revetlla

VETLLA, REVETLLA

                 a Jaume Llongueres


Sant Joan
                   noça i bateig de sang!
Les noies riuen amb llur galant.

Quina vesprada
festa pel cor:
cada abraçada deixarà enyor,
cada besada un infant nou.

Pluja de ruda sobre els pitralls,
qui diu l'amada,
qui diu l'amant.

El càntir s'ompli
d'aigua i anís,
que es vessi tota
                          sines endins.

No hi haurà festa si el foc no és alt,
si molt no es besa
i l'amor es plany.

A la fontada vinguen cançons
la matinada veurem el sol:

haurem menjada coca amb llardons.

Joan Salvat-Papasseit, a  La gesta dels estels


Potser, si no hi ha núvols, veuré la lluna plena i els focs, de lluny.
Una mica de coca, sense llardons, amb taronja amargant, no gaire, i la crema cremada.
Potser m'agradaria retrobar el gust de l'aigua amb un rajolí d'anís, encara que fos sense el càntir... i escoltar una cançó:



De tota la resta, ara, no sabria què dir, que la nit és curta i aviat surt el sol.

mentre la roba s'eixamora...

Verb curiós eixamorar, que significa un procés i el seu contrari; com l'adjectiu àlgid, que penso que el DIEC no explica prou bé.

Baixo pel carrer de Joaquim Costa amb la sensació que la vida és al carrer, com la que recordo dels estius del poble quan el sol ja s'inclinava a l'oest; encara que aquí les cares, no se si m'erro gaire, siguin sobretot filipines i, no tant, pakistaneses. Potser hi ha qui blasmaria la invasió, però jo, al menys en aquest passeig lent i en aquest lloc concret, em sento a gust badant davant de les botigues amb aliments que encara no he tastat, de les perruqueries amb fotos de models masculins exòtics que no he trepitjat, de les carnisseries on mai no he entrat, dels bars de sempre que, amb modificacions escasses, van aguantant...

Avanço una mica pel carrer del Carme, fins on hi ha l'Espai Mallorca, on algun dia m'entretindré una estona i tombo pel carrer d'en Roig, estret i humit i potser amb més roba als balcons que en qualsevol lloc de la ciutat. Quan el vent és parcial, el carrer fa una olor de sabó que enamora.

Agafo el carrer de l'Hospital en direcció a la Rambla, però trenco Robadors avall. Continua sent un carrer poc atractiu, envellit, malgrat l'existència d'alguns baixos amb finalitats molt lloables. M'aturo a fer una foto a un restaurant que em sembla que té un nom molt adient: Ali Baba (sic), situat gairebé a tocar de la plaça duríssima on han instal·lat la Filmoteca. Una senyoreta que no conec se m'acosta, m'agafa el braç a l'altura del colze i em diu, entusista:
-Hola, guapo. Vamos a pasar un ratito juntos?
M'afalaga que la noia m'hagi triat per xerrar unes estoneta i em sap greu dir-li que vaig just de temps.

Al carrer de Sant Pau, la llibreria Millà veu passar el temps impertèrrita.

Ahir vaig saber que l'Ajuntament de Girona vol aprovar unes normes de civilitat, sobre tabac, roba estesa, etc., que faran la ciutat més habitable i neta. Avui, en una enquesta, llegeixo que a la pregunta Fins a quin punt creu que la prostitució a l'espai públic és un problema greu de al ciutat de Barcelona?, els barcelonins i barcelonines opinen que: 1. És força greu (37,4%), 2. És molt greu (31,5%) . Més enllà dels resultats, m'admira el contacte que els barcelonins i barcelonines tenen amb la prostitució. No ho hauria dit mai. Tampoc no sé per què als del diari se'ls ha acudit de fer aquesta pregunta. En definitiva, que una vegada més em sento fora de joc mentre la roba, cada dia més difícil de veure, s'eixamora i vola com sempre.

Mentre la roba s'eixamora i vola
i tot reposa dins la sesta al sol,
vine, manyaga, on s'escau la pomera-
menjarem pomes i ens direm l'amor


L'amor que ens dèiem
                    l'amor que ens diríem.


