Oh, no! La bella dama, de plomes sota un feix,
val més que amb sa llegenda s'allunyi benaurada;
si gaire l'escatíem, no fora tanmateix
com la copsà la llambregada.
Josep Carner
I si jo ara baixés? -Mai no et sabria els ulls...
Joan Salvat-Pappaseit
Portava fetes unes quantes fotos i la vaig veure. El seu barret excessiu, el seu barret fora de lloc fins i tot entre aquella barreja de barrets, de robes, d'edats. M'hi vaig anar apropant mentre entre les ziga-zagues encara feia alguna foto. Semblava absent, potser desconcertada. Què hi feia allí aquell divendres de passió? Gairebé només una llambregada a la cara sense maquillatge que després he anat veient cada nit. Simetria dels pòmuls alts, les celles poblades que acabaven perden l'arc, el nas, els llavis, les taques de l'edat, el cabell ja de plata -com les arracades en un lòbul que el temps ha allargat- mig amagat, les arrugues, poques, disperses, una mica més als ulls en els somriures.
Li vaig demanar permís per fer-li una foto gairebé impossible entre tants cossos que passaven. Va accedir i va alçar el clavell fins a la cara, com una barrera o un present, potser com un símbol. Va somriure amb els llavis i també en els ulls foscos que no em miraven, que no miraven ningú, com si tingués por que la càmera, o qui fos, li captes l'ànima. No la vaig veure més.
Bellesa efímera? Demà desapareixerà de la capçalera perquè ja li sé li sé els ulls, però li guardaré aquest racó de juny, per ella, per mi, per tots, i pels poetes que s'equivoquen.
val més que amb sa llegenda s'allunyi benaurada;
si gaire l'escatíem, no fora tanmateix
com la copsà la llambregada.
Josep Carner
I si jo ara baixés? -Mai no et sabria els ulls...
Joan Salvat-Pappaseit
Portava fetes unes quantes fotos i la vaig veure. El seu barret excessiu, el seu barret fora de lloc fins i tot entre aquella barreja de barrets, de robes, d'edats. M'hi vaig anar apropant mentre entre les ziga-zagues encara feia alguna foto. Semblava absent, potser desconcertada. Què hi feia allí aquell divendres de passió? Gairebé només una llambregada a la cara sense maquillatge que després he anat veient cada nit. Simetria dels pòmuls alts, les celles poblades que acabaven perden l'arc, el nas, els llavis, les taques de l'edat, el cabell ja de plata -com les arracades en un lòbul que el temps ha allargat- mig amagat, les arrugues, poques, disperses, una mica més als ulls en els somriures.
Li vaig demanar permís per fer-li una foto gairebé impossible entre tants cossos que passaven. Va accedir i va alçar el clavell fins a la cara, com una barrera o un present, potser com un símbol. Va somriure amb els llavis i també en els ulls foscos que no em miraven, que no miraven ningú, com si tingués por que la càmera, o qui fos, li captes l'ànima. No la vaig veure més.
Bellesa efímera? Demà desapareixerà de la capçalera perquè ja li sé li sé els ulls, però li guardaré aquest racó de juny, per ella, per mi, per tots, i pels poetes que s'equivoquen.
5 comentaris:
fa dies que me a miro, i ara ja no cal preguntar el perquè d'aquesta foto. està clara la història.
i veient-les totes dues jo diria que hi ha la foto de la dama i la foto del clavell. m'agrada molt més al del clavell. ara ja t'he descobert el truc de les fotos de la capçalera :-)
Té un aire de la malaurada Dolors Laffitte, i més veient-la a la segona foto, amb el barret mexicà doblegat té un nosequè de trovador.
Seria una llàstima que no llegís el que li has escrit.
Em va agradar només de veure-la a la capçalera, i em preguntava tot això que avui ens respons en el post. Hi ha persones que irradien serenitat, bellesa i pau...Ho has sabut captar molt bé.
Que maco. M'encanta que a la gent que m'agrada li passin coses així.
Tu ho dius, kika, són dos fotos diferents malgrat der la mateixa foto: una descontextualitzada i l'altra amb l'entorn. Però no hi ha trampa en la de la capçalera, és una tria, una segona visió. La veritat és que no sabria quina hauria de guardar si només tingués l'opció de triar-ne una.
No el llegirà, A. La vida és així, creuamanents que ignorem, històries que presentim, camins unidireccionals... I aquests ullls tan negres... Qui és? Va pensar qui era jo?
He respost el que podia, macondo, però no he pogut dir ben bé res. Sí, aquestes són també algunes de les sensacions que vaig tenir, com si ja tornés.
Gràcies, arati. Només un instant que s'allarga :-)
Publica un comentari a l'entrada