la teranyina (i un altre dia de retallades)

M'he acostat aquests dos darrers dies a la plaça de Catalunya -ni comparació amb l'efervescència de l'any passat- i he anat escoltant alguns dels parlaments dels cercles tancats que sardanejaven l'espai. M'ha semblat que tenien raó en molt del que deien. L´únic detall que em produïa un cert avorriment és que ja ho tenia sentit tot, fins i tot jo mateix havia moderat classes amb continguts similars a l'ESO, i arribava a ser estimulat la primera descoberta del món que feien alguns; després tocava el programa oficial, el de cada dia.

Qui sap si algun dia trobarem el sistema de canviar el sistema. Mentrestant, recordarem que estem sotmesos -i deixo de banda els misteris de la globalització- a sistemes polítics regionals que estan construïts a través d'una misteriosa teranyina de lleis, decrets, ordenances, etc. pràcticament impenetrables i que cap partit polític amb representació parlamentària té la més mínima intenció de destruir-la, al menys en un percentatge significatiu, si no és per teixir un pedaç que enforteixi aquesta mateixa teranyina en un altre punt o en un altre aspecte.

Aquesta xarxa en què vivim no és cosa de dies o de pocs anys, sinó que forma part d'un llarguíssim procés que anomenem civilització i que en els països més dinàmics i progressistes (sic) ha evolucionat en un sistema de govern que anomenem democràcia (del tipus que sigui) en què la voluntat dels que hi viuen es recollida i representada per una casta d'aranyes, per posar un símil adequat, que tenen com a principal preparació i mèrit (o demèrit) la seua voluntat (sic) de representar i servir la majoria dels insectes. El curiós del cas és que hi ha una paradoxa inicial del sistema que consisteix en el fet que gairebé ningú ha tingut cap conversa directa amb els seus representants, de manera que aquests actuen com intèrprets i obren segons inefables revelacions que només ells coneixen. I si en algun moment reben un senyal terrenal de milers, potser milions, d'individus que pensen que ells, els representants, s'equivoquen, difícilment els fan cas, perquè saben que no són més que opinions d'individus que casualment coincideixen, però que rarament constitueix el que convé a la col·lectivitat -sempre per sobre de milions d'individus- i sobretot a una abstracció molt real que s'anomena estat o qualsevol cosa semblant. I si aquesta casta accepta que els individus tenen una certa raó, és possible que els facin entendre que molt bé, però que no és el moment. I no hi ha transgressió més gran que la que afecta els fils mestres de la teranyina, que en certs racons s'anomena Constitució... Tot i que hi ha transgressions constitucionals com la del dret a l'habitatge digne que mai no es castiguen perquè és impossible trobar el culpable; mentre que per localitzar els que vulneren la unitat d'España no cal buscar gaire...

Sempre que intento parlar d'aquests tems em trobo enganxat en els fils d'una teranyina de la qual em costa sortir. Ho deixo ara que encara en sóc a temps.

Va, per desenganxar-se. Avui he llegit les següents declaracions d'un sociòleg alemany, és a dir d'un que se suposa que sap com funciona -i si surt als diaris més- la teranyina.

Que proposa?
Garantir un salari universal de subsistència tothom. El mercat de treball tindrà portes giratòries i hi entrarem i en sortirem diverses vegades a la vida per formar-nos i ser més competitius.
Uns quants guanyaran molt sempre.
Només els més formats en cada moment. Jo ja vaig anticipar per a l'OCDE que els anys sabàtics acabarien sent ineludibles?
Amb minisalaris també ineludibles.
Compensarem la retallada salarial amb més temps lliure. Al cap i a la fi, el temps lliure també és un bé. I no hi ha més remei.

Marededéu senyor! Sense comentaris. Com a mínim espero que els qui tenen quaranta anys i continuen fent postsgraus i màsters que els costen un colló tinguin ja suficient seny a tenir un criteri propi i comencin a indignar-se per no trobar feina d'acord amb la seua preparació. Encara que segurament quan actualment es parla de preparació no deu ser precisament de màsters i postgraus.

la ira

Fill, no sies sotsmès a ira, ne li obeesques con és mogut a ira; cor ira absegua los uylls de l'enteniment e fa a hom aïrar ço que deuria amar, e ira fa los hòmens parlar con a fols; e fa'ls metre en perill de perdre aquest món e l'altre.

Ramon Llull: Doctrina pueril.