Ai, que et quedava el senyal i tot.

Joan Salvat-Papasseit: Poema de la rosa als llavis.

maleïdes gavines boges!

S'estimen a les roques
els irradiadors
amb les gavines boges.



Passeu pel Port
que és festa pagana!
Ara florien els pals boles d'or
i els mariners ubriacs tots cantaven:
Verge del Carme, doneu-nos l'amor.
...


Avui he passejat pel port, qui sap desitjant la florida de boles d'or, però el dia era ennuvolat i només hi havia els pals, sense mariners... Potser hi havia verges, però no ho pregonaven. Més tard passejaran els ubriacs, potser, amb altres cants.

Una gavina boja havia migpartit la testa rocosa d'en Joan. M'ha indignat. Després he pensat que ell -mirada bruna (absent), llavi de foc- ja ho preveia, que soc jo qui s'equivocava. Ell, que veu per sempre més les ones, i els vaixells, i la poca fusta que queda, i la noia, encara, d'espatlla ben nua i ben blanca, i la boira que espia el trepig... I qui sap si espera, una altra vegada, que l'estrenyi l'amada contra els seus béns...

Ell ja sabia que:


Res no és mesquí
perquè la cançó canta en cada bri de cosa.
-Avui, demà i ahir
s'esfullarà una rosa:
i a la verge més jove li vindrà llet al pit.


Però: Maleïdes gavines boges! A veure si l'Ajuntament en té més cura!

la joia i la tristesa

Benvingudes la joia i la tristesa,
la jonça de Leteu, la ploma d'Hermes;
veniu-me totes dues,
avui, demà, que juntes us estimo...

John Keats


...
Em plau, també, l'ombra suau d'un tell,


L'antic museu, les madones borroses,
I el pintar extrem d'avui! Càndid rampell:
M'exalta el nou i m'enamora el vell.

J. V. Foix


I vaig més enrere:

...
lo jorn m'és nuyt e fau clar de l'escur,
lo temps passats m'és presen cascun ora,
e·l fort m'és flach, e·l blan tench molt per dur
e sens fallir me fall ço que·m demora.

Jordi de Sant Jordi


I torno endavant perquè m'hi porten:

...
Ací agonitze i ací em ric
...


Dic les coses que vénen, van,
tornen un dia, l'altre se'n van...

Vicent Andrés Estellés


I així, amb oposicions i paradoxes, vaig teixint poesia; jo que, per enèsima vegada, dic que no sóc lector de poetes, però que m'he passat els darrers dies llegint versos, espigolant els anglesos i anant sumant a l'atzar. I en uns trobo els altres, i en els altres, uns. I el plaer de llegir.

i la Vida
i la Mort

Joan Salvat-Pappasseit

la bella dama

Oh, no! La bella dama, de plomes sota un feix,
val més que amb sa llegenda s'allunyi benaurada;
si gaire l'escatíem, no fora tanmateix
com la copsà la llambregada.

Josep Carner


I si jo ara baixés? -Mai no et sabria els ulls... 

Joan Salvat-Pappaseit




Portava fetes unes quantes fotos i la vaig veure. El seu barret excessiu, el seu barret fora de lloc fins i tot entre aquella barreja de barrets, de robes, d'edats. M'hi vaig anar apropant mentre entre les ziga-zagues encara feia alguna foto. Semblava absent, potser desconcertada. Què hi feia allí aquell divendres de passió? Gairebé només una llambregada a la cara sense maquillatge que després he anat veient cada nit. Simetria dels pòmuls alts, les celles poblades que acabaven perden l'arc, el nas, els llavis, les taques de l'edat, el cabell ja de plata -com les arracades en un lòbul que el temps ha allargat- mig amagat, les arrugues, poques, disperses, una mica més als ulls en els somriures.

Li vaig demanar permís per fer-li una foto gairebé impossible entre tants cossos que passaven. Va accedir i va alçar el clavell fins a la cara, com una barrera o un present, potser com un símbol. Va somriure amb els llavis i també en els ulls foscos que no em miraven, que no miraven ningú, com si tingués por que la càmera, o qui fos, li captes l'ànima. No la vaig veure més.

