(i)(re)flexions d'una matinada de tardor

Encara no he acabat d'aclarir si les eleccions de diumenge són les de l'essència o les de l'existència, per bé que sé qui hi ha que diu que tot és u. I encara així em quedaria el dubte de si es tracta de l'essència i l'existència col·lectiva o individual. I en això ningú no em podrà convèncer que tot és u.


Continuo amb petits dubtes a l'hora de decidir quina papereta introduiré a l'urna (o m'introduiran, que alguns presidents de mesa creuen que el món es seu), però no em preocupen gaire els detalls de darrera hora ni els manifestos que volen decantar-nos en la nostra proverbial imbecil·litat humana. Tot i així, vaig llegint i continuant en la meua escassa capacitat de reflexió.

Avui m'ha cridat l'atenció un manifest amb l'encapçalament Independents (suposo que cap d'ells militant de CiUo votant de la Confederació en passades eleccions) per Mas (per Mas o per a Mas?). Dos eslògans destacats: Un líder amb idees és fort. Un líder amb ideals és invencible (observi's els plurals: ideals, idees). La part general acaba: Vota Mas: la transició tranquil·la i segura cap a l'autodeterminació. Resto segur però una mica intranquil.

En el manifest pròpiament dit, que consta de cinc paràgrafs, diuen en el tercer: Després d'hores de converses i debats entre nosaltres, s'ha fet evident que una cosa sí que la tenim en comú: la idea que l'actual procés polític, tan transcendent per a Catalunya, ha arribat a un punt en què l'objectiu immediat està per sobre de les ideologies. Em té intrigat on s'han reunit els firmants durant hores, però ho deixo córrer. El que no veig clar, malgrat que fa temps que m'ho temia, és que s'hagin acabat les ideologies, és a dir, els ideals i, potser, les idees, encara que “l'objectiu immediat” deu ser l'explicació. Alguns diuen que quan calgui ja ho recuperarem tot; d'altres no diuen res. Catalunya o els catalans, essència o existència, idees o ideologies... Simplifica que fa fort.

En fi, tot plegat em serveix de passatemps de sobretaula i em distrec amb els 52 noms dels firmants, alguns dels quals no conec, i sobretot amb les professions o activitats que mai no sé per què cal afegir (essència, existència, provisionalitat, carisma o funció?), però que sovint em semblen curiosament estranyes. Encapçala la llista, que no va per ordre alfabètic, un flautista (inevitable pensament d'Hamelín), abunden metges i metgesses. Curiós els qui s'atribueixen dues activitats o professions, mai tres o més, algunes reiteratives i moltes fent gala de l'art d'escriure, pràctica més que mil·lenària: periodista i escriptor, psicòleg i escriptor, escriptor i gestor cultural, poeta i escriptor (aquest és el cas més evident de la poca autoconsideració dels seus versos); una artista i cantant i un cantant i poeta (tot queda a casa, són parella); m'encanta que hi hagi un tenor i advocat, en aquest ordre... Explícitament, cap empresari, cap financer... I, ai caram!, una monja contemplativa, la germana Lucía, que si he de fer cas del que diuen els mitjans parla tan com contempla o potser parla del que contempla.

I jo que faig mutis per dedicar-me als cinc minuts quotidians de contemplació del cel nocturn. La lluna va creixent i la resta dels astres van girant a l'entorn de la terra, o és a la inversa? I els sol tornarà a sortir.


P. S. Veig que al pdf el flautista ocupa el tercer lloc i s'ha convertit simplement en músic. Decebedor.

una jornada particular

Com que em ronda un refredat que va ser nasalment espectacular el divendres a la tarda i que encara em té privat del sentit del gust, aquest matí m’he llevat tard, he deixat mig preparat el dinar i he anat a votar vora quarts de tres. A la meua seu electoral, el col·legi de Nostra Senyora del Roser, de les dominiques, acaben de fer una remodelació que ja m’agradaria per al meu institut, però em sembla que els temps que vénen tampoc ens seran propicis; en fi, no cal donar-li voltes, que el que importa és el contingut. Cosa insòlita per l’hora: sóc el sisè d’una fila que s’espera per dipositar la seva papereta en una taula on hi ha com a vocal el propietari (fill) de l’establiment de menjar fet que em proporciona el dinar els dies que em falta temps per cuinar; em pregunta si vull un dels plats que sap que agafo habitualment, però aquesta vegada el nostre intercanvi serà gratuït, encara que ja veurem si els resultats ho són realment.