Quan vaig sentir per primera vegada la paraula indignats em va semblar ben poca cosa, una paraula perfectament assumible. Tothom s'indigna alguna vegada per qualsevol cosa; en canvi la ira té un altre poder. Us imagineu: els irats! Però no hi ha cap moviment d'irats perquè la ira és no poder aguantar més, la ira és la pèrdua de la raó, la ira és el principi del final. Qui sap si arribarà en algun moment una situació límit en què, incapaços de trobar raons, de creure en les paraules o en monòlegs inútils, apareixerà la humanitat irada ja sense paraules

Mentrestant, aquí, continuaré parlant de literatura. Avui he descobert una revista publicada a Barcelona l'any 1913 que s'anomenava “La Ira” (Órgano de expresión del asco y la cólera del pueblo). Un dels seus fundadors i redactors va ser l'aragonés Ramón Acín, en aquell moment d'idees anarquistes radicals (aquí podeu llegir un resum biogràfic). He llegit els articles d'Acín a la revista i he pensat que avui serien impublicables. També és veritat que la revista era marginal i que només va durar dos números. Sobretot l'article de més avall, escrit en el quart aniversari dels fets de la Setmana Tràgica, va ocasionar l'empresonament dels seus redactors i el tancament definitiu de la revista.

No riáis, agustinos, escolapios, agonizantes, capuchinos, trapenses, dominicos, cartujos, carmelitas, jesuitas.
No riáis, los de los pies al aire con roña entre los dedos; los de los zapatones grandes y destartalados; los de las botas lustrosas con hebillas relucientes; los de las barbas como anunciantes de específicos; los de las caras afeitadas como toreros, y ademanes de sarasa de cine; los de las narices grandotas, salpicadas de granos como puño de bastón claveteado; los de la nariz afilada como picos de ave de rapiña; los del burdo sayal cuyo tosco tejido es nido de porquería; los de la sotana mugrienta manchada como trapo de cocina; los del manteo de rico merino como el manto de viuda joven; los del cordel de cáñamo, que hoy es cinturón y mañana convertiremos en dogal; los que dejasteis la choza de Pedro el Pescador para instalaros en palacios de mampostería; los que abandonasteis el desierto de la Tebaida y los montes Armenios por las grandes urbes; los que arrancasteis los dientes a la calavera de San Jerónimo para ponéroslos postizos, engarzados en oro, y poder sonreír delante de las señoronas que os visitan; los que tiráis como desperdicios en vuestras cocinas lo que fue el único alimento de vuestros fundadores; los que quemasteis las antiguas cruces de madera para fundir la plata de los modernos crucifijos que os regalan vuestras clientes de confesionario; los que dejasteis de hacer rosarios debajo de un árbol de amable sombra y junto a una fuente de clara agua para instalar fábricas de licores y chocolates.
No riáis, no riáis con vuestras bocazas grandes con dientes carcomidos, por donde eructan vuestros estómagos ahítos; no riáis agustinos, escolapios, agonizantes, capuchinos, trapenses, dominicos, carmelitas, jesuitas, que no siempre el humo que salga por vuestras aspilleras, por vuestras rejas, por debajo de vuestras puertas blindadas, por los respiraderos de vuestros subterráneos, no siempre ese humo será de incienso; que día llegará en que de nuevo vuestras celdas, vuestras salas de rezos, vuestros comedores, vuestros salones de recibir, aparezcan culotados de humo y de llama como las pipas viejas de los viejos marinos.

Ramón Acín: “No riáis” (26 de juliol de 1913)

la llarga marxa

Una mica més i m'oblido de la manifestació del dissabte (com gairebé m'oblido de les Tereses, que cada cop són menys). De fet vaig trobar casualment la manifestació a la cruïlla del carrer Aragó ab el passeig de Sant Joan quan ja havien començat a baixar cap a l'Arc del Triomf.

Vaig anar seguint la marxa en sentit contrari a la seva progressió fins arribar a la cua al passeig de Gràcia amb Diputació mentre anava participant des de fora en la festa. Des de fora en sentit físic, i dic festa perquè, al contrari d'altres manifestacions per motius diversos, no em va semblar captar en cap moment espurnes de crispació, sinó una mena d'agermanament de gent diversa que es troba esperançada o com a mínim expectant davant d'un moviment nou que ignora quins resultats aconseguirà o ni tan sols si la finalitat són els resultats concrets. Potser la idea, explicita o inconscient és la pertinença a un nou món que s'adona que el món de sempre ja no funciona. Com serà aquest nou món? Existirà? Quan? Ningú no ho sap.

Cada gran manifestació té, dins de la seva heterogeneïtat, grups que sobresurten. En aquest cas em va semblar veure que els joves predominaven. Banderes diverses, pancartes petites i casolanes, majoritàriament, eslògans orals variats que no recorrien com una onada la totalitat de la marxa sinó que s'aixecaven aquí i allà, veus contra la banca i el capital, contra els polítics i la seua inoperància i credibilitat, al·lusions a retallades diverses, desarrelament del sistema social actual. Més gossos de raça indefinida que en altres manifestacions, també més càmeres fotogràfiques rèflex: els joves tenen tendències icòniques -sempre ha estat així i ara més- i les imatges immòbils o en moviment els són tant o més properes que la paraula.