Bellesa efímera? Demà desapareixerà de la capçalera perquè ja li sé li sé els ulls, però li guardaré aquest racó de juny, per ella, per mi, per tots, i pels poetes que s'equivoquen.

relliscada botànica

Jo que li dic:

-Perquè has vingut han florit els lilàs...

-Va, home, va, això són orquídies!

I ja no hi va haver res a fer.

Papasseit

Ahir no tenia cap intenció de parlar de la virtualitat, sinó de la realitat; però tots sabem que una i altra cosa és confonen i es fonen, com, per exemple, en qualsevol exposició sobre un escriptor quan el visitant -em resisteixo a dir espectador- dubta entre la temporalitat d'allò que li presenten i la permanència en l'obra que descobreix o que ja coneix.

Quants desconeixedors de l'obra de Salvat s'hi incorporaran després de voltar per l'exposició d'Art Santa Mònica? Quants lectors el rellegiran? Més enllà de l'homenatge, del reconeixement, què pretén l'exposició sobre Salvat? No hi ha dubte -i encara més tenint en compte que l'escriptor és mort-, que comenci a ser llegit, que continuï sent llegit, que la seva obra perduri i, en la mesura que continua la seva literatura, que continuï ell.

En el meu cas, com que sóc de bon acontentar -ho remarco- i un incondicional, l'objectiu s'ha acomplert: només calia que algú em recordés el seu nom. Encara em commou, malgrat totes les mancances que se li puguin atribuir, la seva vitalitat, el seu ritme de la vida que passa i s'atura perquè ell no la vol deixar anar, i si la deixa anar altres la continuaran, el coneixement i l'acceptació de la vida petita que és la vida gran, la saviesa que cada dia és una festa i que l'existència de cadascú és també la dels altres, la d'un mateix.



TOT L’ENYOR DE DEMÀ

a Marià Manent


Ara que estic al llit
                           malalt,
                           estic força content.
-Demà m'aixecaré         potser,
i heus aquí el que m'espera:

Unes places lluentes de claror,
i unes tanques amb flors
                                   sota el sol,
                                   sota la lluna al vespre;
i la noia que porta la llet
que té un capet lleuger
i duu un davantalet
                          amb unes vores fetes de puntes de coixí,
                          i una rialla fresca.

I encara aquell vailet que cridarà el diari,
i qui puja els tramvies
                                i els baixa,
                                tot corrent.

I el carter,
que si passa i no em deixa cap lletra m'angoixa,
perquè no sé el secret
                                 de les altres que porta.

I també l'aeroplà
que em fa aixecar el cap
el mateix que em cridés una veu d'un terrat.

I les dones del barri,
                              matineres,
qui travessen de pressa en direcció al mercat
amb sengles cistells grocs
i retornen
              que sobreïxen les cols,
i a vegades la carn,
i d'un altre cireres vermelles.

I després l'adroguer,
qui treu la torradora del cafè
                                          i comença a rodar la maneta,
i qui crida les noies
i els diu: —Ja ho té tot?
I les noies somriuen,
                              amb un somriure clar,
que és el baume que surt de l'esfera que ell volta.

I tota la quitxalla del veïnat
qui mourà tanta fressa perquè serà dijous,
i no anirà a l'escola.

I els cavalls assenyats,
                                 i els carreters dormits
sota la vela amb punxa,
que dansa en el seguit de les roderes.

I el vi que de tants dies no he begut.

I el pa,
          posat a taula.
I l'escudella rossa,
                           fumejant.

I vosaltres             amics,
perquè em vindreu a veure
i ens mirarem feliços.

Tot això bé m'espera,
                                si m'aixeco,
                                demà.
Si no em puc aixecar,
                                mai més,
heus aquí el que m'espera:

— Vosaltres restareu,
per veure el bo que és tot:
i la Vida
i la Mort.

