no em diria res que no hagués dit abans a través del seu best-seller.

la paraula és déu

És diumenge; llegeixo Joan segons la versió dels monjos de Montserrat. Començo pel principi:

Al començament existia la Paraula i al Paraula estava amb Déu i la Paraula era Déu. Estava amb Déu al començament. Totes les coses han vingut a l’existència per mitjà d’ella, i ni una sola de les que han vingut a l’existència no ha vingut sense ella. En ella hi ha la vida, i la Vida era la Llum dels homes; i la Llum resplendeix enmig de les tenebres, sense que les tenebres l’hagin pogut atènyer mai.

Jo 1: 1-5


Aquests versets amb què acabo la meva (darrera) trilogia sobre la poesia em semblen espectaculars: tanta concentració expressiva tan fàcil d’entendre! Diu el primer llibre de la Bíblia: Al principi Déu creà el cel i la terra...” Però Joan, molts anys després, ens recorda que Déu, l’essència de Déu, era la Paraula, i que al principi no hi ha més creació que la de la paraula (prescindeixo de les majúscules que singularitzen i subjectivitzen). Molts anys després tenim ben clar que la paraula que fan servir els déus, els reis i reitons, els poderosos i els dèbils, crea llum enmig de les tenebres i també enfosqueix la llum amb les seves tenebres, i que de la mateixa manera que en ella hi ha la vida també hi ha la mort.

Goethe va voler refer Joan i va escriure: “Al començament existia el fet”. S’equivocava. Per a bé o per a mal, el fet és obra morta sense la paraula o, si hem de ser fidels als temps, en la majoria dels casos sense paraula publicitada. La paraula, ara com abans, és déu. Que hi hagi molts incrèduls és una altra història.

misteris

Aquestes, al menys per als que tenim una formació religiosa sòlida, són dates de reflexió, de retrobament amb els misteris de la vida i del més enllà. Hi ha misteris que, com se sap, són irresolubles; al mateix temps, hi ha realitats tangibles, aparentment senzilles, que un s’adona que són misteris igualment irresolubles.

Entre els primers misteris hi ha el de la divinitat una i trina:

Déu Pare (el de la barba i el triangle), Déu Fill (el de la llarga cabellera i la creu) Déu Esperit Sant (el que té forma de flama o de colom, segons el cas).

Si resulta impossible poder comprendre com es pot ser un i tres al mateix temps, encara resulta més difícil -cada dia més- entendre com es pot ser un i vint-i-set. És clar que segurament aquest segon misteri no és tal, simplement no deu existir:

Alemanya, França, Itàlia, Holanda, Bèlgica, Luxemburg, Irlanda, Regne Unit, Dinamarca, Grècia, Espanya, Portugal, Finlàndia, Suècia, Àustria, Polònia, República Txeca, Eslovàquia, Estònia, Letònia, Lituània, Xipre, Malta, Hongria, Eslovènia, Bulgària, Romania.

Déu meu, a qui has abandonat?

La mort i la incomunicació de què parlava ahir em porten a una enquesta feta per la Fundació del BBVA, alguns dels resultats de la qual portaven els diaris la setmana passada. Cert que les enquestes no reflecteixen més que una aproximació a la realitat, entre altres raons perquè qui les respon no acaba de tenir clar el que pensa o no ho sap comunicar en el moment precís que se li demana, perquè entre allò que es pensa i allò que es diu hi ha una distància de la qual la verbalització n’és només una ombra, perquè hi ha qui diu sense pensar (i hi ha qui pensa i no diu), perquè per molts subjectes que s’interroguin, aquests només representen una mínima part del conjunt de la col·lectivitat que els promotors de l’enquesta ens volen fer creure que és l’opinió de la majoria. Sigui com sigui, i fins que no s’inventi res millor, anirem llegint enquestes i dubtant dels resultats.

