Oh, no! La bella dama, de plomes sota un feix,
val més que amb sa llegenda s'allunyi benaurada;
si gaire l'escatíem, no fora tanmateix
com la copsà la llambregada.
Josep Carner
I si jo ara baixés? -Mai no et sabria els ulls...
Joan Salvat-Pappaseit
Portava fetes unes quantes fotos i la vaig veure. El seu barret excessiu, el seu barret fora de lloc fins i tot entre aquella barreja de barrets, de robes, d'edats. M'hi vaig anar apropant mentre entre les ziga-zagues encara feia alguna foto. Semblava absent, potser desconcertada. Què hi feia allí aquell divendres de passió? Gairebé només una llambregada a la cara sense maquillatge que després he anat veient cada nit. Simetria dels pòmuls alts, les celles poblades que acabaven perden l'arc, el nas, els llavis, les taques de l'edat, el cabell ja de plata -com les arracades en un lòbul que el temps ha allargat- mig amagat, les arrugues, poques, disperses, una mica més als ulls en els somriures.
Li vaig demanar permís per fer-li una foto gairebé impossible entre tants cossos que passaven. Va accedir i va alçar el clavell fins a la cara, com una barrera o un present, potser com un símbol. Va somriure amb els llavis i també en els ulls foscos que no em miraven, que no miraven ningú, com si tingués por que la càmera, o qui fos, li captes l'ànima. No la vaig veure més.
Bellesa efímera? Demà desapareixerà de la capçalera perquè ja li sé li sé els ulls, però li guardaré aquest racó de juny, per ella, per mi, per tots, i pels poetes que s'equivoquen.
val més que amb sa llegenda s'allunyi benaurada;
si gaire l'escatíem, no fora tanmateix
com la copsà la llambregada.
Josep Carner
I si jo ara baixés? -Mai no et sabria els ulls...
Joan Salvat-Pappaseit
Portava fetes unes quantes fotos i la vaig veure. El seu barret excessiu, el seu barret fora de lloc fins i tot entre aquella barreja de barrets, de robes, d'edats. M'hi vaig anar apropant mentre entre les ziga-zagues encara feia alguna foto. Semblava absent, potser desconcertada. Què hi feia allí aquell divendres de passió? Gairebé només una llambregada a la cara sense maquillatge que després he anat veient cada nit. Simetria dels pòmuls alts, les celles poblades que acabaven perden l'arc, el nas, els llavis, les taques de l'edat, el cabell ja de plata -com les arracades en un lòbul que el temps ha allargat- mig amagat, les arrugues, poques, disperses, una mica més als ulls en els somriures.
Li vaig demanar permís per fer-li una foto gairebé impossible entre tants cossos que passaven. Va accedir i va alçar el clavell fins a la cara, com una barrera o un present, potser com un símbol. Va somriure amb els llavis i també en els ulls foscos que no em miraven, que no miraven ningú, com si tingués por que la càmera, o qui fos, li captes l'ànima. No la vaig veure més.
Bellesa efímera? Demà desapareixerà de la capçalera perquè ja li sé li sé els ulls, però li guardaré aquest racó de juny, per ella, per mi, per tots, i pels poetes que s'equivoquen.