Jo també busco imatges que em surten a mitges perquè no anava preparat per a la foscor. Copio sobretot les imatge de les parets, dels vidres, dels espais publicitaris. Una em preocupa especialment, la majoria les trobo assenyades; la darrera, la que mostra un home biotherm mig ocult per un eslògan força repetit darrerament, em resulta doblement suggeridora: quants homes biotherm participaven en el recorregut? Més guix o més ordinadors? Més pissarres o més pantalles? La cosa no va de broma.

Barcelona, mentre la manifestació fa la seua via, continua com sempre. Les sardanes de la catedral, el cantant d'òpera del carrer de la Pietat, tots els sostenidors a 5 euros publicitats per unes noies amb paraigües de color taronja, els pintors de la plaça del Pi que ja pleguen -a l'església, una vegada més El concierto de Aranjuez, que deu portar més representacions que qualsevol musical de fama-, al mercat de la Boqueria tenen uns gínjols caríssims i excessivament madurs, però en compro... Si agafés la meitat de la gent amb qui m'he creuat durant el trajecte, muntaria una manifestació tan nombrosa com la que he deixat enrere. Barcelona ja té aquestes coses.

De retorn a casa, els negocis que havien tancat ja tenen les portes obertes. Un cuiner del Tapa Tapa, vestit amb la roba blanca de feina, aparca la moto que potser havia amagat per por o potser l'havia aprofitada per fer un vol. Més enllà, un treballador del Mandarin armat amb una galleda i d'un raspall dur intenta esborrar una pintada que parla dels treballadors...

narinant

Em trobo amb la manifestació encapçalada per una pancarta que demana la dimissió de Felip Puig. Els participants fan gestos amb els braços als espectadors amb la intenció que ens hi unim, però, simpaties o antipaties a banda, la gent s'ho mira, fa fotos i continua el seu deambular pel passeig de Gràcia i la Gran Via, tots dos carrers provisionalment tallats. Una corrua de turistes amb maletes de rodes -més noies que nois, i quin soroll!- apressen la marxa quan la guàrdia urbana -a un li cau la porra i el fet provoca ja vells eslògans- encén els llums intermitents dels cotxes.

A la plaça de Catalunya continua el formigueig a l'espera dels manifestants. És l'hora del soroll i els qui no tenen cassoles fan dringar les claus -tothom té claus, moltes claus-, mentre els negres, que no se sap que pensen de tot l'enrenou i tenen poques claus - i a qui li importa- van estenent les seves bosses amb preu sempre negociable.

Més avall, al portal de l'Àngel i a la Rambla, el moviment continua si fa no fa com sempre i no sóc capaç de veure cap músic dels que avui han sortit pels carrers de la ciutat a reivindicar la música i la cultura.

Al carrer Girona, des d'Aragó fins a la Diagonal, funciona com cada any la Fira modernista de l'Eixample, possiblement la festa més ignorada d'un dels barris de Barcelona, el cor de la ciutat, segons el lema. Fa tants anys que no som modernistes, que només som romàntics en horari establert.

La mare -92 anys d'històries-, que s'ha passat el matí al Sant Pau i ara espera un altre dia, si és que l'espera, no en sap res de tot això.

la bella dama

Oh, no! La bella dama, de plomes sota un feix,
val més que amb sa llegenda s'allunyi benaurada;
si gaire l'escatíem, no fora tanmateix
com la copsà la llambregada.

Josep Carner


I si jo ara baixés? -Mai no et sabria els ulls... 

Joan Salvat-Pappaseit




Portava fetes unes quantes fotos i la vaig veure. El seu barret excessiu, el seu barret fora de lloc fins i tot entre aquella barreja de barrets, de robes, d'edats. M'hi vaig anar apropant mentre entre les ziga-zagues encara feia alguna foto. Semblava absent, potser desconcertada. Què hi feia allí aquell divendres de passió? Gairebé només una llambregada a la cara sense maquillatge que després he anat veient cada nit. Simetria dels pòmuls alts, les celles poblades que acabaven perden l'arc, el nas, els llavis, les taques de l'edat, el cabell ja de plata -com les arracades en un lòbul que el temps ha allargat- mig amagat, les arrugues, poques, disperses, una mica més als ulls en els somriures.

Li vaig demanar permís per fer-li una foto gairebé impossible entre tants cossos que passaven. Va accedir i va alçar el clavell fins a la cara, com una barrera o un present, potser com un símbol. Va somriure amb els llavis i també en els ulls foscos que no em miraven, que no miraven ningú, com si tingués por que la càmera, o qui fos, li captes l'ànima. No la vaig veure més.