La primera part de l’enquesta de la Fundació (la del BBVA, no la d’Asimov), sobre els valors ètics i religiosos dels espanyols, després de constatar que la majoria dels espanyols es consideraven catòlics (74 %, un 10 % més de dones que d’homes), es preguntava: Sisplau, digui’m quina d’aquestes frases reflecteix millor les seves creences sobre Déu. En les respostes dels que es consideraven catòlics es concretava que un 3,2 % no creia en Déu; un 7,3 % afirmava que no sabia si existia Déu y no creia que fos possible arribar a saber-ho; un 11,2 % hi havia moments en què creia en Déu, i en altres, no; un 7,5 % no creia en Déu però creia en un Poder Superior (?) espiritual (i per què no material, com per exemple, Rupert Murdoch?) d’algun tipus; un 20,3 % , tot i tenir dubtes en algunes ocasions, sentia (?) que creia en Déu; finalment, com hauria d’haver estat en tots els casos, un 47 % estava convençut, sense cap dubte, que Déu existeix. En resum, que si entenem per catòlics aquells que professen el catolicisme, és a dir, els qui, segons el Diec “pertanyen a la confessió cristiana en plena comunió amb el papa”, hauríem de concloure que entre els qui es consideren catòlics n’hi ha força que no saben que no ho són, a no ser que el papa, i això seria notícia, tingui dubtes sobre la existència de Déu. També és veritat que si una majoria, encara que no sigui aclaparadora, pensa que per ser catòlic no cal tenir el convenciment total de l’existència de Déu, el que cal revisar és el concepte de catolicisme: ja se sap que els diccionaris sempre van una mica endarrerits respecte la realitat. I no m’atreveixo a anar més enllà perquè no sóc cap expert en qüestions teològiques.

La pregunta següent demanava la freqüència amb què resava l’enquestat. Abans de passar a les respostes, cal dir que el concepte de resar, per bé que els exemples poden donar pistes, no queda gaire clar en el diccionari: v. tr. [LC] [RE] Dir (una oració). Per penitència resaràs un parenostre i dues avemaries. Va resar durant tota la nit. Tot el dia resa; és molt devot. Dir? Oració? Busquem la definició d’oració al diccionar (1) i i la veritat és que no dóna gaires pistes, encara que hem de suposar que els catòlics tenen les idees clares per consultes anteriors. Les respostes són les següents:
No sap/ No respon: 4,8
Al menys una vegada a la setmana: 37,2
Al menys una vegada al mes: 9,6
Diverses vegades a l’any: 8,3
Amb menys freqüència: 9,8
Mai: 30,3

Hi ha catòlics que no resen mai? Però, en quin país vivim! Dues vegades a l’any: una amb motiu de la declaració de la renda, queda clar, i l’altra? Amb menys freqüència? Els anys de traspàs? No sap, no contesta? és que no podia abaixar el volum de la tele? No m’atreveixo a pensar a quines portes van trucar els enquestadors ni quin carnet van demanar per confirmar el catolicisme dels enquestats.

Tot plegat m’està induint a fer la meva pròpia enquesta entre els amics blocaires en forma de meme. M’he n’abstindré, però, per diverses raons, entre altres perquè sé que molts ja estan de vacances, perquè tinc clar que a mi, a diferència dels enquestadors del BBVA, no em farien cas o pensarien que m’he tornat boig, perquè, finalment, la importància de Déu i dels resos avui, qui sap demà, no té cap importància.

Amb tot, no em puc estar de respondre les preguntes anteriors. A la primera –suposant que a més del bateig, la comunió i la confirmació, fos catòlic- diria : no sé si existeix Déu i no tinc idea de com provar la seva existència: a la segona, segons la segona accepció del diccionari, diria que reso moderadament cada dia, depenent del meu estat d’ànim i dels meus interlocutors. Més transparent no puc ser. Deixarem la mort i la incomunicació per un altre dia