Vaig buscar el poema interpretat per algun cantant a Youtube i em va sorprendre que encara no hi hagués cap vídeo, així que em va semblar que ja era hora, encara que les imatges només fossin una excusa. De les dues versions, la de l'Ovidi és la que s'acosta més al que jo entenc que ha de ser el poema: només el recitat. Però em va semblar interessant recuperar la interpretació de Xavier Ribalta -per què no es coneix més Ribalta?- en una versió de 1975 en directe des de l'Olympia. Es pot cantar “Tot l'enyor de demà”?

salvat

Els nois i les noies –ara ja en són dinou- escolten les explicacions sobre la vida de Salvat que també poden anar llegint en una de les parets del primer dels espais dedicats a l’escriptor. La guia que els acompanyarà durant les prop de dues hores d’anars i tornars ho fa molt bé, però potser s’apressa excessivament perquè no sap en quin moment els nois i les noies es cansaran d’escoltar-la, o potser perquè dubta de la capacitat dels oients d’entendre la complexitat de la ingenuïtat i de la passió del poeta. Tot i que els nois i les noies ja saben que en trenta anys el poeta va viure i va escriure molt més que la ningú que coneguin, i això que eren altres temps. I si hagués doblat l’edat?

El segon espai –llums i ombres- es subdivideix en sectors més petits de densitat desigual: interpretació de Salvat feta per diversos artistes que no sembla interessar-los gaire (ni l’Ateneu, ni la Galeria, ni la fredor del Sanatori -“i per què no hi ha una representació de l’època de l’Asil naval, on va estar fins als dotze anys, quatre anys més jove del que ara som nosaltres?”) perquè ells ja poden fer la seva pròpia interpretació. En canvi, els fascina la pantalla on es van formant els poemes, alguns dels quals reconeixent: “mira, el vaixell que vam veure ahir; el blau no és gaire intens...”. Llegeixen les paraules que el poeta, ja fa tants anys, va escriure: “tenia lletra de metge”, “no, es llegeix molt bé.” Anguniegen aquests llibres i aquestes revistes envitrinades, fixades en una pàgina, propera i llunyana, que no es pot passar.

El tercer espai, una altra vegada la il·luminació uniforme, està dedicat a les audicions: Serrat, Ribalta, l’Ovidi... En una taula allargada, els llibres que, ara sí, es poden fullejar i que parlen del poeta o mostren la seva obra. Els noies i les noies no s’interessen gaire per intèrprets del passat i no coneixen cap dels seus ídols que canti Salvat. La guia proposa un joc als nois i les noies que consisteix a respondre diverses preguntes a partir de les explicacions que els ha donat i del material que poden trobar en els tres espais. Cada vegada que enllesteixin una part de les preguntes se’ls facilitarà una pista per poder continuar.

Els nois i les noies passen i traspassen, corren, i s’asseuen quan es cansen, anoten, llegeixen, escolten, esborren, insisteixen, es creuen amb els visitants sense guia i sense joc, pregunten inútilment a l’home de la barba. Indiferent a l’enrenou, la visitant que ja hi era, va canviar de tamboret o de cadira cada vegada que acaba d’escoltar –d’esquerra a dreta- una audició.

Finalment, una parella ha omplert tot el qüestionari. Satisfacció i decepció: són els primers, però el premi consisteix només a ser els primers, temps de crisis. Els nois i les noies van marxant. L’home de la barba, que s’ha passat una bona estona fent fotos al seu aire i demanades, es queda una mica més i li suggereix a la guia més vida en aquesta mostra del poeta de la vida: per què no recita ella mateixa alguns poemes de Salvat? La noia diu que no li importaria, però... I algun premi més tangible, encara que sigui humil com el poeta dels humils? Potser sí, potser sí.

L’home, encara que no vingui al cas, recorda que quan era jove i anava lleuger de pes va transportar durant molt de temps un cartell –tants altres joves el devien tenir!- que ell mateix havia retolat amb el lema:

Escopiu a la closca
pelada
          dels cretins

El cartell, que recorda grogós i tacat, es degué perdre en un trasllat, i ara, malgrat que abunden els cretins i les closques pelades, l’home, que gairebé dobla l’edat de Salvat, ja té poca saliva per repartir i, a més, educat com és, se l’empassa.