Bellesa efímera? Demà desapareixerà de la capçalera perquè ja li sé li sé els ulls, però li guardaré aquest racó de juny, per ella, per mi, per tots, i pels poetes que s'equivoquen.

divendres de passió a la plaça de Catalunya

No entenc l'extrema violència d'aquest matí. No acabo d'assimilar les incompetències que han acabat envermellint els cossos dels qui estaven asseguts. Em costa de concebre, a més, que no hagin previst que la seva actuació donaria més vida a qui aposta per la vida. Quants s'han begut l'enteniment avui? Continuaran?

Fins ara no he dit res més que marginalment de la plaça de Catalunya. Avui m'hi he estat per quarta, o potser cinquena vegada, i tampoc no diré gaire res. No diré que per primera vegada la policia ha tallat tots els carrers que portaven a la plaça, que s'ha convertit en un món autònom que qui sap com s'expandirà. No parlaré del meu delegat de curs i d'una exalumna -els dos amb les mans blanques- que em saluden des de l'estàtua -totes les estàtues són de la llibertat avui- només arribar-hi; ella no s'hi pot quedar gaire estona perquè té un correfoc al barri. No sé què podria dir de tants cartells, cartellets, pancartes, fulls quadriculats, de colors i blancs... que expressen idees, reivindicacions, desitjos, denúncies, veritats i somnis, realitats que algun dia seran o no tant o no gens. Què podria comentar de tants que han anat a mirar, a quedar-se, a participar, a protegir? També tants que ja no són joves i han trobat... Què sé jo què hem trobat. I el gran anunci del Barça, que no sabem si serà campió o no, però que sembla l'eslògan dels de la plaça, i que no passarà res si uns i altres es troben, si és que uns i altres no són, en part, els mateixos. I els del Corte Inglés, que, segons diuen, algun dia es convertirà en hort, i que avui només deixaven apropar-se a les vidrieres del darrer pis -dies enrere no hi havia cap impediment- els qui tenien carnet de premsa -m'hauré de fer un passi plastificat a nom de saragatona films. Què podria explicar de tants somriures i tantes flors? Flors de tots els colors, de totes les mides, en totes les mans, en tots els llocs. Flors en aquest país d'escèptics.

Avui, de fet, només volia mostrar imatges. Cada imatge una història. I encara més imatges i més històries de la història. Impossible, els dits, com cada dia, tenen tendència a teclejar una història que entenc i desantenc alhora, que no sé explicar i que des d'avui comparteixo més.

somni número 2, en re menor

Voteu a favor de Gai Juli Polibi per edil. Fa un bon pa.
Grafits a Pompeia, dins Manual per a unes eleccions, Edicions de la Magrana.

Hi ha certa indignitat en voler regir la vida dels altres.
Pepín Tre



He tingut un somni. He somiat que els nostres representants eren elegits no entre els qui es presentaven per representar-nos sinó entre els que es negaven a ser la nostra veu. He somiat que anàvem a casa del forner o el metge o el pagès... (el somni era boirós en aquest punt) i li demanàvem que vetllés per nosaltres i la nostra prosperitat durant uns anys. Ell, fos qui fos, es negava perquè ja tenia prou feina, li agradava el seu ofici i no volia canviar-lo, però nosaltres insistíem perquè el coneixíem i sabíem de la seva honradesa, capacitat i dedicació, també en alguns assumpte de la comunitat en què havia col·laborat. Ell, tingués l'ofici que tingués, tot i que sabia que el servei a la comunitat era una càrrega sovint incompresa i sempre feixuga, finalment acceptava perquè era la llei. El consolava el fet que la llei era justa (el somni no era gaire clar en qüestions legals perquè els somnis són atzarosos. Irracionals, i rarament saben res de lleis) i no permetia que els servidors electes dels ciutadans ho fossin per més de quatre anys. Una vegada elegit i investit, ell, o ella, no complia cap promesa perquè no n'havia fet cap, sinó que es limitava regir, ajustar, demanar, repartir, conservar, innovar, procurar el progrés... i totes aquelles altres coses de què ha de tenir cura qui per un temps es dedica a servir la societat a la qual pertany. En la seva tasca l'ajudaven...

El somni va continuava, però en despertar, potser perquè no podia suportar l'angoixa del somni, potser perquè algun soroll inusual va trencar el fil, vaig ser incapaç de recordar el seu final, ni tan sols si hi va haver desenllaç.

Demà potser aniré a deixar el somni entre altres somnis -espero trobar lloc- , encara que sigui incomplet i ara, ja ben despert, no em sembli gaire interessant i fins i tot em produeixi una mica de vergonya. Però, fet i fet, penso que tothom sap que els somnis només són somnis i que un no és responsable del que somia.