(1)
1 f. [LC] Discurs pronunciat en públic. Una oració fúnebre. L’oració inaugural. 2 1 f. [FL] [LC] Forma lingüística delimitada per dues pauses que té independència sintàctica i, des d’un punt de vista estructural, normalment consta d’un subjecte i un predicat. Oració enunciativa, interrogativa, imperativa. Oració afirmativa, negativa. Oració activa, passiva. Oració copulativa. Oració predicativa. 2 2 [FL] oració clivellada Oració en la qual es focalitza un element fent-lo aparèixer com a atribut d’una oració copulativa davant d’una oració de relatiu. 2 3 [FL] oració composta Oració que conté més d’una construcció lingüística dotada de subjecte i predicat. 2 4 [FL] oració simple Oració que conté un únic subjecte i predicat. 3 1 f. [FL] [LC] Clàusula 2 . Oració substantiva, adjectiva, adverbial. 3 2 [FL] oració completiva Oració subordinada que funciona com a complement directe o subjecte gramatical de l’oració principal. 3 3 [FL] oració principal Oració que, en una oració composta, no depèn de cap altra, i a la qual se subordinen una o unes altres oracions. 3 4 [FL] oració relativa [o oració de relatiu] Oració subordinada introduïda per un pronom relatiu. 3 5 [FL] oració subordinada Oració que, en una oració composta, depèn sintàcticament d’una altra oració. 4 1 f. [LC] [RE] Prec, súplica, deprecació, que es fa a Déu o, en el catolicisme, també als sants. Dir una oració. Llibre d’oracions. L’oració del capvespre. Tocar l’oració. A toc d’oració. 4 2 f. [LC] [RE] Elevació de la ment a Déu per exalçar-lo, demanar-li perdó, demanar-li mercès o regraciar-lo. Fer oració. Estar en oració. Oració mental. Oració vocal. 4 3 [LC] [RE] oració dominical Parenostre . 4 4 f. pl. [LC] [RE] Doctrina cristiana elemental. Aprendre, saber, les oracions.

és però no existeix (o viceversa)

Diu Jorge Semprún, a qui alguns deuen creure mort: “Dios no és, però existe mientras exista el hombre y lo necesite”. En aquest final de dissabte o vigília de diumenge, amb la terra que per un moment impedeix que la llum del sol es reflecteixi en la lluna, necessito buscar aquest Déu que no és però existeix, necessito unes paraules de llum, potser de consol, en la meva omnipresent solitud.

Que n’ets de bella, amiga meva,
que n’ets de bella!
Els teus ulls són coloms,
darrere el teu vel.
La teva cabellera és com un ramat de cabres
que baixa onejant per la muntanya de Galaad.
Les teves dents com un ramat d’ovelles toses
que surten del bany.
Totes porten bessonada;
d’estèril no n’hi ha cap.
Com un fil d’escarlata els teus llavis;
la teva boca és un encís.
Les teves galtes són com grans de magrana,
darrere el teu vel.
El teu coll és com una torre de David,
construïda com les fortaleses.
Hi ha penjats els mil escuts,
totes les rodelles dels guerrers.
Els teus dos pits són com dos cervatells,
com una bessonada de gasela,
que pasturen entre els lliris.

Càntic del Càntics, 4, 1-5

Continuo, i no necessito res més... Si no fos que m’atreu “Catalunya cristiana”, un bloc recent que s’anuncia a Internet. La seva lectura, després de recórrer a la font original del cristianisme, tan interpretada i interpretable, em deixa perplex, inquiet:

LA PORNOGRAFIA ÉS ADDICTIVA (sic). NO CREMIS TEMPS NI ESFORÇOS EN (sic) MIRAR PORNOGRAFIA, ESMERÇA EL TEU TALENT EN LA DEFENSA DE CATALUNYA.



"Sabeu que es va dir: No cometis adulteri.
Però jo us dic: Tot aquell qui miri una dona amb cobejança, ja ha comès adulteri amb ella en el seu interior."

Mateu, 5, 27-28.





La imatge que il·lustra el post és la de l’innocent conillet del “Playboy”, amb el lema: “PORNOGRAFIA ¡NO!

No se’m va acudir mai, quan la mirava, que “Playboy” anés més enllà de l’erotisme. Ara, amb els anys, veig la revista, si em centro en les imatges i deixo de banda els articles, com un conjunt de pàgines que ens mostren unes noies, sobretot, que gaudeixen d’una salut que ja m’agradaria a mi, tot i que entenc que algunes han visitat en més d’una ocasió algun metge de la privada per mantenir-la. El que em resulta més estrany, però, és que “Catalunya Cristiana” ens proposi que en lloc de fullejar la publicació ens dediquem –esmercem nostre talent- a defensar Catalunya. No hi veig la relació, el possible lligam entre una cosa (rebutjable) i l’altra (dsitjable) m’aclapara. Segueixo llegint posts i tampoc no acabo de veure clar el tema del creacionisme o de l’homosexualitat, en canvi entenc perfectament la proposta de boicot a la COPE.

Desconcertat, torno als orígens, torno a la Bíblia, torno al "Càntic dels Càntics", que considero que m’acosta més al meu Déu, que és però que no existeix, i que jo necessito en aquest moment. Tot plegat, però, no trobo el que busco i no sé, ni sé si busco.