M’allargo a l’Open a buscar una barra de pa per a la nit i amb la intenció de comprar l”Ara”. No veig el diari i penso que la gent s’ha interessat per la novetat o que els han arribat pocs exemplars o que no els n’ha arribat cap; llàstima. Quan vaig a pagar, demano al caixer si han tingut el diari; no només l’han tingut, sinó que me’n pot vendre un perquè no els han posat a l’expositor, però no acabo d’entendre la raó que em dóna perquè m’ho explica amb una veu furtiva i apressada i jo no insisteixo. “Ara” em fa molt bona impressió des del punt de vista extern i fullejat ràpidament. Caldrà que passin uns quants dies per veure fins quin punt em pot interessar i pot ser una alternativa seriosa als diaris del país, tant als que s’escriuen en català (trigarà molt “La Vanguardia” a treure la seva edició catalana?) com als que es fan en castellà. En l’aspecte anecdòtic, em fa gràcia que dos dels blocs que segueixo hagin migrat a les pàgines de l’edició digital (excel·lent): Centpeus, de Daniel Closa, i Do de llengua!, d’Anna Pineda.

A la nit, segueixo els resultats de les eleccions. No cal que vagi gaire lluny perquè al mateix bloc m’he posat un widget que es va actualitzant i em permet anar fent alguna ullada mentre continuo treballant, fins que a l’hora de sopar pugui fer un seguiment a través de la tele. Durant un moment (40 % dels vots escrutats?) em preocupa que Plataforma per Catalunya pugui obtenir diputats; és clar que si en l’anterior legislatura van obtenir-ne Ciutadans, no sé per què m’hauria de sorprendre.

Vistos els resultats, em faig unes quantes consideracions, algunes de les quals resumeixo:

-Cap sorpresa pel triomf de CIU ni per la derrota del PSC i d’ERC. En el cas del PSC, haurà de canviar molt no només el programa, que sempre importa relativament, sinó la gent i la seva manera de comunicar perquè puguin aspirar a millors resultats. En el cas d’ERC, exactament el mateix, a més de problemes interns que crec que continuen.

-Intel·lectualment sempre em costa d’acceptar que el PP obtingui tants vots a Catalunya. Després, recordo que Catalunya no és el que vull sinó el que és i que sovint oblido. Com oblido que la llengua és una arma electoral important que dóna molts dels seus vots a Ciutadans; de la mateixa manera que la por dona vots a Plataforma.

-Estic content pels quatre diputats de SI, encara que un d’ells el canviaria ara mateix. Si algú ha vist l’actitud i la resposta que donava a Cuní quan li ha preguntat per la possibilitat de sumar-se al govern en mesures anticrisi, sabrà al menys un dels motius pels quals ho dic.

-Em sap greu que els partits independentistes no hagin aconseguit formar una plataforma única. És veritat que el seu pes en el govern hagués estat nul, però una veu mínimament unitària no fa cap mal.

-D’un dels partits amb representació parlamentària no se m’acut què puc dir, el seu destí continuarà durant molt de temps sent el mateix que fins ara, no sobresaltar ningú.

-Diguin el que diguin els professionals, l’abstenció continua sent la no-força majoritària.

-Dubto que professionalment, socialment, individualment, el nou govern afavoreixi cap dels meus interessos. Institucionalment, de cara al conjunt del país, no sabria que dir, suposo que hi haurà de tot.

-Una enquesta que crec que ningú ha fet ni es farà és on han anat els vots (i l’índex d’abstenció) dels immigrants que durant els quatre darrers anys (quants són?) han adquirit la nacionalitat espanyola. No té cap importància, però em sento encuriosit. També m’agradaria conèixer les estadístiques de tots aquells que tenien per primera vegada edat per votar.

mots propis

No he reflexionat gaire sobre el meu vot de demà (que ja és avui), de manera que encara no sé qui votaré, cosa que més aviat em satisfà perquè em sento deslligat de vells lligams i moderadament escèptic envers veus noves.

No sé per què, avui m’ha vingut bé de llegir una estoneta Papasseit, i fullejant endavant i endarrere he anat a parar aquí:

Els polítics diuen: “El poble ho vol”, o bé: “El poble no ho vol. El poble és sobirà”. El que ells saben, però, és tot altrament: El poble és un bon instrument sempre...

Joan Salvat-Papasseit: Mots propis.

M’han fet riure aquests mots: he pensat que són paraules, les primeres, apropiades en boca dels partits que no governen, perquè els partits en el govern ho tenen (i ho tindran) difícil per afirmar que moltes de les mesures que duen (i duran) a terme en aquesta època de crisi són voluntat popular. Com a màxim, diran que és pel bé del poble; i alguns encara s’ho creuran. Que el poble és un bon instrument, no crec que ho dubti ningú.

Que quedi clar que no pretenc afirmar que el pensament polític de Salvat-Papasseit sigui gaire interessant; el meu, tampoc.